Els grans escriptors anomenen les coses pel seu nom: també el món animal i vegetal que ens envolta. La tercera de les Tres novel·les breus (Club Editor) de Tolstoi, Hadjí Murat, comença així: “Tornava a casa camps a través. Era el pic de l’estiu. Havien dallat els prats i tot just anaven a collir el sègol. Les flors d’aquesta època de l’any fan un conjunt esplèndid: trèvol vermell, blanc o rosa, fragant i flonjo; margaridoies insolents; camamilla blanca com la llet, d’un groc intens al mig, amb aquell tuf estantís i aromàtic; l’herba de santa Bàrbara, groga, d’olor de mel; campanetes liles i blanques que es drecen molt amunt i semblen tulipes; veces enfiladisses; escabioses grogues, roses, vermelles, liles, sempre tan pulcres; cervina, amb un borrissol rosa i una flaire agradable que a penes es percep; angelets d’un blau marí pujat —sota el sol i quan són joves—, o vermellosos i blau cel —al capvespre i quan són vells—; floretes de cabell d’àngel, suaus, qu e fan olor d’ametlla i es marceixen de seguida”.
Jacint Verdaguer també parlava de campanetes —o corretjoles, que és sinònim— segons recorda M. Carme Barceló a Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer (UB Edicions, 2022): “Va caminant pel prat/ la bella corretjola, tocant entre les flors/ sa campaneta sorda. / Los cors s’han adormit; / a veure si els deixonda / dient: Ameu a Déu, / ameu a Déu, que és hora”. (“Campaneta”, dins de Brins d’espígol).
I no n’és l’únic cas: “Lo petit cull lo clavell/ lo gran la rosa; / mes Jesús lo lliri blanc/ que el cor li roba. / Amb les flors dels altres nins / ne fa una toia / i, servint-li de lligam / la corretjola, / a sa mare en fa present, / que és a la porta / fent rajar argent en fil / de la filosa”. (“Dintre lo jardí”, dins Jesús Infant).