El premi de novel·la Joanot Martorell ha estat per El silenci dels astronautes, una novel·la on Laia Fàbregas ha barrejat una noia que pateix mutisme selectiu, una mare encara traumatitzada per la pèrdua d’un fill abans de nàixer i el famós nen bombolla nordamericà, David Vetter, que va viure dotze anys dins d’una cambra de plàstic totalment aïllada de l’exterior.
Laia Fàbregas, autora d’altres novel·les en català i neerlandès (va viure nou anys als Països Baixos), i impulsora de l’escola d’escriptura creativa Laboratori de Lletres, explica que tot va començar quan va recordar un documental sobre una nena de set o vuit anys, dels Estats Units, que no parlava -fruit del mutisme selectiu- i havia tornat a comunicar-se oralment gràcies a un tractament amb Prozac. Fàbregas diu que no ha pogut trobar aquell documental concret però s’ha documentat molt sobre aquesta malaltia i amb aquest fil narratiu va començar a escriure. L’escriptora sempre explica que ella escriu a raig, sense una estructura prèvia per la novel·la, i sense saber què els passarà més endavant als personatges ni preveient com acabarà.
Així va aparèixer la protagonista: «La Rita era la nena del documental. Vaig buscar el perquè d’aquest mutisme i vaig trobar que no poden parlar en segons quines situacions. És una malaltia que passa amb nens i nenes petits en segons quines situacions. En aquest cas, la Rita no pot parlar a l'escola».
El segon fil narratiu que va introduir procedeix d’una experiència personal: «Vaig perdre una filla amb cinc mesos de gestació i aquesta història ha aparegut en aquesta novel·la». Fàbregas trasllada sobre un altre personatge -l’Anna, mare de la Rita- el sentiment d’atenció contínua sobre el fill nascut després d’una pèrdua d’aquesta mena i la por de ser sobreprotectora.
El personatge de l’autèntic nen bombolla, David Vetter, vol aparèixer també en la novel·la de Fàbregas però la distància dels personatges en el temps i l’espai ho fa impossible. Finalment, l’escriptora l’ha inclòs a través d’una obra de teatre que queda dintre de la novel·la. Les escenes del drama s’alternaran amb els capítols protagonitzats per la Rita i l’Anna.
Generació crepuscular
Eduard Olesti (Barcelona, 1995) ha guanyat aquesta última edició del premi Ausiàs March amb Un cowboy crepuscular. El títol és «un concepte manllevat a una col·lega» experta en cinema, confessa Olesti: «El western crepuscular és un gènere en què apareix quan maniqueisme del western entre indis i cowboys comença a passar de moda, quan el gènere deixa enrere bons i dolents i passa a psicologitzar els personatges. Però aquest western crepuscular no li agrada a la gent que anava a veure westerns» i el gènere comença a perdre espectadors i decau.
Olesti hi veu una relació, «més intuïtiva que filosòfica», entre «la decadència del western, quan comença a difuminar allò que era la seva identitat, i la nostra generació, que no sap intuir la diferència entre el bé i el mal, cosa que implicarà la nostra decadència: l’absència d’ètica ens matarà».
Una de les característiques de la poesia d’Olesti que destaca l’editor de poesia d’Edicions 62 Jordi Cornudella és, precisament, que, en alguns poemes, «el poeta assumeix una veu que no és només la seua sinó també una veu generacional». El seu estil, continua Cornudella, és «molt directe, gens refistolat i amb voluntat de contactar amb el lector, al qual s'hi acosta amb un to molt proper a la llengua conversacional». Cornudella aclareix que això no implica que sigui poc literària, sinó que «és una poesia directa». És, a més, una poesia dotada d’una «imatgeria contemporània», però que remet a «poemes de Foix del 1917», està per tant «arrelada a una tradició».
Els poemes, explica Olesti, estan endreçats al llarg del volum en funció «del cromatisme anímic: de la desesperança a l’esperança».
La poesia d'Olest també és molt urbana, segons reconeix l'autor, que va afirmar que la veu poètica vol esdevenir ciutat: «Canta molt la ciutat de Barcelona però pensa en la ciutat com un àngel destructor: hi ha un misticisme del subjecte que vol esdevenir ciutat i mira de no deixar de sorprendre's pel que és sorprenent en la ciutat». Olesti descriu tot de coses que poden estar passant al mateix temps i en molt poc espai en una ciutat i confessa que el neguiteja: «Em pregunto com podem conviure amb aquesta intensitat sense tenir un atac de cor i la veu poètica intenta compartir aquesta fascinació».
Premis Ciutat de Gandia per molts anys
Els premis literaris Ciutat de Gandia tenen garantida la seua continuïtat, segons va anunciar la regidora de cultura de la ciutat, Balbina Sendra, en la roda de premsa que presentava, a Barcelona, els guanyadors de l’última convocatòria. El govern de PSPV i Compromís ha convertit Gandia en una illa de calma cultural i lingüística, un oasi que, de fet, s’ha mantingut des del 1996 aliè a batalletes secessionistes i ha mantingut els premis fins i tot quan el PP ha governat l’ajuntament.