Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007) va ser un dels artistes plàstics més inquiets del segle XX a Catalunya i això es va traduir en una obra molt diversa amb un punt personal que la unifica. Com explicava el comissari de l’Any Guinovart, Àlex Susanna, en la presentació que es feia al març a La Pedrera, Guinovart«encarnava l’artista que necessitat interactuar amb els múltiples estímuls dels quals s’alimenta i, per tant, el tipus d’artista que es reinventa amb freqüència -en el seu cas, més o menys cada deu anys».
L’exposició que s’ha inaugurat al Museu d’Art de Girona (Md'A), ‘Guinovart. Referents vitals’explora precisament aquests «múltiples estímuls» que van alimentar artísticament Guinovart, i molt concretament els autors catalans que el van influir en alguna etapa de la seva obra. Per tal de demostrar aquesta ascendència el Md'A procura exposar l’obra directament imbuïda d’un autor o un altre. Maria Guinovart, la filla del pintor, ha estat la comissària d’aquesta exposició, que d’una banda descobreix alguns Guinovarts sovint arraconats i, d’una altra, fa un recorregut per l’art català del segle XX.
Tot i això, l’exposició comença amb la fascinació d’un grup d’artistescatalans de la postguerra, Guinovart entre ells, pel romànic català. El 1955, Francesc Català-Roca els fa una fotografia sota l’absis de Sant Climent de Taüll que es conserva al MNAC i es van constituir en el Grup Taüll. Hi eren en Marc Aleu, Modest Cuixart, Jordi Mercadé, Jaume Muixart, Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies, a més de Guinovart. Com a grup no van durar gaire més, però l’exposicióde Gironarecull la fotografia i obres romanicòfiles dels set membres del Grup.
El segon àmbit de l’exposició fa referència a les «primeres fonts» de Guinovart, els primers artistes d’on beu, que es concreten en quatre noms: «Mir, Nonell, Gimeno, Palència».El mateix ‘Guino’ -com el coneixien els seus amics- explicava els seus primers artistes de referència en un text per a una exposició que es va fer a La Pedrera el 2002: “En la penúria cultural del franquisme i la postguerra, l’art que es feia a Europa quedava lluny. Cal dir, però, que teníem una bona formació del que havíem conegut aquí a Barcelona: el romànic i, sobretot, les obres del Museu d’Art Modern; Nonell, Mir, Rauric, Gimeno, etc., i el Picasso de l’època blava”.
El MAdG mostra així una Gitana de Nonell (1909) i una de Guinovart (1954); un Paisatge de Francesc Gimeno Arasa (entre 1858 i 1927) i un d’en Guino del 1946; un Paisatge de Joaquim Mir i un Retrat de Joaquim Mir obra de Guinovart amb l’estil del propi Mir, i uns Campesinos de Benjamín Palencia (1957) i una Figura d’en Guinovart, anterior a la de Palencia, segons el Md’A.
El tercer àmbit és una altra mirada d’en Guino al passat, concretament al modernisme i sobretot a l'arquitecte Antoni Gaudí. Ell mateix, fill d’un daurador i nebot de pintors de parets, veu una connexió amb el Gaudí fill també d’artesans -el seu pare era forjador. Així ho expressava Guinovart en l’esmentat catàleg: «“... A més a més, Gaudí presenta aquests aspectes tan vinculats a la naturalesa i a l’orgànic, i aquesta racionalitat que alhora pot semblar tan irracional (...) També cal destacar en Gaudí la relació que mantenia amb els seus col·laboradors de tota mena d’oficis, gent que treballava el ferro, el guix, la ceràmica, i que van ser precursors de tantes coses que després s’han solidificat. Per Gaudí els oficis estaven vinculadíssims a la seva obra. Jo em sento un treballador de la pintura i de l’art, i m’agrada molt pensar en aquests artesans amb qui treballava Gaudí”.
En aquest àmbit hi ha una obra de Guinovart que és un Homenatge a Jujoldel 1999.
Evidentment, no podien fallar entre les influències de Guinovart els tres grans aportacions catalanes a l’art d’avantguarda del XX -Picasso, Dalí i Miró-: la influència picassiana és directa en obres cubistes com Cap Imentre que els estils dalinià i mironià són més subtils. L’obra de Pablo Ruiz Picasso que es pot veure al Md’A de Girona és Jacqueline amb cinta II; la de Salvador Dalí, una Marina i de Joan Miró, L’enfances d’Ubu.
Els dos últims àmbits de l’exposició reten homenatge a dues influències que Guinovart va rebre des de l’entorn més familiar i íntim. El primer, que ja havia suggerit la cita de Gaudí, és la feina del pare i els tiets: «L’ofici que més m’agrada» n’és el títol i les composicions que el formen són homenatges al mateix taller de pintor o artesà: les escales, les brotxes, els cubells.
El segon es diu ‘L’entorn: esgrafiats de memòria’ i fa incidència en dos factors ambientals que tornen a l’obra de Guinovart periòdicament i alternativament: el color daurat dels cereals d’Agramunt, del secà de la Segarra, i el blau del mar de Castelldefels, el color de la Mediterrània. Un blau que, deia Guinovart, també li recordava «el blauet d’ençà que tenia cinc o sis anys», el blau del mateix taller, aquell blauet que en algunes masies només encercla les finestres i que emmarca, pel que mira des de dins, tot el paisatge, també el daurat dels cereals.