Traduïda de l’asturià, ens arriba la segona novel·la de Xurde Álvarez (Sama, Llangréu, Astúries, 1973), Al fons de la memòria de Déu, sobre una família que viu les vagues de la indústria metal·lúrgica de la regió durant la II República (1932-1933).
El jove narrador hi sobreviu gràcies a la gran novel·la de Herman Melville: “A la llum d’una espelma que hi ha sobre la tauleta de nit, escric aquestes línies estirat al matalàs de fulles després d’haver-me acabat un altre capítol de Moby Dick. He de dir que si algú m’està ajudant a sobreviure i oblidar una mica tot el que ens està passant, són el meu amic, el senyor capità Ahab, i la gran balena blanca. Amb ells passo hores llegint i també aprenent, i em sembla que milloro els meus escrits com més llegeixo. (...) Admiro el senyor Ahab (...) És incansable perseguint el seu somni, supera les situacions difícils i gairebé no s’altera, és dur i ferm, sap el que ha de fer, el que hauria de fer i el que vol fer. És únic, el millor dels capitans, el millor de tots els personatges que han viscut mai en un llibre. És el senyor capità Ahab. L’autèntic. El més gran. L’heroi de veritat.
»I tant de bo el pare tingues la meitat de coratge que ell i tant de bo perseguís el seu somni amb la mateixa força que ho fa ell”.
La força de Moby Dick també la reivindica, i molt, el nord-americà John Irving a L’últim telecadira. Però el personatge-narrador té una altra visió d’Ahab: “Moby Dick és una història sobre una balena aparentment impossible de matar. També és una història sobre l’autoritat absoluta: un home que no vol escoltar ningú. El capità del Pequod, l’Ahab, té l’obsessió de matar la Moby Dick. La balena blanca té la culpa que l’Ahab perdés una cama. La iaia i jo sabíem que l’Ahab ho hauria de superar, allò. L’Ahab es nega a ajudar el capità i la tripulació del Rachel, un altre balener. (...) L’Ahab només vol trobar la Moby Dick i matar-la”.