Vols sentir el pòdcast en una altra plataforma? Fes clic aquí per accedir als enllaços d'Spotify, Apple Pòdcasts, Google Pòdcasts o iVoox.
Direcció | Laura Tapiolas Fàbregas
Realització | IdeaSonora
Direcció d'art | Laura Xifra Castro
Veu entradeta | Jan Brugueras Torrella
Vivim en un món on encara preval molt la dicotomia de gènere. Per què vau decidir-vos a crear aquesta primera guia gramatical del llenguatge no binari?
J.M. Per nosaltres, com a objectiu intern del col·lectiu de persones no binàries, per poder parlar de nosaltres mateixis. Per si l’altre dia vam anar a la platja, poder-ho dir. Perquè com que el final el català només té dos gèneres gramaticals, el masculí i el femení, no tenim cap manera de dirigir-nos a nosaltres directament.
A.H. A més a més, va ser una mena de declaració del fet que les persones no binàries existim i també tenim dret a parlar sobre llenguatge, de la mateixa manera que tenim dret a parlar de qualsevol cosa.
Cada vegada hi ha més llengües que fan propostes per incorporar el llenguatge inclusiu. Per exemple, en anglès, el pronom que es fa servir és ‘they’, que és el pronom plural i en aquesta llengua no té gènere. Com ho heu fet per encaixar la proposta dins la gramàtica del català?
J.M. En el cas del català, com que partim de què és una llengua romànica, aquí no és només el tema dels pronoms el que ens afecta, sinó que també el gènere gramatical que fem servir al parlar. Com que només en tenim dos, n’hem hagut de crear un de nou. De la mateixa manera que fas amb una paraula per fer-la femenina, que canviem algunes consonants i posem una “a” al darrere, en aquest cas la proposta més estesa és utilitzar una “i”. Llavors diries: guapo, guapa i guapi.
A.H. Voldria afegir que no és una cosa que ens haguem inventat quan vam començar a escriure aquest llibre, sinó que el que vam fer és recollir uns usos que ja s’estaven fent des de l’activisme. També parlem d’altres propostes que altres persones també utilitzen.
Per tant, no hi ha una única proposta, sinó que aquesta és una que està agrupada i endreçada.
J.M. Exacte, una mica perquè al final hi ha tres estratègies principals. Una és no marcar el gènere, que és una cosa que tothom sap fer, més o menys. En lloc de dir “ets molt simpàtica”, dir “ets una persona molt simpàtica”, i així no marquem. Hi ha l’estratègia de fer servir la “e”, com es fa en castellà, perquè és cert que hi ha persones que la utilitzen, i per això la recollim també.
També és cert que té el seu problema, perquè amb les variants dialectals potser no funciona. Si vas a Lleida i a València, “totes” i “totes” sona igual. I després la “i”, que és el que hem desenvolupat més, perquè en variants dialectals és el que funciona millor.
A.H. I també perquè sigui una cosa una mica nostra, no. No sempre hem d’estar copiant altres llengües o el castellà per fer la nostra.
Nosaltres el que esperem amb això no només és que la gent canviï la manera de parlar, sinó la forma de mirar les altres persones. Normalment, quan veiem algú per primer cop li assignem un gènere, i amb una proposta amb la ‘i’ no estaríem adjudicant un gènere en concret. Et dirigeixes a una persona que acabes de conèixer no saps els seus pronoms, no vols preguntar-los, pots fer-ho amb la ‘i’ i ja està. És una manera de canviar la mirada cap a la resta de persones.
És una mica allò de Wittgenstein, que els límits del teu llenguatge són els límits del teu món. D’alguna manera, donant-li una manera de parlar, es reconeix una realitat?
J.M. Exacte. Més que res que en el cas del català, quan algú es dirigeix a una persona trans, la llengua és el primer que a nosaltres ens fa saber si aquesta persona ens està veient com a nosaltres ens agradaria que ens veiés. Però és clar, en el cas de persones no binàries, sempre s’acaba posant un dels dos, i genera aquesta incomoditat. I la necessitat de dir bé, potser hem de trobar una manera que se’ns pugui parlar perquè passi aquesta primera incomoditat.
Què ens diríeu a les persones que volem començar a fer servir el llenguatge no binari, però que sovint ens equivoquem perquè portem tota la vida fent servir un vocabulari i a vegades, quan vas amb l’automàtic, costa d’incorporar. Com ho fem?
A.H. A veure, jo el que diria és que si la cosa us angoixa moltíssim, en comptes de recaure al binarisme el que podeu fer és utilitzar llenguatge indirecte. Ni la i ni la a ni cap morfema i de mica en mica anar incorporant la i. I sobretot, si esteu davant d’una persona no binària, parlar amb elli, com se sent còmodi… El que passa és que hem d’intentar no sobrepassar la línia. En català hi ha paraules neutres que no cal afegir-hi la i. A vegades et passes de la ratlla.
J.M. A vegades posem més is de les que toquen. ‘Personi’, ‘nosaltris’…
A.H. Sí, ‘nosaltris’ passa molt.
J.M. I realment no fa falta. Crec que hi ha una mica de por, que la gent comença a posar is a tot arreu, i realment no són masses, són poquetes. Surten, te les trobaràs, però no són tantes.
Ja per acabar. L’Institut d’Estudis Catalans es va pronunciar sobre el llenguatge inclusiu fa unes setmanes. Al comunicat deia: “la creació d’un pretès gènere neutre (‘totis’) contradiu la gramàtica del català atès que és una fórmula artificial externa al funcionament de la nostra llengua”. Què en penseu?
J.M. El català no deixa de ser llatí malparlat. Si ens fiquem en això, el català no és una entitat pura que va néixer un dia i que l’han de mantenir…
Et vindran a buscar per aquesta frase.
J.M. Ja, però és que és cert. Al final les llengües romàniques eren llatí malparlat que va anar quallant, la gent el va anar fent servir, i així va néixer el català. El que no pots fer és dir-li no, no pots moure’t d’aquesta caixeta i no pots fer res. Si jo ho necessito ho seguiré fent servir, i si més gent ho necessita, ho seguirà fent servir. I això no es pot aturar perquè algú et digui: no, no pots. Tu a casa meva no pots venir a dir-me què fer i què no fer.
A.H. Jo com a filologui, tinc una cosa molt clara i és que la llengua es construeix cada dia, no és una cosa estàtica i això l’IEC ho sap perfectament. Aquest manifest el que està fent, aquesta frase, i no només aquesta frase sinó tot el document, el què està fent és dir que les persones no binàries no podem participar de la llengua, no podem participar d’aquests canvis, quan això és un llibre que ha sortit ara, però com dèiem abans, aquestes propostes estan a la societat.
L’IEC l’única cosa que ha de fer és observar si això esdevé majoritari o no esdevé majoritari, i recollir-ho al diccionari o no recollir-ho, però el que no pot fer és postular-se en contra d’un canvi que la societat està demanant, i a més invisibilitzant les persones no binàries, que és el que ha fet a l’article. No parla en cap moment de les persones no binàries, com si no existíssim. Cosa que em sembla indignant, perquè nosaltres existim.
Al, Jun, sempre se’ns fan curts set minuts, però gràcies per venir-nos a parlar d’aquesta guia i de la vostra proposta.
J.M. i A.H. Moltes gràcies.