Mor un gegant literari

Philip Roth: el notari de la luxúria viril i les contradiccions americanes

El decés de Philip Roth, quan encara no s’han sufocat del tot les cendres per la polèmica concessió del Nobel de Literatura a Bob Dylan, conté un innegable punt d’ironia. La llarga i prolífica carrera de Roth no fou mereixedora del premi pels equilibris i extravagàncies de l’Acadèmia Sueca. Tampoc no cal fer-se masses creus: Roth, el notari de la fúria sexual masculina i de les profundes contradiccions dels Estats Units, un autor amb molts seguidors a casa nostra, deixa una obra que sura i surarà sobre les petites grans misèries. Un gegant literari.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«Eufòria i grunyits. Frustració i llibertat. Inspiració i incertesa. Abundància i buit. Resplendor cap endavant i confusió en el camí. El repertori diari de les dicotomies oscil·lants que qualsevol talent suporta. I una tremenda solitud, també. I el silenci: cinquanta anys d’una habitació silenciosa amb el fons d’una piscina, estenen, quan tot anava bé, la meua mínima provisió diària de prosa utilitzable». D’aquesta manera, en la que era segurament la seua darrera gran entrevista, concedida a The New York Times, definia Philip Milton Roth (Newark, 1933 – Manhattan, 2018) el seu mig segle de carrera literària. Una mica menys si contemplem el fet que l’any 2012 va clausurar l’escriptura després de la publicació d’un grapat d’obres més o menys menors -en comparació amb les anteriors-, un cicle que tancava la interessant però modesta Némesi (2011).

Uns mesos després d’aquella lúcida reflexió, que pouava en la solitud i els rigors de l’autoexigència literària que, sens dubte, atresorava Roth, ens ha deixat un dels baluards de la gran narrativa nordamericana del trànsit entre els segles XX i XXI. Un deixeble ben reeixit de Saul Bellow, guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de les Lletres 2012 o la Legió d'Honor francesa de 2013, que va publicar el seu primer relat en The New Yorker el 1958, «The kind of person I am», l’any en què va llicenciar-se en literatura anglesa.

Començaments prometedors que es confirmaren amb la publicació del seu primer llibre de relats, Goodby Columbus (1960), que li va valdre els primers enfrontaments amb la comunitat jueva, concretament amb un rabí de Nova York que no li desitjà precisament el bo i el millor. No seria la primera vegada: El trastorn de Portnoy (1969), sobre un jueu amant de l’onanisme, un obsés de tots els -ismes derivats de l’afició al sexe, fou el seu primer gran èxit, però generà reaccions completament asimètriques, entre els que consideraven el llibre una gasòfia pròpia d’un malalt i aquells que la saludaven (de manera prematura) com una obra mestra. «Un dels actes subversius culminants d’una època subversiva», dictaminava la seua biògrafa, Claudia Roth Pierpont. Una contracultura que sotmetrà anys després a un tercer grau en Pastoral americana (1997), una de les seues grans obres, una de les aportacions imprescindibles per dibuixar la contradictòria història americana.

La intenció de Roth mai no estat fer una literatura sensible amb els desitjos de les dones, però hi ha una altra manera de formular la qüestió: la del dibuix de les misèries sexuals dels homes

Reprenent el fil sexual, al llarg de la seua trajectòria, Roth no sols no féu res per combatre aquell clixé sobre l’obsessió venèria: El pit (1971) narra la història d’un professor universitària metamorfosejat en un gran glàndula mamària, quelcom, com recordava avui l’escriptor Joaquim Carbó, que podia remetre a les pel·lícules primerenques de Woody Allen. Una pulsió que agafa volada literària en una de les seues obres més redones, El Teatre d’En Sabbath (1995), al voltant d’un titellaire adúlter, puter i profundament egoista. Per als amants de la confusió entre narrador (o personatge) i autor, tota una llepolia: a més de tot això, Mickey Sabbath té adoració per Drenka, una amant d’origen croat terriblement complaent i que posseeix uns grans pits que fan embogir el protagonista.

Un llibre que avui es rebria segurament de manera desencaixada. La intenció de Roth mai no ha estat fer una literatura sensible amb els desitjos de les dones, però hi ha una altra manera de formular la qüestió, la del propi interessat, en el sentit que el mascle i les seues hipoteques queden retratades sense embuts: «He tractat de no fer concessions en retratar cadascun d’aquells homes com són, com es comporta cadascú, excitat, estimulat, famolenc en les urpes del fervor carnal i enfrontant la varietat de dilemes ètics i psicològics que suposen les exigències del desig», deia en l’entrevista referida adés. I reblava al voltant de la campanya associada al #metoo: «Cap de les conductes més extremes sobre les quals he llegit darrerament en els diaris m’ha sorprès».

Un dels darrers llibres publicats en català de Philip Roth.

La marca de l’home (2000), sobre un professor universitari estigmatitzat per suposats comportaments racistes amb dos estudiants de color, també es presta a lectures ambigües per la crítica de la correcció política, però un gir absolutament radical en l’argument (que no desvetllarem, per si algú se sent interessat), afegeix encara més complexitat a la qüestió. No es pot dir que la del nordamericà siga una mirada complaent, tampoc sobre el seu país. Les esmentades Pastoral americana, La marca de l’home i Em vaig casar amb un comunista (1998), el seu ajust de comptes amb el fanatisme de l’era McCarthy, conformen una trilogia monumental sobre la història del seu país.

Una visió completada amb Complot contra els Estats Units (2004), que planteja un supòsit de política ficció que situa l’as de l’aviació Charles A. Lindbergh en la presidència: un president antisemita, supremacista blanc, aïllacionista i que negocia un acord cordial amb Adolf Hitler. Una novel·la que, per a alguns, prefigura l’arribada de Donald Trump. Un extrem que Roth nega: «En comparació, Trump és un frau masiu, la suma perversa de totes les seues mancances, desproveït de tot tret de la ideologia buida d’un megalòman». Als possibles retrets, no podreu sumar la simpatia cap a aquell personatge.

Ha mort Philip Roth i amb això ens endinsarem en una espiral de reconeixement que, tal vegada, farà que siga un escriptor encara més llegit. Potser fins i tot augmente la nòmina de traduccions en català. Se’n va un dels més grans sense haver guanyat el premi Nobel. Una bona relliscada. Però Tolstoi, Woolf, Joyce, Kafka, Calvino o Borges, entre molts i moltes més, tampoc no el tingueren. I a qui li importa això ja?
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.