Després de les intervencions d’historiadors i antigues companyes de militància -com Jordi Casassas o Carme-Laura Gil-, Pujol va fer una breu autocrítica inicial -«estic insatisfet en certs aspectes i dolgut amb mi, no amb vosaltres ni amb el país sinó amb mi»- i enfilà una paràbola basada, segons va dir, en un conte de l’autor d’El mecanoscrit del segon origen, el conte de les petjades en el desert.
Després de situar-hi l’acció en «un oasi perdut al mig del desert que s’anava empobrint, condemnat a tenir cada cop menys aigua i uns dàtils més esquifits», va presentar els protagonistes: «D’allà van sortir uns nois, convençuts que hi trobarien, a prop del mar, una terra amb més palmeres, uns dàtils carnosos i molta aigua». Pujol continuà dient que els joves que deixaren l’oasi ja van avisar que potser no hi arribarien, que potser es perdrien o caurien en un sot, però «el que era segur que aconseguirien és deixar una rastellera de petjades» i llavors van dir als que s’hi quedaven: «vosaltres, algun dia, seguiu aquestes petjades». L’expresident aviat va aclarir que «tota obra de Govern ha de fer un camí de petjades» i això és el que va deixar el seu Govern: «No jo, moltíssima gent més i molta que no és gent de la nostra corda. Tots vam deixar una rastellera de petjades sòlides» que són, va dir, «des de l’escola fins a la policia autonòmica» passant per la sanitat, les presons -«que ningú no volia, que quedi clar»- o el PIRMI (l’ajuda per les rendes mínimes), «amb la qual vam ser pioners a Espanya».
Després d’identificar les obres de Govern, l’expresident va suggerir que aquesta obra política pot estar en perill: «Què passa amb aquestes petjades? Què pot passar? Que un temporal de sorra les esborri. Que les segueixi o es perdin. O que ningú les segueixi». L’important, segons Jordi Pujol, «és que els que venen darrere hagin après alguna cosa, que sàpiguen que el seu poble no pot morir en un oasi decadent», perquè, va assegurar, «les petjades que hem fet han sigut molt bones» i que «no hem fet mai una rastellera de petjades tan llarga».
Per acabar, Pujol encara va fer una spin offde la paràbola, una altra branca de la història de les petjades: «Si un dels nois s’ha extraviat i ha caigut al clot, i es consumeix allà. Doncs que es consumeixi. Què hi farem! L’important és que aquest hagi deixat una forta petjada i els que venen darrere hagin après la lliçó».
L’homenatge, que havia estat organitzat per les associacions Amics de Jordi Pujol, Tagamanent i Conèixer Catalunya, va comptar amb la participació de l’activista catalanista Guiomar Amell, l’exconsellera d’ensenyament Carme-Laura Gil, els historiadors Jordi Casassas i Josep Maria Roig Rosich, en Joaquim Llimona i la portaveu de Tagamanent Núria Vallmitjana.
Guiomar Amell, molt vinculada als orígens de la tradició política de Jordi Pujol, va començar recordant el panorama de la cultura catalana i el catalanisme després de la Guerra Civil, «només algunes brases entre les cendres, un caliu somort i dispers». Finalment, deia Amell, «les noves generacions del catalanisme van anar entrellucant algunes brases» i sortirien diverses agrupacions de resistència: el grup Miramar, la comissió Abat Oliba, l’escoltisme de mossèn Batlle i d’altres. En aquell moment, segons Amell, ja va destacar Pujol, amb els seus articles a La Forja i les seves accions, «trepitjant i coneixent el país», a més del judici i la seva fermesa en les declaracions. Posteriorment, va lloar Amell, «les polítiques que es van endegar des de la Generalitat són les llavors de catalanitat que ens permès ser un poble, un foc nou, una llum d'esperança».
L’exconsellera d’Ensenyament Carme-Laura Gil va parlar sobretot de la Transició. Recordà que el 1974 «s’inicia el temps del Pujol polític», qui finalment «es va decidir a conquerir el poder polític perquè calia poder per reconstruir Catalunya», de manera que passa «de no ser home de partit a fundar un partit», el «partit del renaixement de Catalunya».
Gil va recordar que Pujol va anar a visitar el president a l’exili, Josep Tarradellas, que li va donar suport; que va formar part de la Comissió dels Nou que va negociar amb el Govern Suárez, en nom de l’oposició, els termes de la transició. I que el 1980 va guanyar les eleccions per primera vegada.
Per acabar Carme-Laura Gil va dir-li directament a Jordi Pujol: «President, un dia vas dir que havies entès els signes dels temps. No, president, tu has estat el senyal».
L’historiador Jordi Casassas va fer una anàlisi sintètica dels 23 anys de Govern de Jordi Pujol. Casassas començà ironitzant, perquè n'hi ha qui encara qualifiquen aquella primera victòria del líder de CiU com una «usurpació» i semblen oblidar que, després, va obtenir tres majories absolutes. «Dona la impressió -continuà Casassas- que, des del primer Govern, quan no tenia majoria absoluta, ja van ser definides les pedres mestres de l’acció de Govern: es tractava de reinstitucionalitzar el país, agilitar els traspassos de competències i defensar la catalanitat». Això es va concretar, a la primera legislatura, en la llei de normalització lingüística i, mitjançant el departament de Cultura de Max Cahner, la xarxa de biblioteques i molts altres equipaments de primer ordre, com els museus. Després vindria TV3 i, en la segona legislatura, «l’Institut Català de Finances; l’Escola de Policia, les lleis socials o el pacte cultural». A la tercera legislatura -la segona amb majoria absoluta-, van arribar el departament de Benestar Social, els consells comarcals o el departament de Medi Ambient -el primer de l’Estat, segons Casassas. En la quarta, segons l’historiador «calia destacar la voluntat de redefinir el model de Catalunya adaptada als temps d’una Europa en crisi» i això volia dir «millorar la situació del medi ambient, la dona, preparar-nos per l’envelliment de la població i altres grans reptes d’Europa».
Casassas no dubta que «hi ha una obra de Govern sòlida» i que Pujol, com a President de la Generalitat, va deixar «una Catalunya sobre la qual discutir i debatre». I va reblar: «Esperem no fer-ho malbé entre tots».
El també historiador Josep Maria Roig Rosich, en aquesta cas emèrit de la Universitat Rovira i Virgili, va començar dient que és impossible saber com tractaran Pujol els historiadors d’aquí trenta anys, perquè «no tenim perspectiva històrica». Malgrat això Roig Rosich considera que es poden distingir tres grans camps per analitzar actualment l’obra política de Pujol: «els fets objectivables, els fets oberts (balanç del període, evolució de la consciència de país i fronts judicials) i els fets desconeguts (els silencis de Pujol)».
Dels objectivables, Roig Rosich va destacar la durada com a President -la més llarga de l’etapa moderna de la Generalitat si es descarta la de Tarradellas a l’exili-, els resultats electorals («totes les seves campanyes van acabar en victòries») i el fet que CiU esdevingués «la primera força en regidors i alcaldes». A més de tot això, l’historiador va concloure que «va ser el líder polític de la Transició que va sobreviure més» i que va aconseguir «una pau social remarcable».
Dels fronts oberts, Roig Rosich va dir que la «política del peix al cove va ser eficaç i pragmàtica», cosa que va resoldre problemes concrets però també va mantenir-ne altres de fons, com el del finançament, tot i que també l’Estat té part de culpa en aquest sentit.
Els anys de Pujol, va reconèixer, «no es van escapar de l’ombra del clientelisme» però cal tenir en compte que, en els moments crítics, «el país va reaccionar sempre més tranquil·lament que el món polític», és a dir que la reacció parlamentària no tenia una traducció en el carrer o la protesta social.
Roig Rosich va qüestionar també si Pujol i el pujolisme «van ser un fre a les aspiracions catalanes». «Potser sí», accepta l’historiador, «però mai va baixar els braços» i «el catalanisme pujolià va mantenir Catalunya dins d'Espanya però sempre en tensió».
Sobre els fronts judicials oberts, Roig Rosich va recordar que Pujol va reconèixer el 2014 «que tenia diners amagats a l’estranger» alhora que feia un pas «de l’autonomisme al sobiranisme» i això va provocar una «reacció sobredimensionada que fins i tot semblava que podia afectar el procés». Roig Rosich creu que, finalment, «no ha tingut o no ha tingut gaire» afectació en aquest sentit i pensa que, en un futur, «res d’això implicarà haver de renunciar a la seva obra» de Govern. Respecte als silencis de Jordi Pujol, Roig Rosich va insistir que sembla evident que «no ho sabem tot sobre els pactes de Pujol amb Aznar» i que caldrà decidir -i això ho faran els historiadors en unes dècades- si «va actuar pensant en obrir el camí al sobiranisme polític» i si, al final, «va ser un fre o una porta oberta al sobiranisme».
En conclusió, Pujol «passarà a la història com el governant amb més suport majoritari de la població» durant una llarga etapa, un polític «que va cometre errors de tipus personal que no es van projectar cap a una corrupció general».
Per acabar, Joaquim Llimona, que va dirigir la política exterior de la Generalitat i havia acompanyat Jordi Pujol en centenars de viatges a l’estranger, va glossar la seva vocació europeista. «La seva reflexió des del catalanisme -destacà Llimona- no es limita a pensar què pot oferir Europa a Catalunya sinó també en pensar què pot fer Catalunya per tal d’enfortir Europa». Això va donar a Pujol «una dimensió d’estadista», segons Llimona.
Qui va ser membre del seu Govern va explicar que les prioritats de Pujol eren fer «una política exterior funcional», «donar a conèixer Catalunya al món», «preparar Catalunya per l’adhesió» i «situar Catalunya i les nacions com Catalunya en el compromís d'Europa». Per això, algunes de les seves iniciatives, com els quatre motors d'Europa o el Comitè de les Regions van reeixir, segons Llimona.