Els crítics

El malson de ‘The Handmaid’s Tale’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

The Handmaid’s Tale ha arrencat la segona temporada sense concedir ni un centímetre a l’espectador. Cop de puny a l’estómac tot just començar. La sèrie ha tornat amb les protagonistes en una furgoneta, camí de rebre el càstig pel petit acte de rebel·lió que van dur a terme al final de la temporada anterior. Deixar anar la pedra, negar-se a obeir una ordre directa, fou un moment de respir i d’eufòria per a l’audiència. Però havia estat il·lús pensar que això era l’inici d’una revolució. Ho era de més repressió, dolor i inhumanitat. La segona temporada de The Handmaid’s Tale respon a aquest intent de reclamar certa dignitat sent encara més dura amb les seves protagonistes i espectadors. Si la primera temporada ja havia estat en molts moments irrespirable de tan malaltissa, als nous episodis la cruesa augmenta, fins al punt que és molt possible que una part de l’audiència desisteixi. Gilead és un espai confortable en comparació del nou escenari de les colònies, una zona afectada per alts nivells de radioactivitat on les dones que han infringit la llei són obligades a realitzar treballs forçats. La sèrie no escatima detalls. Ungles trencades, rostres desnodrits. I fa bé de fer-ho així. Perquè justament el contacte amb l’horror més inimaginable és el que fa que funcioni millor com advertiment.

En els dos episodis vistos en el moment d’escriure aquesta crítica, els flashbacks continuen sent crucials per a la sèrie, ja que aconsegueixen unir el futur de malson que presenta la ficció amb el nostre present, el que l’espectador té com a dia a dia en la seva realitat. Per fer que el lligam entre tots dos plans sigui més estret, el guió ha incorporat nous recursos, com ara l’ús de referents culturals que l’audiència coneix i que troba en l’escenari malaltís d’aquest futur proper. Així, en una de les escenes més xocants del segon episodi, la protagonista troba una caixa en DVD de la sèrie Friends. Sabent que qualsevol persona que miri The Handmaid’s Tale té interès en la televisió i per tant coneix la sitcom dels amics, la sèrie col·loca al passat de la protagonista la ficció, que havia vist en el seu dia, com nosaltres. Més endavant arriba a poder mirar un episodi de Friends. El contrast entre l’escena humorística de la sitcom dels anys noranta i el lloc on es troba la protagonista serveix tant per recalcar la situació com per recordar-nos que el món segur, estable i reconfortant de Friends pot desaparèixer sense que ens n’adonem. Que cal estar vigilant als canvis que es produeixen al nostre voltant i no deixar passar ni el més petit senyal d’alarma. Perquè quan deixes passar un comentari, una actitud, un discurs que sembla minoritari, comença la destrucció d’allò que semblava indestructible.

Precisament The Handmaid’s Tale sempre ha estat molt hàbil localitzant en el nostre present els símptomes del futur de la ficció. En conseqüència amb aquest plantejament, els actes simbòlics continuen sent fonamentals a la sèrie. Les protagonistes continuen fent servir els símbols com a eina de resistència. Veient com es crema un vestit, com es recupera un missatge prohibit, com es torna a fer servir el nom propi en comptes del nom imposat. En cadascun d’aquests actes es permet a l’espectador i a la June trobar un espill per on respirar alguna cosa semblant a la llibertat. The Handmaid’s Tale sempre ha estat una sèrie que s’ha articulat tant a través d’idees com a través de l’acció (per això també, la seva capacitat per esdevenir una icona de moviments socials com el feminisme). I ho continua fent, perquè la rebel·lió s’ha d’encendre en el pensament abans d’esdevenir-se. Ho veiem en el rostre de l’actriu Alexis Bledel i també de l’esplèndida ElisabethMoss cada vegada que els seus personatges es queden en silenci. És l’avantsala de l’espurna que ens ha de treure d’aquest malson.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.