Fa 50 milions d’anys un braç de l’oceà Atlàntic entrava pel nord de la península Ibèrica, corria paral·lela als Pirineus fins a arribar a la Depressió central catalana però sense connectar amb el Mediterrani. Quan aquesta mànega oceànica va començar a retirar-se per l’aixecament dels Pirineus, a l’interior del Principat va quedar un mar interior que ocupava bona part de la comarca del Bages i zones veïnes. Aquest gran llac salat es va anar evaporant molt a poc a poc fins a assecar-se, la sal va sedimentar i altres sediments la van cobrir. Fins que un altre moviment de plaques va pressionar les capes de sal, les va doblegar i en un punt concret les va trencar i les va fer aflorar. La Muntanya de Sal de Cardona és només un iceberg ben visible de tot un mar de sal soterrani que s’explota —os’ha explotat— a les veïnes viles de Súria, Sallent i Balsareny.
La Muntanya de Sal amaga també una mina subterrània que, durant més de seixanta anys, va ser explotada per treure’n potassa. Durant aquest periode s’hi van excavar 300 Km de galeries; s’hi van baixar, desmuntats, camions sencers que, a les profunditats, es tornaven a muntar. Es va arribar als 1.300 metres de profunditat, on la temperatura era d’entre 40º i 45º i els torns en aquesta zona eren d’una hora o dues, com a màxim.
De la mina es van extreure moltes tones de sal però també tones de terra plena de residus salins, que s’anaven dipositant en dues terreres al costat de la Muntanya de Sal. En total 17 milions de tones de terra amb tanta composició salina que res no creix a sobre i amb potencial per salinitzar els aqüífers veïns.
El 1990 la mina va tancar. Ja no hi treballaven 1.500 persones, com havia arribat a passar en els anys seixanta i setanta, però sí mig miler. Cardona vivia de la mina i tenia 9.000 habitants. Ara en té 4.800 i cada cop a la seva economia local és un sotrac en la seva autoestima.
És per això que, el desembre passat, la ciutat va rebre entristida la notícia que Ercros —l’hereva de l’empresa que va buidar els intestins de la mina al voltant de la muntanya de sal— es negava a continuar els treballs per netejar els 4,5 milions de runam salí que encara són a la terrera vella. I acomiadava 35 persones.
José María Peña, delegat de personal per UGT a la planta de Cardona d’Ercros fins al desembre de 2016 explica que l’empresa no es dedicava simplement a netejar la zona: “El material retirat de la terrera vella s’aproftava per fer clor i sosa càustica”. Es triturava el mineral, se’n separava la sal que interessava de les impureses a la planta de la Coromina —un nucli dependent de Cardona, un quilòmetre riu avall— i després s’enviava a les plantes que Ercros tenia a Flix (Ribera d’Ebre) i Vila-seca (Tarragonès). “El juny de 2016 —explica en Peña— el director de negocis es reuneix amb els delegats de personal i explica que és bastant probable que Cardona tanqui”. El problema era que la UE havia prohibit l’ús de cel·les de mercuri per a la producció de clor a partir de 2018. Aquesta tecnologia hauria de ser substituïda per una altra anomenada cel·les de membrana que exigeix una matèria primera, una sal, més pura. Ercros argumenta que la de Cardona té massa impureses i l’explotació ja no li surt rendible.
Al ritme que estaven treballant quedaven aproximadament uns deu anys de feina. Quatre milions i mig de tones d’escombraries.
Aquell 2016 Ercros juga al gat i la rata amb l’Ajuntament i els treballadors. Tan aviat diu als treballadors que estan buscant la manera de continuar amb la sal com els recorda l’amenaça de tancament.
Amb l’Ajuntament, Ercros fa una mica el mateix. Explica l’alcalde de Cardona, Ferran Estruch, que, “els mateixos d’Ercros ens deien: ‘Estem treballant per millorar la sal i que sigui compatible amb les cel·les de membrana a Vila-seca o a Flix’”. Però no ho van aconseguir. “Tampoc —afegeix Estruch— no ens van demostrar mai que la tecnologia de membranes fos totalment incompatible amb la sal que obtenien aquí, tot i que —reconeix— sí que és cert que aquest sistema necessita una sal de més qualitat”.
I també és cert que Ercros va perdre un dels seus principals clients, Covestro, una empresa de Bayer radicada a Tarragona que va decidir produir el seu propi clor per abastir-se.
Però el fet decisiu és que Iberpotash, l’empresa israeliana que explota les mines de potasses de Súria, havia anunciat que produiria una sal vacuum, molt més pura, a un preu baix. “És per això —fa Estruch— que Ercros diu que ja no està interessada en Cardona perquè no els surt a compte”.
Segons José María Peña, Ferran Estruch i l’Ajuntament de Cardona “van moure cel i terra perquè no tanquéssim però no va poder ser”.
Peña va deixar Ercros a finals de 2016 i l’hi va substituir com a delegat dels treballadors José Valverde, també per la UGT.
Ell explica que l’empresa va oferir recol·locar a tots els treballadors en altres factories d’Ercros, però la més propera era a Cerdanyola, a una hora en cotxe i no tots hi podien anar. Entre els que han acabat acceptant l’oferta, tres o quatre han anat a Cerdanyola, dos a Vila-seca, tres o quatre a Sabiñánigo (Osca), i tres més a Madrid.
“Com a l’empresa li interessava recol·locar-los —diu Valverde—, el que va fer és pagar més a les persones que se n’anaven a una altra planta (33 dies per any treballat) que no a les que deixaven l’empresa (20 dies per any treballat)”. Per garantir que els que es traslladaven no plegarien al cap de quatre dies, bona part de la seva indemnització es pagava en tres anys.
El comitè d’empresa va intentar també acords en ferm amb Iberpotash, l’empresa que explota les mines de Súria, per absorbir els acomiadats, però va ser impossible arrencar-los un compromís, tot i que es van oferir a estudiar cada cas. Allà han anat a treballar tres o quatre persones.
Una punyalada a Cardona
La solució no satisfà l’alcalde Ferran Estruch. “El que no volíem és que Ercros tanqués i es perdessin llocs de treball, perquè pensàvem que era viable i que una empresa que ha tingut uns beneficis extraordinaris en els últims dos anys tenia l’obligació amb Cardona de mantenir l’explotació i buscar un mercat”. Assegura que els van prometre buscar inversors estrangers, ajudes de l’Institut Català de Finances però finalment s’hi van negar.
“Ara —continua Estruch— hem aconseguit que un 60 per cent es quedés i que els altres siguin recol·locats a Cerdanyola, Aranjuez, Sabiñánigo i Vila-seca. Però en un poble que ja va patir el sotrac demogràfic del tancament de la mina fa vint-i-cinc anys, no està bé que ara facin marxar trenta famílies. Això és una altra punyalada a Cardona”.
La segona punyalada d’Ercros és deixar la muntanya de residus salins tal com està. Ercros havia signat dos contractes per explotar les dues terreres, la nova i la vella, però només una de les dues està en terrenys de la mateixa Ercros: la nova. Aquesta muntanya de residus pràcticament ha desaparegut i l’empresa continua treballant en la reforestació per tal que la zona recuperi la normalitat. En canvi, la terrera vella, la que està situada al costat mateix de la Muntanya de Sal que ha esdevingut el principal atractiu turístic de Cardona, és la que Ercros no acabarà de rebaixar ni de reforestar.
Segons la gerent de la Fundació Cardona Històrica, Anna Poza, que gestiona la muntanya de sal, són 80.000 els visitants que anualment passen per l’espectacular entrada de la mina i fan un recorregut per la geologia del diapir, la història de la mina i els 74 treballadors morts.
Al costat mateix d’aquesta muntanya de sal, i gairebé tan alta com ella, hi ha la muntanya de residus de la terrera vella. Ercros assegura que no té cap responsabilitat sobre aquests residus i s’acull a un acord signat amb l’Ajuntament que, segons explica Valverde, incloïa una clàusula que “cas que no fos rendible l’explotació, la podrien deixar abonant a l’Ajuntament una quantitat ridícula”.
Ferran Estruch es nega a acceptar la postura d’Ercros perquè, assegura que, posteriorment a aquell acord, s’han signat diversos convenis per recuperar la Vall Salina, com s’anomena la zona del voltant.
“Ja els vam dir que no hi estem d’acord —recorda Estruch—: Primer, perquè, des del nostre punt de vista, tenen un deure després d’estar 60 anys traient els recursos de Cardona de manera indiscriminada: s’han de quedar aquí i treure tota la sal. Si aquesta sal no els serveix, que inverteixin perquè els surti a compte. I el que no poden fer de cap manera és deixar la terrera vella tal com està”.
Estruch afirma que, durant molt temps i, a canvi dels llocs de treball que donava, van tolerar “que s’estava explotant sense seguir el pla de restauració aprovat; que s’havia explotat amb una intensitat molt inferior a la que s’havia pactat amb l’Ajuntament; que s’havia portat sal de fora. Des de l’Ajuntament de Cardona no qüestionàvem això perquè la prioritat era que l’explotació anés funcionant. Si era més ràpid o més lent no ens preocupava mentre es mantinguessin els llocs de treball i l’empresa no acomiadés ningú”, reconeix Estruch.
Per això ara la decisió d’Ercros li sembla una “punyalada”. Ara reclama la intervenció de la Generalitat, que sembla haver-se inhibit durant 13 anys.
La Vall Salina és un PEIN (Paratge d’Especial Interès Natural) que implica una protecció especial —no s’hi pot construir— i exigeix una reforestació. El conveni de protecció del PEIN de la Vall Salina, afirma Estruch, es va signar el 2001.
“Aquell any l’Ajuntament de Cardona, junt amb la Generalitat de Catalunya (representada pels Departaments d’Empresa i de Medi Ambient) i Ercros signen un conveni que implica que totes les entitats signants ens comprometem a treballar per la restauració de la Vall Salina. És tot un espai natural protegit. Té un valor geològic immens. I hem d’intentar recuperar al màxima la seva fesomia original. Això vol dir intentar apaivagar l’impacte industrial i fer tot el possible perquè això torni a ser un espai natural”.
L’objectiu de la firma del conveni ja va ser “crear un projecte de restauració de la Vall Salina i fer una comissió de Seguiment. De fet l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) també va fer un projecte de restauració de la Vall Salina que també diu que els runams han de desaparèixer”.
Actualment, la muntanya de residus salins “dificulta el trànsit dels rierols naturals de la vall i provoca moltes filtracions en la muntanya natural turística”.
L’opció que ofereix Ercros és crear uns desaigües perimetrals, al voltant de la terrera per recollir les aigües salinitzades i dur-les al col·lector de salmorres, un tub que recull les aigües provinents d’aquestes plantes de tractament, i les d’explotacions properes, i porta les aigües fins al mar.
“Ara —diu Estruch— ens trobem que Ercros marxa, la Generalitat fa com si plogués, perquè tenen un projecte de restauració sobre la taula que no veuen clar —el d’Ercros—, però alhora també ens diuen que Ercros no té la responsabilitat jurídica de treure el runam”.
L’alcalde de Cardona exigeix que la Generalitat, que, segons diu, ha estat tretze anys mirant cap a un altra banda, es faci responsable i exigeixi a Ercros el compliment del que va signar. “La Generalitat feia més de deu anys que els havia d’exigir la renovació del Pla de restauració de 2004 i no els l’havia exigit mai. Segons la nova llei, aquests plans de restauració s’havien d’actualitzar cada cinc anys i aquest no es va actualitzar mai entre 2004 i 2017”, denuncia.
Serà la nova Generalitat qui haurà de prendre les regnes de les negociacions amb Ercros. Possiblement, una de les alternatives serà la impermeabilització de la muntanya perquè, com a mínim, no filtri, però l’alcalde ja adverteix que això no és una solució, tenint en compte que només amaga el problema, que Ercros va signar el conveni de reforestació i que l’empresa ha tingut beneficis en els últims anys.
El fracàs en el cas de Cardona no deixa de ser decebedor perquè la bona disposició d’Ercros en el passat; la col·laboració de la Generalitat i l’Ajuntament per protegir la zona i l’exemple reeixit de reconversió de la mina en un atractiu turístic donava esperances. “Amb els problemes que tenim a Súria i Sallent —es lamenta Estruch—; tenint en compte que la UE ens està dient que s’han de treure les muntanyes de residus perquè contaminem els rius i salinitzem... Cardona, que havia fet la feina, i Ercros, que s’havia portat molt bé, ara podríem ser un exemple de com es podien fer les coses a Europa”.
A pesar de l’atractiu espectacular del castell de Cardona, el nombre de visites guiades a la Muntanya de Sal és molt més nombrós (80.000) que el de l’única fortificació catalana que mai va caure en mans dels Borbó (25.000) durant la guerra de Successió. L’espectacular visita a les entranyes de la terra per la principal entrada que la mina va tenir durant anys —fins el 1975 no n’hi va haver més— no para de créixer en visitants.
Des del centre de visitants de la Muntanya de Sal, els microbusos baixen els turistes per rutes traçades sobre una enorme massa de residus salins, que els aboca, com si es tractés d’una enorme mina a cel obert, a l’excepcionalitat geològica de la Muntanya.
Des de Cardona, José Maria Peña es mira aquella terrera vella, que deixa oculta rere seu la muntanya de sal. “Si hem d’esperar que s’ho endugui la pluja, això ho veuran els meus besnets, si ho veuen”.