Universitats

Professors universitaris amb sous de 500 € al mes

Molts professors associats cobren 500 euros bruts al mes. I no en són pocs. Representen el 40 per cent a la Universitat de Barcelona i més d’un 30% a la de València. Una sentència recent del Jutjat nº 26 de Barcelona reconeix que se’ls està pagant menys salari per les mateixes hores que d’altres professors permanents i n’exigeix l’equiparació. Les universitats argumenten que és culpa dels pressupostos, però alguns associats alerten que és un canvi de model planificat. El món universitari està en una cruïlla decisiva.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El treball a la universitat és cada cop més precari. Els casos més extrems són els de professors associats que cobren 500 euros bruts i que, per poder ser contractats, s’han de fer autònoms. L’esperança de tenir un peu a la universitat i començar una imparable carrera acadèmica és l’ham. Quan ja l’han mossegat, la universitat esdevé una espiral que els anima a assumir responsabilitats incompatibles amb el seu contracte. Algunes universitats ho dissimulen però ho toleren. Al capdavall, pel preu d’un professor ajudant en contracten quatre o cinc d’associats. A les universitats els han de sortir els números, però alguns es pregunten si aquesta solució és socialment sostenible.

La figura contractual de professor associat estava pensada per acostar la universitat al món laboral. Es tractava de poder contractar professionals de reconegut prestigi en el seu món laboral que aportessin a la universitat la seva experiència. És a dir, un advocat penalista en actiu que dediqués algunes hores a la setmana —dues o tres— a explicar als alumnes de la Facultat de Dret allò que es trobava cada dia en la seva carrera professional. “Per tant —detalla una professora associada de la UB— es tractava d’acostar als alumnes casos pràctics del món laboral per tal de complementar la teoria. Això implicava que no hi havia preparació de classes. Només se’ls pagava el temps de la classe i alguna tutoria”. Com els associats havien de demostrar que treballaven en algun altre lloc on treien l’experiència —un bufet d’advocats en el cas del Dret o un mitjà de comunicació en el de Periodisme—, el contracte de professor associat sempre ha d’anar vinculat a un contracte ja existent. En cas contrari, la universitat fa frau de llei.

La denúncia de diverses plataformes de professors associats és que ja fa més de deu anys que aquesta figura de professor associat es fa servir per cobrir dèficits estructurals de la universitat, els associats fan gairebé les mateixes hores que un professor permanent i, a sobre, han de presentar un contracte en vigor. Feta la llei, feta la trampa: la picaresca entra en joc i el ventall de modalitats de contracte que acaben acceptant les universitats és escandalós, segons els vuit associats amb qui ha parlat EL TEMPS, sis de la Universitat de Barcelona (UB), un de la de València (UV) i un altre que combina classes a l’Autònoma (UAB) i la Pompeu Fabra (UPF).

Entre el repertori de contractes que els professors associats afirmen haver vist o haver fet servir per aconseguir el d’associat hi ha el de conductor d’autobús o el d’un servei de neteja; d’altres es fan simplement autònoms el mes que han de signar el contracte —després ja es donaran de baixa— i d’altres —és el cas d’un professor de la Facultat de Filologia— paguen un mes l’IAE.

Una de les persones que denuncia aquests contractes és professora de la Facultat d’Educació i membre de l’Assemblea de Docents de la Facultat d’Educació de la UB: “Amb tot el respecte per aquestes feines —matisa—, és evident que no són feines de reconegut prestigi per donar classes en una Facultat d’Educació”.

Els problemes econòmics de la universitat no només han precaritzat la contractació sinó que han iniciat un perillós cercle viciós. “El sistema és pervers —explica una altra professora— perquè, a aquest associat que diu que està allà per fer una carrera acadèmica, no se li pot oferir res més que una plaça de professor associat, a la qual només podrà accedir si tens un altre contracte. O el tripijoc, que sovint et suggereix la mateixa Facultat, de donar-te d’alta d’autònom i al mes següent et donis de baixa”.

Hi ha quatre categories de professors associats. La més baixa cobra uns 556 euros bruts, que es queden en 460 aproximadament, i la més alta, uns 1.356, que es queden en poc menys de mil euros nets. Les plataformes de professors associats, com l’esmentada Assemblea de Docents o Transformem UB, denuncien que la UB sempre tria el tipus de contracte més barat, mentre que, asseguren, altres universitats com la UAB fan servir generalment el de retribució més alta.

Tots dos tipus de contracte equivalen a 18 crèdits mentre que un professor permanent fa 24 crèdits. És a dir que l’associat que cobra 500 euros pot haver-se d’encarregar de l’equivalent a tres quartes parts de la feina d’un professor permanent. Però l’associat, com ja s’ha dit, no hauria d’assumir més feines, s’hauria de dedicar a qüestions especialitzades, en un màster o en assignatures de menció, que són les més concretes. En canvi, els associats consultats per EL TEMPS asseguren que fan “feines estructurals”.

És una denúncia que també arriba des de València. A la Universitat de València els professors associats van començar una vaga indefinida el 29 de gener que van suspendre el passat 28 de maig, perquè començaven exàmens i altres tasques que la Universitat de València havia decretat com a “serveis mínims”. Ho explica una de les portaveus de l’Assembla del PDI Associat, Isabel de la Cruz: “El 28 de maig hem fet suspensió tècnica de la vaga sobretot perquè els serveis mínims que ens imposen són tots en aquesta època de l’any”.

La plataforma valenciana ha calculat que representen el 30 per cent del professorat de la Universitat de València: “I aquesta és una dada conservadora —reconeix De la Cruz—, perquè les dades de contractes de professor associat són molt complicades de calcular exactament: perquè hi ha una llei que prohibeix tenir més d’un percentatge d’associats i, com les universitats ho incompleixen, ho amaguen”. En total, 1.245 professors associats només a la UV. A les altres universitats valencianes, l’assemblea treballa amb xifres indicatives i difícils de contrastar. Podrien ser-ne 949 a la Universitat d’Alacant; 674, a la Politècnica de València; 614 a la Jaume I de Castelló, i 361 a la Miguel Hernández. En total, més de 3.800 al País Valencià.

Des de la Generalitat Valenciana no es volen fer més declaracions però s’anuncia que aquest 19 de juny hi ha una reunió de la Mesa negociadora del conveni col·lectiu del personal de les universitats on Educació de la Generalitat, les cinc universitats públiques valencianes i els representants sindicals de totes les tipologies de personal universitari estan treballant un conveni marc. Segons la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport es recorda que “s’han celebrat ja 11 sessions de la Mesa negociadora del conveni col·lectiu amb les universitats públiques valencianes, que va crear l’any 2016 la Conselleria d’Educació”, “una Mesa que abans era inexistent i l’actual Generalitat va considerar necessària”. Tal com s’ha explicitat en diferents ocasions, diu la conselleria, “el compromís de la Mesa negociadora del conveni col·lectiu amb les universitats públiques valencianes és arribar a establir un conveni col·lectiu de millores de les condicions laborals, que no només són retributives, del personal universitari. L’objectiu és tenir aquest conveni pactat per totes les parts com a màxim a l’estiu”.

El vicerector de Personal Docent i Investigador (PDI) de la Universitat de Barcelona, Josep Batista, matisa que la majoria dels 2.300 professors associats estan contractats com cal però sí que reconeix dues bosses de professors que en sumen aproximadament uns 230 (el 10% dels associats) sense contractes relacionats amb la matèria que imparteixen [vegeu l’entrevista que acompanya aquest reportatge].

Josep Pallarès, director general d’Universitats de la Generalitat de Catalunya, recorda que la gestió de contractació depèn de les universitats i qui en té l’última paraula són les universitats. A més a més, el ministeri marca la despesa màxima de personal que poden fer les universitats i fixa també la taxa de reposició. “En funció de les baixes per jubilació de PDI (Personal Docent i Investigador) i PAS (Personal d’Administració i Serveis), hi ha un nombre màxim de contractes a temps complet que pot convocar cada universitat (catedràtic, agregat o lector, en el cas del PDI)”.

En els últims deu anys el ministeri sovint ha fixat la taxa de reposició en zero, la qual cosa volia dir que no es podia cobrir cap baixa que hagués pogut haver-hi durant l’exercici anterior.

Pallarès opina que, per entendre les dimensions del fenomen, el nombre d’associats no s’ha de donar en nombre d’efectius, “en nombre de DNI”, de persones amb contracte sinó que “s’ha de parlar d’Equipaments a Temps Complet (ETC)”. La raó és que els contractes d’associats poden ser molt diversos i van des dels que impliquen una hora de classe a la setmana als que n’impliquen 12. “Per fer la mateixa docència, posem 12 hores, es pot contractar una persona per fer 12 hores o dotze contractes d’una hora: la càrrega docent és la mateixa; l’import econòmic és el mateix però a un lloc surten 12 DNI i en un altre, no”. Per parlar amb més precisió, Pallarès prefereix parlar d’ETC, que equivalen a 18 crèdits (12 hores a la setmana). D’acord amb aquesta fórmula de càlcul, el departament fixa el percentatge de professors associats a totes les universitats catalanes l’exercici 2016-2017 en un 28,9%. Aquest percentatge a la UB, segons Pallarès, és del 32,3%.

El director general d’Universitats de la Generalitat de Catalunya opina que, durant els anys de crisi, el percentatge ha augmentat però no tant, perquè “l’any abans de la crisi, el 2011, el percentatge d’ETC va ser del 25,5%”. Fins a l’actual 28,9% és un augment de 3,4 punts.

Pallarès considera el 2011 com l’any anterior a la crisi, perquè la “retallada forta” en les universitats, el primer any “de taxa de reposició zero”, va ser 2012.

“El que voldríem tots, Govern inclòs —conclou Pallarès—, és que pogués haver-hi l’estabilització i les universitats tinguessin total llibertat per a la contractació, sense taxa de reposició ni res”.

Pallarès afegeix que “l’únic programa planificat per la Generalitat ha estat el programa Serra Húnter i ha estat només per places a temps complet. Ha estat l’única política pròpia de la Generalitat a nivell de professorat”.

La vicerectora de Professorat de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Maria Antònia Fornès, assegura que la universitat té 650 professors associats sobre un total de PDI de 1.400, però destaca que “més del 50 per cent d’associats fan menys de tres hores setmanals de docència”. Calculant per hores de docència, Fornès reconeix que els associats fan el 29% de les hores de docència. Fornés assegura, però, que no tenen associats “que no facin una feina relacionada amb la matèria que donen”, com denuncien els associats d’altres universitats.

La política de contractació de la UIB és intentar “contractar el màxim de professors a temps complet”, afirma Fornés, “però hi ha unes limitacions pressupostàries imposades i el pressupost no et permet cobrir tota la docència que has de cobrir per un curs acadèmic amb professors a temps complet”. Fornés recorda que, de 2009 a 2013 “la nominativa, els pressupostos aportats pel Govern de les Illes, van baixar més d’un 20 per cent. Després hem anat recuperant a poc a poc però encara ens afecten aquelles retallades”. A més a més, Fornés destaca l’afectació de la ja esmentada “taxa de reposició”.

En un futur, demana l’eliminació d’aquesta taxa, com està demanant la CRUE (Conferència de Rectors de la Universitats Espanyoles) i un augment de pressupost de les universitats que “donin més estabilitat a la plantilla”.

Des de la privilegiada talaia de la Càtedra de Gestió Universitària de la Universitat Politècnica de Madrid, el catedràtic Francesc Michavila (exrector de la Jaume I i secretari d’estat d’Universitats de 1995 a 1997) ho veu clar: “La figura de professor associat s’ha transformat en una fórmula de reduir les despeses a les universitats mitjançant sous més baixos. Hi ha hagut una precarització, no només en la figura dels associats, però també: en 10 anys s’ha passat del 56% de professors funcionaris al 48,6%”. Són dades globals de les universitats de l’Estat. “La raó són les polítiques del senyor Wert, que han precaritzat el professorat universitari. Ara hi ha 5.000 funcionaris menys”. Afirma que la precarització també afecta la recerca, que també s’ha reduït a la meitat en els últims deu anys.

Com s’han aplicat taxes de reposició que no han permès substituir els professors jubilats per places noves, s’ha produït un envelliment de la universitat: En els anys noranta, el sistema universitari espanyol era dels més joves com a conseqüència de l’obertura de noves universitats i l’ampliació d’altres. “Ara —adverteix Michavila— és totalment al contrari: el 95,9% dels titulars tenen més de 40 anys. Dels catedràtics, el 99,9 tenen més de 40 anys. I,de fet, el 20% tenen 65 anys, és a dir, l’edat de jubilar-se si volen”.

Si es fa una comparació de la joventut del sistema universitari espanyol amb d’altres d’europeus, les dades el revelen envellit: “A l’Estat espanyol, els professors de menys de 40 anys són un 22%; en canvi, a Dinamarca són un 33%; a Alemanya, un 55%; a França, un 27% i al Regne Unit, un 29%”. Això es tradueix, segons Michavila, en el fet que “la substitució dels més grans no es fa com cal, amb gent jove, i hi ha una lògica disminució de l’excel·lència —per no formació dels professors”. El futur de la universitat està en joc. 

 

 

Una sentència a favor dels associats

Una sentència judicial donava la raó als associats fa dues setmanes. El Jutjat del Social nº 26 de Barcelona considerava provat que els professors associats de la UB assumien feines estructurals i, a més, se’ls estava discriminant perquè se’ls pagava menys per la mateixa feina.

Concretament, la sentència, datada el 30 de maig passat, afecta un conflicte col·lectiu presentat per la CGT contra el sistema que la UB fa servir per computar les hores del professorat permanent i el professorat a temps parcial (els associats). L’arrel del conflicte està en el Pla Bolonya —també conegut com Espai Europeu d’Ensenyament Superior— que no limita el treball dels professors a les hores de classe sinó que l’estén més enllà.

Com explica Víctor Jorquera, professor associat i membre de la CGT, “després del Pla Bolonya, la UB aplica un sistema de còmput que pretén compensar el fet que una hora de classe no implica una hora de feina sinó que implicava també hores de preparació de la classe, proves d’avaluació, corregir aquestes proves i atendre tutories d’alumnes”. Però, adverteix Jorquera, el sistema de còmput de la UB, segons denunciava la CGT i ara ha reconegut el jutjat del social, “compensa de manera diferent el col·lectiu de professorat a temps complet que els professors associats”. La manera de compensar els professors era considerar que l’hora de classe s’havia de multiplicar per un nombre concret per calcular les hores de feina (el que anomenen “factor multiplicador de reconeixement de l’activitat docent”) i el jutjat considera provat que aquest factor era més alt per als professors a temps complet (fins a 5,3 per hora treballada) que per als associats (2,6).

Segons diu literalment la sentència, el tribunal considera provat “que el salari dels professors a temps complet, respecte a l’hora de docència sigui superior respecte a l’hora de dedicació a la docència presencial, preparació, seguiment, coordinació, etc., que la dels professors associats a temps parcial”. Per tant, la sentència “declara discriminatòria i no justificada l’assignació als professors associats del factor multiplicador de reconeixement de l’activitat docent”. I reconeix “el dret dels professors associats de la Universitat de Barcelona que se’ls apliqui el mateix factor multiplicador de reconeixement de l’activitat docent”.

El vicerector de PDI de la Universitat de Barcelona, Josep Batista, anuncia a EL TEMPS que presentarà un recurs contra aquesta decisió: “El jutge, que mira activitat laboral en hores —explica Batista—, s’adona que els factors de correcció són diferents en un permanent i en un no permanent. Llavors entén que hi ha discriminació. I mirant-ho d’aquesta manera, s’entén que hi hagi discriminació, però si ho mires des del vessant del PDA [òrgan universitari encarregat de controlar-ho], que ho va fer pensant en els permanents, és diferent: una cosa és el còmput a un permanent, que funciona d’una manera, i una altra és el còmput a un no permanent, que funciona d’una altra. Però és difícil que un jutge —que està veient hores de treball— no vegi discriminació. Si, en lloc d’hores, fossin punts o crèdits, seria més fàcil d’entendre”.

Malgrat l’anunci del recurs, Batista anuncia que modificaran el sistema: “El que hem vist és que era evident que el PDA, amb el pas dels anys i el canvi que ha patit la universitat en aquests anys, l’havíem de canviar”.

 

Un cas concret: la Facultat d’Educació de la UB

Per què algunes facultats tenen més professors associats que d’altres?

La Facultat d’Educació de la UB és un dels casos més cridaners d’aquest cas de precarització. El 73 per cent dels professors, segons l’esmentada Assemblea de Docents d’Educació, són professors associats. Dit d’una altra manera, només un de cada quatre és un professor permanent —que no vol dir que sigui funcionari, també pot ser contractat—, però el seu contracte té més d’un any de recorregut.

EL TEMPS ha parlat amb cinc professors associats, tots ells de l’Assemblea de Docents d’Educació de la UB. Aquesta és la segona facultat amb més alumnes de tota la universitat. I la que forma els mestres: el futur de l’educació bàsica.

Les explicacions sobre el gran percentatge d’associats en aquesta facultat en concret són diverses.

“Diuen que hi ha hagut molt mala política des dels últims deganats —diu Maria—, que han tingut molt poca vista per anar assegurant relleus generacionals i anar convocant places”.

Begonya està parcialment d’acord però hi afegeix una altra raó: “És cert que, a Filologia, per exemple, ho va fer molt millor i no estan en la nostra situació. En certa manera també és culpa que Educació, abans, eren dues facultats (Pedagogia i Formació del professorat) que es van unir”. I a més, la Facultat d’Educació “va passar de diplomatura a grau i en aquest traspàs —que altres facultats, com Farmàcia per exemple, van saber fer molt bé—, la nostra no ho va saber fer”.

Encara una altra explicació, hi afegeix Maria, “és que a la Universitat de Barcelona els interessaven més altres àrees que no Educació”.

Les explicacions del vicerector de PDI de la UB, Josep Batista, són diferents: la fusió de dues facultats (Pedagogia i Formació del Professorat) i l’assumpció del Màster de Formació que s’exigeix obligatòriament a tots els professors de secundària.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.