No és la primera vegada que la historiografia política recull la tesi de la feblesa de l’Estat espanyol a fi de repensar les causes per les quals no ha existit la viabilitat d’una nació política (espanyola). De fet, aquest plantejament —amb el rerefons de la no consecució d’una unitat nacional a través d’un Estat sorgit d’un procés de revolució burgesa, com sí que s’esdevingué amb l’Estat francès (entre 1789-1871)—, segons un model d’historiografia liberal, ha actuat com a espill per contrastar les misèries d’una Espanya a mig fer, o, millor, com diu Josep Maria Colomer, d’una “nació fracassada”.
Amb tot, Colomer sistematitza les conjuntures històriques essencials (des de l’època moderna fins avui), institucionals, culturals i politològiques que permeten comprendre aquesta feblesa estructural, la qual no hauria disposat de suficients mecanismes de socialització per construir un imaginari cultural modern definidor d’una consciència nacional materialitzada en la construcció d’una comunitat política, com a comunitat de ciutadania.
L’autor —que té una dilatada bibliografia sobre estudis al voltant de l’estructura política, algun polèmic assaig sobre nacionalisme i un complet estudi sobre el pensament polític generat entorn de la qüestió nacional al Principat— planteja, amb voluntat de globalitat pel que fa a la introducció de factors explicatius creuats, quatre variables fonamentals que defineixen el títol del volum, Espanya com a frustració: afany imperial sense rerepaís, sense societat civil, Estat secularment qüestionat, nació no unificada ni culturalment —cal no confondre el patrioterisme amb el patriotisme— ni política (esdevé fonamental el plantejament a les pàgines 129-134) i una peculiar democràcia que l’autor concep com a minoritària són els fonaments que radiografien l’actualitat d’una estatalitat mancada (o no culminació del procés que duu a l’State Building) encara, d’autoritat moral, de legitimitat: un Estat no prou reconegut com a propi.
Per aquest motiu la reflexió colomeriana pot esdevenir útil a reformistes constitucionals espanyols (el ritornello del federalisme asimètric i juristes com Javier Pérez Royo) i a independentistes. Als primers, perquè l’anàlisi objectiva del politicòleg desmitifica conceptes com “sobirania nacional”, la constitució com a tòtem i la necessitat de vincular un democraticitat —contrària al que l’autor defineix com a “estructura oligàrquica de partits”— que respongui als interessos reals de la majoria social. Cal contextualitzar, però, aquest projecte en un suposat marc de delegació de sobiranies a la Unió Europea. Les comparacions amb Gran Bretanya, els Estats Units, Eslovènia, són referents que poden ser útils per reconstruir i —solidificar— un Estat que no és a hores d’ara un Estat-nació. La clau de tot plegat —i aquesta seria una aportació basal del llibre— és la democràcia directa —l’oportuna referència a la “llibertat dels antics”— en comptes d’una democràcia representativa, el poder de control de la qual per part de la ciutadania es dilueix postelectoralment.
Pot servir, però, també als independentistes perquè la radiografia d’un Estat en crisi de legitimitat política explicita les continuïtats de polítiques colonials internes que han tingut —i encara tenen— com a objectiu la folklorització, o residualització, de cultures nacionals altres que la castellana (i hauríem de dir una determinada concepció oficialista de la cultura nacional de Castella). D’altra banda, pot esdevenir pedra de toc per a recuperar el sentit de la sobirania parlamentària (6-7-IX-2017), base fonamental de l’exercici de l’autodeterminació i de la concreció d’una nació política (1-X-2017). Finalment, pot ajudar a plantejar que sense Estat no es pot parlar de nació. De nació com a àmbit de pertinença que sigui expressió de la democràcia econòmica. És a dir, un model d’Estat de proximitat —presa de decisions de baix cap a dalt— que tradueixi en accions executives les necessitats d’àmbits econòmics supraregionals. Ara bé, sense caure en els errors d’orientació de l’Administració espanyola, com ha defensat de manera eloqüent el politòleg Ferran Requejo (“Tres cultures”, Ara, 6-XI-2016).
De fet, la translació d’“Espanya” com a “frustració” al projecte de sobirania confederal del Principat, del País Valencià, i de les Illes significa bastir projectes polítics i culturals que suposin l’alternativa a una forma d’Estat espanyol —que recull formes de comportament i actituds ideològiques (d’Antic Règim, o el lúcid assaig de Lluc Salellas, El franquisme que no marxa) contrademocràtiques (l’A por ellos!)— i que esdevinguin model d’una concepció alternativa a l’Europa dels Estats, que no acaben de representar les dinàmiques i necessitats de les classes populars. De la lectura de l’assaig de Colomer també es pot extreure, doncs, una lectura en positiu cap a l’Europa dels Estats intermedis.
España: la historia de una frustración
Josep M. Colomer
Editorial Anagrama
Barcelona, 2018
303 pàgines