Els crítics

El mal que nia a dins

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els discursos de la por s’escampen arreu d’Europa. Els entonen les formacions polítiques populistes i xenòfobes per treure’n rèdits electorals. L’estranger pobre que fuig de la guerra o de la misèria hi és concebut com una amenaça constant per als indígenes. El nouvingut que arriba sense res no tan sols seria l’element desestabilitzador, sinó també el qui generaria problemes d’atur, violència, malalties... Els forans són vistos com els qui corrompen l’harmonia i la pau socials de les societats mitjanes europees, tocades per la crisi econòmica i la incertesa del futur. 

Josep Maria Miró a Temps salvatge vol capgirar aquests perillosos llocs comuns i posar el focus en el mal que nia a dins mateix de les societats aparentment plàcides. La convivència i el benestar delusoris que regnen en una comunitat de veïns d’un poble innominat revela, de manera gradual, la podridura que amaga. El detonant és l’arribada d’Ivana, una jove de 17 anys, i de ràtzies de migrants que, com bèsties esporuguides, es refugien al bosc. L’ordit de vincles que mantenen els estadants comença a esquerdar-se sense pietat. 

Temps salvatge té l’ambició de convertir-se en una mena de mirall de la societat actual, que esguarda amb pànic els qui vénen de fora sense adonar-se del que tenen a dins. No és una realitat agradable, la imatge que reflecteix. A la teranyina d’històries entrellaçades entre els veïns, s’hi afegeix un ambient cada vegada més asfixiant i pervers, un seguit d’indicis enigmàtics sobre el passat dels personatges, algunes al·lusions a temàtiques polèmiques d’ara i un punt de provocació a abordar el sexe, la nuesa o la immolació de l’heroïna. 

Dirigida per Xavier Albertí, l’obra s’ha estrenat a la Sala Gran amb un repartiment en part de cares televisives i un aparatós dispositiu escenogràfic com a reclams per al gran públic. És —dit de pressa— una belbelització en tota regla. Contràriament, la dramatúrgia mironiana sembla reclamar espais i solucions escèniques de més proximitat. Els seus diàlegs acostumen a ser entre pocs personatges i, envoltats de núvols de misteri, creuaments i tics sostractius, van de les converses més insulses als sermons cívics. 

Els actors, obligats a confiar en els micròfons, es mouen amb prou desimboltura en una vastitud que, en certa manera, els repel·leix. En diversos moments i dels pisos-nínxol estant, actuen a molta distància del públic en escenes que, en canvi, demanen concentració i intimitat. Malgrat això, se’n surten amb força airositat Manel Barceló (Ernest), Carme Elias (Mercè), Eduard Farelo (Santi), Míriam Iscla (Raquel) o Laia Manzanares (Ivana). 

És cert que l’esplendidesa de l’espai escènic —gairebé arquitectònic— permet delimitar àmbits d’interior, exterior i comunitaris. O jugar, a discreció, amb la proxèmica. O fer-hi aparèixer, fins i tot, el lateral d’una piscina i un cotxe de debò. Però, davant d’una tal baluerna escenogràfica, les paraules i els gestos perden sovint l’eficàcia i la contundència dramàtiques. I l’exhibicionisme hiperrealista hi resulta sobrer.

Si durant l’obra la tesi de fons s’amaga entre la madeixa de la trama i les subtrames, en el monòleg final emergeix amb tota impudícia i esdevé molt inquietant. Perquè el corol·lari, d’una banda, és pobre ideològicament, fins al punt d’acostar-se a una moralitat simplista, i, de l’altra, redunda en els discursos de la desconfiança i de la por que semblava voler conjurar. 

Temps salvatge

Autor: Josep Maria Miró

Direcció: Xavier Albertí

TNC, 17 de maig

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.