Els crítics

La por de ‘The Handmaid’s Tale’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hem patit molt amb The Handmaid’s Tale. En la crítica que vaig fer de l’inici de la segona temporada ja vaig avisar que la sèrie tractaria encara amb més cruesa les seves protagonistes. També vaig anticipar que molts espectadors desistirien de continuar amb la sèrie. Si sou dels que l’heu seguit fins al final, podeu continuar llegint aquesta nova crítica (que conté spoilers). Efectivament, els nous episodis van esdevenir irrespirables. The Handmaid’s Tale continua sent magistral a l’hora de retratar la perversitat amb què la dictadura patriarcal de Gilead esclafa les seves esclaves, i Elisabeth Moss continua sent magistral reflectint al seu rostre els mil matisos de l’horror. La ficció ha traspassat nous llindars del malson amb escenes malaltisses. Però al mateix temps ha oblidat radiografiar el present: els flashbacks, que eren on la sèrie establia el seu discurs, lligant el nostre present amb la ficció, s’han reduït molt. S’han introduït noves maneres de fer l’enllaç a través de referències culturals (Friends, Star Wars) però ha estat molt més tènue que abans i, en conseqüència, la sèrie ha perdut contemporaneïtat i capacitat per generar reflexions sobre el moment actual.

The Handmaid’s Tale també ha mostrat símptomes d’una por a avançar més enllà de l’escenari de la primera temporada. És comprensible: el que ha funcionat fins ara a la sèrie és el canemàs narratiu que va deixar escrit Margaret Atwood i sortir-ne (iniciant la revolució o fent que la protagonista escapi) implicaria reconstruir la sèrie, repensar-la. Hi ha molts casos de sèries que s’han trobat en aquesta situació i van fracassar en intentar sortir de l’escenari inicial (un cas semblant, salvant les distàncies, és Prison Break, que no va funcionar fora de la presó i va acabar forçant el retorn a una altra presó a la tercera temporada). Aquesta por ha portat The Handmaid’s Tale a intentar fer recorreguts circulars: sí, hem vist personatges que han anat a les Colònies, però han acabat fent-les tornar a Gilead; sí, hem vist com la June intentava fugir amb en Nick, però també han acabat tornant a Gilead. Cap de les dues trames ha tingut conseqüències rellevants, de manera que l’escenari inicial s’ha mantingut intacte. La maniobra que s’ha fet per tornar al punt de partida delata la necessitat dels guionistes, que volen evitar canvis que facin avançar la sèrie. Al mateix temps, han abusat del recurs d’acabar un episodi amb un primer pla de la mirada de June (sovint amb la veu en off deixant anar una frase potent) que promet un punt d’inflexió. És només això: una promesa.

A mesura que passi el temps i aquesta promesa de rebel·lió no es concreti, la història perdrà força. Em penso que és inevitable. The Handmaid’s Tale és l’única sèrie estrella de Hulu i la millor estratègia per al servei és allargar-la tant com es pugui. Malauradament, no és el que la sèrie necessita. Encara que s’ofereixin trames interessants (com el viatge dels Waterford al Canadà), el que necessita és esclatar. De moment, endarrereix els canvis. La decisió de June de no marxar, encara que ben argumentada (no vol deixar enrere la Hannah) respon a aquest interès. Potser la tercera temporada arrenca amb June iniciant una guerra a Gilead, però em temo que no serà així i es continuarà jugant amb la promesa d’una rebel·lió futura. I una cosa és que The Handmaid’s Tale sigui dura de veure, i l’altra que acabi sent una experiència deliberadament agònica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.