Després de sis volums de ‘Cartells catalans’ endreçats per ordre cronològic i estils (Modernisme, La República, La Postguerra, etc), Enciclopèdia Catalana edita un setè volum amb unitat temàtica (òpera, teatre i espectacles) i més diversitat cronològica i estilística.
Des del primer, que és un cartell de circ de 1895 -sorprenentment semblant al dels actuals anuncis de circ-, fins a l’últim, un de l’artista Jaume Plensa per al centenari de l’Institut del Teatre, hi són representats molts estils (modernista, avantguardista, pop); molts tipus d’autors (cartellistes professionals, artistes consagrats i dissenyadors) i molt tipus d’espectacle (varietats, concerts, dansa o titelles).
El nou volum de Cartells Catalans inclou 171 reproduccions, 140 de les quals procedeixen de cartells dels fons del Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre i la resta, de la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
El director d’Enciclopèdia Catalana, Joan Ricart, destacava, en la presentació del llibre, el valor i l’interès d’aquests cartells que eren «un material concebut per ser efímer, que havia de durar un no res» i ara permeten editar llibres com aquest, que es pràcticament un objecte d’art, amb un preu de 595 euros i un tiratge de 2.000 exemplars.
Els encarregats de seleccionar aquests cartells, com en els sis volums anteriors, han estat Roser Pintó, directora de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, i Santi Barjau, Doctor en Història de l’Art per la UB i autor de diverses obres sobre cartellisme.
Pintó explica, precisament, que aquest volum respon al concepte del coffee table book dels anglesos, «un llibre de gran format que es pot deixar obert en una tauleta baixa, de manera que un dia està obert per un cartell i l’endemà per un altre». El format, continua Pintó, «no és la mida exacta d’un cartell però s’hi acosta» i això «permet gaudir plenament del cartell com a peça artística».
Pintó recorda un altre cop que els cartells eren «un material efímer que després s’estripava i llançava», la qual cosa vol dir que «és gairebé un miracle» haver pogut recuperar-ne tants i de tanta qualitat.
El criteri a l’hora de seleccionar-los per al llibre, segons Santi Barjau, ha estat aconseguir «un equilibri per representar totes les èpoques, tot tipus d’espectacles (cabaret, circ, òpera o música), tot tipus d’estils gràfics i no només de Barcelona, sinó d’altres llocs de Catalunya». A més han mirat que siguin representats molts dels artistes plàstics que, sobretot a finals del segle XX, es van sumar a la producció de cartells. El llibre incorpora exemples de Joan Miró, Joan Brossa, Joan-Pere Viladecans o Josep Guinovart, entre d’altres. Les obres apareixen al costat de cartellistes professionals, que es dedicaven principalment a aquesta tasca, «com Martí Bas, Muntané o Martí i Font». Però, a més a més, a la nòmina de cartellistes s’hi van sumar, segons Barjau, «els que feien escenografia o figurins, molts dels quals s’especialitzaven en cartells». En els anys vuitanta i noranta del segle XX el llistat d’autors de cartells es va engreixar amb l’interès que aquest format va despertar entre els dissenyadors gràfics: en aquells anys, com destaca Ricart, s’hi van afegir Enric Satué, Claret Serrahima o Mariscal.
Entre uns autors i uns altres hi havia diferències molt clares, assenyalen Barjau i Pintó. Sovint els pintors, com és el cas de Viladecans o d’altres artistes plàstics, «fan pràcticament el mateix que si fessin una obra d’art, de manera que el text no està integrat en el cartell sinó que s’afegeix a dalt». No tots els pintors feien el mateix. El cartell de Santiago Rusiñol inclòs en aquest volum també sembla un quadre. Per contra, destaca Pintó, el famós cartell de Ramon Casas anunciant putxinel·lis als Quatre Gats és «un exemple clar d’una obra clarament pensada per al format del cartell». A l’altre extrem de Viladecans o Rusiñol hi ha també els cartellistes professionals, com en Martí Bas, que sempre fan una obra pensada exclusivament pel format cartell.
El llibre és també un recorregut per la història de l’escena catalana i, fins i tot, els costums de la societat catalana -i molt especialment la barcelonina. Segons Pintó, «els cartells expliquen quin teatre interessava a finals del XIX o mostren com, cap als anys setanta i vuitanta, prenen moltíssima força les companyies i pràcticament s’obliden els noms dels actors, fins i tot els principals».
També l’editor d’Enciclopèdia, Joan Ricart, pensa que n’és un reflex: «Aquí apareixen des dels Quatre Gats fins al Sònar, passant pel Paral·lel dels anys vint fins al franquisme, on s’aprecia com el català era bandejat. Per sort en els seixanta ja surten els grups que volien canviar el país com Els Joglars, després s’aprecia clarament la recuperació de les institucions perdudes durant el franquisme; el 1992, la celebració dels Jocs Olímpics i finalment el Sònar».
Roser Pintó lamenta que, a Barcelona, les banderoles estiguin substituint els cartells «com no passa enlloc més». El problema de Barcelona, segons Pintó és que «no hi ha espai públic per penjar cartells i els pocs que hi ha, aquesta mena de pirulins, són insuficients i un cartell de seguida tapa un altre». Segons Pintó «això no passa en altres ciutats catalanes ni en pobles ni passa a París». Pintó opina que és una llàstima perquè «les banderoles són un concepte diferent al del cartell: tenen dues cares i sempre van de dos en dos, per la qual cosa s’acostumen a complementar una i l’altra». A més, segons Pintó, el pes de les banderoles les fa objectes molt més difícils de conservar que els cartells -que, tot i ser teòricament efímers- encara podem admirar.
