No només els carrers de París van tremolar el maig del 68. Els estudiants van assaltar el Festival de Cannes i, ajudats per un bon grup de cineastes d’esquerres, van trepitjar la catifa vermella, van arrasar amb tot el fals glamour del passeig de La Croissette i van entrar a les sales per impedir la projecció de les pel·lícules. En part com a mostra de solidaritat amb la repressió de les revoltes estudiantils de París i en part com a conseqüència de l’erràtica política que el Govern francès havia iniciat amb la filmoteca francesa, la Cinématèque française.
Dos mesos abans, el Govern francès havia entrat en el consell d’administració de la Cinématèque, fins aquell moment pública, i havia fet fora un dels seus fundadors i directors, Henri Langlois. Això va posar en peu de guerra el món del cinema, encapçalat per Jean Renoir, i el Govern va rectificar però es va venjar: va sortir del Consell d’Administració però li va treure totes les subvencions. La deixava lliure però arruïnada. I el món del cinema no li ho va perdonar.
El 18 de maig tot es va precipitar i quatre membres del jurat -els quatre noms més internacionals- van dimitir. L’actriu italiana Monica Vitti, el director francès Louis Malle; el franco-polonès Roman Polanski i el britànic Terence Young van plegar del Jurat per forçar la suspensió. El delegat general del certamen va llegir als assistents de la Gran Sala un comunicat: «Com a conseqüència de la dimissió de quatre dels seus membres, en virtut dels esdeveniments actuals, el Jurat declara no estar en situació d’exercir les seves funcions. En conseqüència, el Consell d’Administració del Festival, constatant que ja no es reuneixen les condicions necessàries, decideix que la competició queda suprimida. Les projeccions previstes es reprendran a partir del diumenge 19 de maig, a no ser que els productors i realitzadors s’oposin a la projecció dels seus films».
Els organitzadors feien un últim intent de projectar normalment les pel·lícules programades, tot i que fossin fora de concurs, i es van trobar, en aquell mateix moment, amb l’oposició de tres dels directors més actius a favor de la suspensió, François Truffaut, Jean-Luc Godard i Jean-Gabriel Albicocco.
L’estrena prevista per aquell dia era Peppermint Frappé, del director espanyol Carlos Saura, i ell mateix, amb l’actriu protagonista del film, Geraldine Chaplin, i el seu productor, Elías Querejeta, van haver de pujar a l’escenari per oposar-se al passi de la pel·lícula. A sobre hi havia també Godard, Albicocco, Truffaut i el seu actor fetitx, Jean Pierre Léaud (Els 400 cops) disposats a impedir que s’obrís el teló.
La suspensió va ser una altra victòria del 68, però no va tenir conseqüències pràctiques. Alguns directors exigien que la votació popular substituís el jurat i d’altres que s’eliminés l’etiqueta. Res d’això ha passat. A la nit s’imposa que els homes portin llacet i les dones, sabates de taló alt.
El crític César Santos Fontenla, des de les pàgines de la revista Triunfo, va fer una crònica -la que il·lustra aquesta notícia- que acabava així: «Possiblement l’any pròxim no hi hagi Festival de Cannes, o se celebri des de bases molt diferents. Tot depèn, al capdavall, del que acabi passant no al, encara que espectacular, petit món del cinema, sinó, senzillament, al món».