Totes les parts han hagut de cedir. PSOE i Junts han signat un acord per a investir Pedro Sánchez que fins fa ben poc s’hauria contemplat com a impossible.
En primer lloc, perquè als antecedents que justifiquen el relat de l’acord no només es reconeix l’existència d’un conflicte polític, fet que Sánchez ja va admetre fa temps, sinó que, a més de vincular el procés independentista a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut el 2010 i al “no afavoriment de la negociació política” per part del Govern Rajoy, al document s’afirma també que durant l’1 d’octubre, “l’intent del Govern” espanyol “d’impedir el referèndum va donar lloc a unes imatges que ens van impactar a tots, dins i fora de les nostres fronteres”.
I en segon lloc, perquè tal com ha insistit l’independentisme aquests anys, les causes judicials derivades del procés, que seran amnistiades, han sigut qüestionades per diferents organismes internacionals citats, un per un, als antecedents del document de l’acord. El PSOE, per tant, se suma explícitament a aquesta tesi i coincideix amb Junts amb el fet que es troben davant “una oportunitat històrica” per a “solucionar un conflicte del qual, sis anys després, la qüestió de fons continua sense resoldre’s”.
Però més enllà de les coincidències hi ha també “les profundes discrepàncies”, citades textualment al document. Així, Junts considera legítim el resultat del mandat del referèndum de l’1 d’octubre, així com la declaració d’independència del 27 d’octubre, i d’altra banda el PSOE nega tota la legalitat i la validesa a ambdues coses, mentre manté el rebuig a la unilateralitat. En canvi, “es constata que es poden aconseguir acords importants sense renunciar a les respectives posicions”.
Els elements de l’acord
Un dels grans èxits de l’independentisme és la incorporació d’un mediador internacional per a “acompanyar, verificar i seguir” les negociacions entre les parts i els compliments dels acords, així com “per dotar el procés de certesa”.
Segons el document, “els continguts de l’acord a negociar a partir de les aspiracions de la societat catalana i les demandes de les seves institucions” s’agrupen “en dos grans àmbits permanents: les de la superació dels dèficits i les limitacions de l’autogovern i les relatives al reconeixement nacional de Catalunya”.
El pacte deixa clar que se celebrarà una primera reunió aquest mes de novembre per a plantejar diverses qüestions. La més destacada, i alhora la més sensible per al PSOE, és la del “reconeixement nacional”, perquè Junts “proposarà la celebració d’un referèndum d’autodeterminació sobre el futur polític de Catalunya emparat en l’article 92 de la Constitució”. Aquest article consta de tres títols. El primer diu que “les decisions polítiques d’especial transcendència podran set sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans”. El segon, que “el referèndum serà convocat pel Rei mitjançant la proposta del president del Govern, prèviament autoritzada pel Congrés dels diputats”. I el tercer, que “una llei orgànica regularà les condicions i el procediment de les distintes modalitats de referèndum previstes a la Constitució”.
Si la Constitució, com les lleis, és interpretable, aquest article encara ho és més. Entre altres coses, perquè no aclareix qui són “tots els ciutadans” que han de participar en el “referèndum consultiu”, i l’independentisme sempre ha defensat que un hipotètic referèndum se celebre exclusivament a Catalunya. Siga com siga, el cert és que l’article 92 de la Constitució ha servit a Junts per a incorporar la demanda més exigent dins la negociació. Alhora, el PSOE farà la seua proposta en aquest apartat, que és “l’ampli desenvolupament, a través dels mecanismes jurídics oportuns, de l’Estatut del 2006, així com el ple desplegament i el respecte a les institucions de l’autogovern i a la singularitat institucional, cultural i lingüística de Catalunya”.
També es negociarà, en l’àmbit de “dèficits i limitacions de l’autogovern”, una clàusula d’excepció “que reconega la singularitat en què s’organitza el sistema institucional de la Generalitat” de Catalunya per facilitar “la cessió del 100% de tots els tributs” que s’hi paguen. En canvi, el PSOE apostarà “per mesures que permeten l’autonomia financera i l’accés al mercat de Catalunya, així com un diàleg singular sobre l’impacte de l’actual model de finançament sobre Catalunya”. Els socialistes també plantegen la “promoció del retorn a Catalunya de la seu social de les empreses” que van marxar arran l’1 d’octubre. Com en l’anterior punt, aquests punts de partida semblen irreconciliables.
És en aquestes divergències, en aquestes “profundes discrepàncies”, que radica un acord de difícil solució. Pel que fa a la futura Llei d’Amnistia, que ha de servir “per a procurar la plena normalitat política, institucional i social”, el pacte incorpora els conceptes de “lawfare” o “judicialització de la política”, considerats sinònims i que fins ara formaven part, exclusivament, del vocabulari independentista.
Segons l’última part del document, l’estabilitat de la legislatura dependrà del compliment d’aquests acords.
Reaccions de les parts
El secretari general del PSOE, Santos Cerdán, compareixia per a explicar l’acord sense anar massa més enllà i parlar, senzillament, de l’obertura “d’una nova etapa històrica” i del compromís per “parlar i negociar”.
Més expectant era la reacció del president a l’exili, Carles Puigdemont, que defensava l’acord per haver-se redactat “en els termes defensats” per la seua formació i per ell mateix des de l’exili. Reconeixia les dificultats del pacte, però també celebrava haver entrat “en una etapa inèdita”. Assegurava que, segons el document signat, “els únics límits els posa el Parlament” com a “representant legítim del poble de Catalunya”.
També aplaudia l’amnistia acordada, en la qual no s’ha aprofundit massa, tot i que deia que “la convivència a Espanya s’ha fet insostenible” i situava l’inici del conflicte amb els Decrets de Nova Planta. “D’ençà d’aleshores els catalans hem buscat el reconeixement nacional amb els resultats que sabem, i aquest problema es comparteix en aquest acord”.
I sobretot, clamava perquè els acords “fossin irreversibles” a partir d’ara. Puigdemont també es mostrava cautelós davant el resultat futur de l’acord i admetia les desconfiances mútues. “Que ningú no s’enganyi, tenim molta feina”. I apuntava casos com el Catalangate o les acusacions de terrorisme contra l’independentisme com a motius d’aquesta desconfiança. “Podríem fer una immensa llista de retrets”, deia, “per això he reclamat que cada negociació amb l’Estat espanyol hi hagi una tercera part que verifiqui els compliments”. I “naturalment, no pot ser català ni espanyol, sinó internacional”.
Cal recordar que el 2018, el “relator” acordat entre els presidents Quim Torra i Pedro Sánchez va desembocar en una gran manifestació de la dreta espanyola a la plaça de Colom de Madrid que va tirar enrere aquesta mesura. Cinc anys més tard, l’avanç, si més no en termes de voluntat, és ben constatable.
Per últim, Puigdemont situava aquest acord com a “marc” perquè Catalunya puga acabar decidint el seu futur polític. I valorava el “manteniment de la posició”, “sense haver demanat perdó”.
La dreta
Pel que fa a la dreta espanyola, la seua resposta ha sigut tan incendiària com previsible. Les protestes protagonitzades aquests dies davant les seus del PSOE, especialment la de Ferraz –a Madrid–, que ha obligat distints dirigents del PP a desmarcar-se dels actes violents. Aquest diumenge es preveu una gran mobilització convocada pel partit d’Alberto Núñez Feijóo a les capitals provincials de l’Estat, i caldrà veure fins a quin punt s’allarga aquest cicle que des de Vox empenten per eternitzar-lo i que possiblement es perpetuarà fins el 16 de novembre, dia en què previsiblement Pedro Sánchez serà investit.
Altres dirigents, com Isabel Díaz Ayuso, han definit el pacte com “el preludi d’una dictadura”, Feijóo ha reiterat diverses vegades la paraula “colp” per a referir-s’hi i mentrestant, el PP des del Senat mirarà de retardar l’amnistia i la cúpula judicial intensificarà la feina desenvolupada aquests anys, ara amb l’intent d’implicar Puigdemont en el Tsunami Democràtic i d’investigar-lo per actes terroristes que ningú no va veure durant aquells dies d’octubre del 2019, quan bona part de la ciutadania catalana es va mobilitzar contra la sentència emesa des del Tribunal Suprem contra els promotors de l’1 d’octubre que van poder ser jutjats.