Memòria històrica

Els camps de la vergonya

Una nova investigació -no publicada encara- aporta més llum sobre com eren els camps de concentració de presoners a Mallorca durant la Guerra Civil. El primer, el dels Banys de Sant Joan, que fou el primer de l'illa i probablement de tot l'Estat, entrà en funcionament l'1 de desembre de 1936. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 

Es coneixia l’existència dels camps de concentració de presoners republicans a Mallorca, però una nova investigació —encara per publicar— dona molts més detalls d’aquells centres de treballs forçats —per fer carreteres d’interès militar— on s’acaramullaren vora 1.500 presoners.


Cosme Bonet, llicenciat en Ciències Polítiques i en Dret, compagina l’activitat política —membre del PSIB-PSOE, ocupa la cartera d’Economia i Hisenda del Consell de Mallorca— amb la investigació històrica. Tot començà amb un estudi sobre la repressió durant la Guerra Civil al seu poble natal de ses Salines. A poc a poc s’anà ampliant fins a convertir-se en una investigació sobre els camps de concentració a Mallorca entre 1936 i 1939: “Vaig accedir als arxius militars i, allà, m’hi vaig trobar la documentació que excedia de ses Salines i m’endinsava en la història dels camps a l’illa”.


D’aquesta manera ha anant fent un treball —no publicat— que provisionalment titula “Camps de concentració de presoners a Mallorca durant la Guerra Civil” i que li ha servit per fer diverses conferències. Bonet ha facilitat a aquest setmanari els eixos de la seva investigació i documents que ha trobat als arxius militars.



Inici de la repressió

“Immediatament després [del cop d’Estat de Francisco Franco] a Mallorca (on triomfà la rebel·lió) començaren les detencions. És un període que ocupa uns quants mesos durant els quals es van empresonar unes 1.500 persones”.


Els primers llocs on s’acaramullaren els detinguts foren la presó regular dels Caputxins, a Palma, “on hi havia fins a 20 persones per a cada cel·la que servia per a quatre”; el castell de Bellver, “on es ficaren fins a 800 detinguts”; la presó militar d’Illetes i el castell de Sant Carles; el convent de la Missió, “aquí només hi anaren els militars (republicans) d’alta graduació”; el vaixell Jaume I, a la bodega del qual hi arribà a haver centenars de presoners... Una part dels detinguts foren traslladats el setembre de 1936 a la fusteria de can Mir, just devora l’estació de tren de Sóller —avui és el cine Augusta, a la façana del qual n’hi ha una placa commemorativa—, un centre que es feu tristament famós perquè d’allí foren trets irregularment molts presoners, mitjançant les tretes a càrrec dels falangistes, per acabar assassinats en una vorera de camí o paret de cementiri.


Altres centres de detenció temporals o locals foren els d’Inca —situat al convent de Sant Domènec, més tard també s’usà el local del Cinema Modern— i Manacor —d’aquí també es feren moltes tretes—, la Casa del Poble de Palma, requisada pels falangistes, i l’hospici de Can Sales a Palma, on hi havia sobretot dones.


“La repressió s’agreujà amb el desembarcament de Bayo [intent de recuperar el control de Mallorca per part de les forces republicanes a càrrec del capità Alberto Bayo: agost-setembre 1936] i l’arribada del comte Rossi, un feixista italià amb ínfules aristocràtiques que, de nom Arconovaldo Bonaccorsi, ajudà a derrotar Bayo i dirigí la repressió més salvatge durant uns mesos, fins que fou enviat a Màlaga a principi de 1937. I és en aquest context en què es creen els camps de concentració de presoners. Possiblement el primer de tot l’Estat espanyol es va obrir a Mallorca: una ordre del comandant militar de Balears així ho ordenava el 28 d’octubre de 1936”. El primer de tots serà el dels Banys de Sant Joan de la Font Santa, a Campos, just devora la Colònia de Sant Jordi, situat als vells edificis d’un antic balneari.

Cosme Bonet, autor de l'estudi sobre els camps de concentració de presoners a Mallorca entre 1936 i 1939 / Autor: Isaac Buj



 

Els camps

Des del començament, la terminologia militar dels rebels distingeix entre camps de concentració i les unitats de treball. La diferència, explica Bonet, “era del tipus de presoners que acollien, els primers es destinaven a presos civils republicans o bé mariners de vaixells capturats —republicans o estrangers enemics, com els russos—; els segons, les unitats de treball, s’omplien amb els militars detinguts per romandre lleials a la República”.


Segons les dades aportades per l’investigador, es crearen camps a la zona del Migjorn de l’illa, als municipis de Campos i ses Salines; al litoral de Llucmajor; al nord, a Alcúdia i Pollença; a l’oest, a Calvià, al nucli de població de Capdellà, i a l’est, entre Felanitx i Manacor.
El primer, com s’ha dit, fou el dels Banys de Sant Joan de la Font Santa, un antic balneari que s’havia fet molt famós a finals del segle XIX entre la gent benestant de Palma. El tinent coronel inspector de presons, Enrique Giménez, escrivia al comandant general de Balears l’1 de novembre de 1936 que “allotjarà 300 homes”. Entrà en funcionament l’1 de desembre d’aquell any. D’aquest camp en depengueren dos més que estaven situats a la rodalia, considerats “auxiliars” en la nomenclatura oficial, com eren el de Can Farineta i el de les cases de la possessió s’Avall, i també en va dependre un tercer, un poc més llunyà, el del Rafal dels Porcs, al municipi de Santanyí.


Els mesos següents, ja durant el 1937, s’anaren obrint nous camps, atès que el nombre de presoners no feia sinó augmentar. El de Son Catlar (Campos), no molt lluny del primer, fou el més gran de tots; el d’Es Capdellà (Calvià), el de s’Espinagar (entre Felanitx i Manacor), un de provisional al port de Pollença; el d’Albercutx, a la península de Formentor (Pollença), conegut entre els presoners “com la Sibèria mallorquina”, degut al fred que hi passaven durant l’hivern, explica Bonet; el llatzeret del port de Sóller; el camp de Son Granada (Llucmajor) era del tipus itinerant i, en funció de les necessitats de la feina forçada, els presoners eren allotjats al camp auxiliar de Capocorb o bé al de Punta Llobera, tots dos al mateix municipi. Així mateix, s’obriren les unitats de treball del Cap Gros (Alcúdia), So n’Amoixa (entre Felanitx i Manacor), Pollença i Alcúdia.


Així que passaren els mesos, tots els camps quedaren sota cinc denominacions Son Catlar/Banys de Sant Joan, Son Granada, Sóller, Port de Pollença i el de presoners de guerra a Es Capdellà— però no és que se’n tanqués cap —de fet no es començaren a tancar fins acabada la guerra— sinó que per qüestions d’organització quedaren així agrupats, i de cadascun en depenien els seus auxiliars.

Traçat d'una de les carreteres fetes pels presoners, la coneguda com la del Cap Blanc



Funcionament


Els caps militars dels camps eren tots d’edat avançada, de més de 55 anys, i provenien de l’exèrcit regular o bé dels cossos auxiliars com la Milícia Nacional formada per falangistes, requetès i carlins. En canvi, les unitats de treball eren comandades per oficials regulars en actiu.
L’anomenat inspector en cap dels camps era un tinent coronel de 63 anys, el ja citat Enrique Giménez, d’infanteria, en situació de reserva, que havia estat mobilitzat per a aquesta missió concreta. El seu segon era Josep Cladera, de 63 anys. Estaven assistits per dos tinents, Jaume Juan, de 58 anys, “encarregat de comptabilitat” que provenia de la Milícia, i Pere Sastre, de 56 anys, responsable de l’anomenada “oficina de prefectura”. D’edats semblants i condició militar igual eren els tinents o alferes que es responsabilitzaven de cadascun dels camps. Diferent era el cas de la unitat de treball d’Es Capdellà, que anava a càrrec del tinent d’infanteria en actiu Antoni Oliver, de 42 anys.


La feina de preparació de cada edifici per albergar els presoners no fou gaire exhaustiva, com es bo d’imaginar. S’encerclava la zona amb filferro, s’aixecaven les torretes de vigilància, es posaven focus d’alta potència, es nodria els edificis existents amb el mínim per allotjar els presoners, s’hi acaramullava fins a 40 interns a cada dormitori, es deixava a cel obert una zona d’uns 350 metres quadrats per fer de pati... i poca cosa més. No eren instal·lacions que tinguessin diguem-ne molt bones condicions de salubritat. Explica Bonet que un antic pres, Gabriel Riera Sorell, descrivia a les seves memòries, sobre l’estada al camp dels Banys de Sant Joan, que “per fer de ventre havien instal·lat uns troncs de pi damunt una síquia i allà, a la gatzoneta i fent equilibris havíem de fer les feines. De vegades ens trobàvem damunt la barra cinc o sis persones, i la veritat és que allò pareixia un galliner”.


Cada camp tenia una cantina per als presoners que en realitat no era tal cosa sinó un “artefacte ambulant que entrava a les hores permeses” per oferir begudes no alcohòliques i se suposa que alguna cosa per menjar. Hi podien comprar amb fitxes —de valor de 5 cèntims fins a les 5 pessetes— però estava prohibit l’ús de diners: de fet, si en el moment d’ingressar en el camp en tenien se’ls requisava. L’assistència sanitària anava a càrrec d’un metge “incorporat a files com a soldat”. No se’ls permetia escriure a les famílies excepte en una zona ad hoc que només s’obria els diumenges; la correspondència estava sotmesa a una censura estricta i, a més, no es podia escriure ni rebre dels familiars cartes excepte el dia citat, quan tenien dret a escriure “deu línies en una targeta postal”. A cada pres se li donava un plat, una cullera, matalàs, capçalera i dues flassades”. No podien rebre menjar de fora, cada dia havia de pagar 10 cèntims per vestuari i si el volien canviar havien de demanar permís.


La seguretat i la vigilància dels camps anaven a càrrec d’una guarnició que —a banda d’oficial i sotsoficials— solia estar formada per un caporal i un nombre de milicians que variava en funció del nombre de presoners. Dins del recinte els guardes no duien armes, només un xiulet que feien sonar en cas de problemes. La resta, armats, vigilaven el perímetre exterior, amb focus molt potents durant la nit, i disposaven d’una unitat elèctrica autònoma per si se n’anava la llum.


Quan un presoner arribava al camp, passava per un reconeixement mèdic, s’aïllava el que patís malalties contagioses o “portessin paràsits”, se li obria una fitxa on constava, a més de les dades personals i descripció física, on i per què havia estat detingut.
Els familiars podien enviar als presos tabac, llaunes de llet condensada i roba, res més. Per atendre els interns més pobres, que no tenien res, ni familiars que els poguessin ajudar, les autoritats crearen una Comissió de Socors, formada pels mateixos interns, que recollia a cada camp donatius d’aquells que tenien més possibles per repartir entre els més necessitats.


Les visites estaven terminantment prohibides —ni tan sols de familiars— i l’autoritat militar instava els responsables dels camps a “mantenir la vigilància estricta” del perímetre per evitar que ningú que no fos autoritzat s’hi acostés. “Sota cap concepte es permetran visites que no siguin autoritzades expressament pel senyor Inspector”, es llegeix al Reglament de Camps de Concentració que ha consultat Bonet.
Els treballs forçats que feien els presos eren carreteres d’alt interès militar. En efecte, els camps estaven situats en zones estratègiques per a la defensa de l’illa. Molt a prop de zones litorals amb gran valor com a potencial lloc de desembarcament de tropes enemigues. O sigui, allà on hi solia haver defenses —nius de metralladora, bateries d’artilleria...— que requerien, a la vegada, bones carreteres per accedir-hi per si era necessari traslladar-hi tropes. Aquesta fou la raó que els presoners fossin posats a fer aquestes carreteres.


Era una feina molt dura, a cel obert, aguantant tant el sol de justícia a l’estiu com la pluja i el fred a l’hivern, feta per persones amb una alimentació insuficient i sovint dolenta... i això no era el pitjor. Bonet recorda que el socialista Andreu Crespí relatava, en una entrevista per al llibre Mallorca any 1936. D’una illa hom no en pot fugir, que “em dugueren al camp de concentració a Campos, al balneari de Sant Joan. Allà havíem de fer feina, fèiem una carretera. No, no era com Dachau, supòs, però, no obstant, un camp de concentració en un país mig civilitzat és un desastre. Només s’hi vivia a mitges. I el pitjor de tot eren els afusellaments. En van treure deu o dotze del camp i mai més no tornaren a ca seva. Això era el més greu...”.


Així fou com s’anaren fent les carreteres del Cap Blanc, del port de Pollença a Alcúdia, de Muleta, la de la Colònia de Sant Jordi... En un informe de 29 de març de 1938 es parla de més de 100 quilòmetres construïts. Si bé la seva raó de ser fou inicialment l’eficiència defensiva de l’illa, amb el transcurs de les dècades i de la història aquelles carreteres han passat a ser usades per canalitzar milions de turistes cap a les platges —algunes de les quals, com Es Carbó i Es Trenc, a la Colònia de Sant Jordi, encara mostren els nius de metralladores—, sense que cap d’ells tingui ni idea que transita per vies fetes per presoners republicans que hi patiren fam, sang, por i, alguns, fins i tot la mort.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.