Els crítics

Pares amb passat ‘punk’, fills adolescents heretges

No en són molts (o sí, ben mirat) però cada temporada la literatura en català proporciona un grapat de llibres que posen en quarantena les visions més rutinàriament pessimistes. Víctor García Tur (Barcelona, 1981) ens proporciona amb  ‘Els romanents’ una d’aquelles mostres de literatura intencional, intel·ligent i juganera que ens fa deixar el pla i practicar l’escalada. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vaja per davant que vaig abordar la lectura d’Els romanents, de Víctor García Tur, amb unes expectatives raonablement unflades. Per la temàtica, certament suggeridora, del xoc generacional entre uns pares singulars amb un passat punk i el seu fill adolescent, que mostra una actitud contestatària que (caram!) deriva cap al llefiscós terreny de l’heretgia. 

Les expectatives tenen la contraindicació de l’incompliment, però no ha estat el cas d’Els romanents. El ratllat sobre el títol, el nom de l’autor i l’element gràfic ­pot posar en alerta, per la possible artificiositat. Però tot això es justifica en el text, té una funció. Com ara l’ull ratllat de la coberta, un simbolisme que entendrem cap al final de la novel·la.

La sospita de ser al davant d’un cert exercici pirotècnic s’esvaeix ràpidament, així que l’autor dibuixa amb fermesa uns primers perfils dels personatges principals. D’una banda, la mare moderna i protectora, antiga punk orgullosa d’un fill intel·ligent que ha criat amb “el sacrifici d’una escola privada amb ínfules esquerranes”. De l’altra, l’adolescent insatisfet i apocalíptic que escriu un diari que és devorat en secret per la seua progenitora i en el qual, en els primers fulls, podem llegir: “Disset anys són una era genealògica sencera dedicada a la decadència, mil·lennis i més mil·lennis testimoniant, perquè tinc ulls a la cara, els magmes que sorgeixen de les cavitats de la Terra, la inclemència de tempestes i vents destructius, totes les virulències i erupcions d’aquest món, fracàs i vergonya del seu Demiürg. Disset anys decaient”.

A partir d’aquest punt, assistim a una espiral deliciosament delirant. Dosificada dins de les limitacions del format: tot i ser una novel·la curta, suposadament poc generosa per explicar evolucions psicològiques, se’ns va revelant la informació de manera curosa, intel·ligent. A pinzellades. “La maternitat és molt DIY”, diu en algun moment la mare en referència al conegut lema del Do It Yourself, una de les nombroses referències musicals i culturals que amaren tot el text. “Exigeix tempteig, experiment i improvisació. Assaig i error. Ningú no ens ensenya a ser mares”, rebla. Part del trajecte el fem de la mà de la mare narradora, qui serà també l’encarregada de fer el dibuix del pare, un aspirant a músic alternatiu, fracassat, que tracta de superar el pas dels anys insistint a conservar la vella aspiració en bandes de tall experimental.

L’autor va perfilant els personatges amb aquelles peces, però la història es construeix amb girs més radicals, com ara quan ens enfrontem a una sèrie de textos sobre històries i sectes herètiques, en un evident trencament del codi narratiu que autor i editor anuncien (innecessàriament?) en la contracoberta com a part d’un assaig, Brevíssima relació de les heretgies. “Els energúmens” és la primera d’aquestes seccions, textos concentrats, plaents i gojosos. Fragments que recreen el discurs històric amb tota mena de llicències. “Nogensmenys, la segona i més brutal onada de pogroms es degué, sens cap mena de dubte, a la tabarra flagel·lant”, llegim en un d’aquells capítols, “Els flagel·lants”. Atribuir les massacres de jueus a la  “tabarra” d’un grapat d’il·luminats que s’obrien les carns a fuetades és una mostra d’enjogassada llicència, un joc amb el lector que s’ha de llegir com a tal.

Hi ha més claus per entrar en el món que proposa Víctor García Tur. No sols a través dels personatges, pols extremats, caricaturescos, dels cicles generacionals, però amb dèries que podem projectar en gent que coneixem. Perquè també funciona la història pròpiament dita, el procés d’encriptació de mare i fill: l’una per amor, l’altre pels estralls d’un excés de protecció i estímuls. Hi pots connectar així mateix pel dispositiu narratiu. O perquè l’escriptor no oblida que la narrativa (també) és un combat expressiu, un pols amb el llenguatge que has de guanyar. Tur entén això. I també que el format reclama un grau extra d’intensitat. Aquesta novel·la, contemplada així, desprèn flaire de victòria: “Les parets del bungalou s’esquerdaven, les arrels dels pins aixecaven les rajoles, els tímids fanals que havien d’il·luminar la zona d’acampada restaven connectats per banderins d’alguna festa llunyana. La major part dels campistes eren jubilats alemanys; dones taciturnes, homes amb els pits caiguts, la pell tràgicament bronzejada, com si les seves vacances haguessin començat segles enrere”, per citar un fragment que no avança argument, per no robar-li al lector el plaer de les descobertes. 

El ratllat, per representar els fragments eliminats o subratllats, no és més que una anècdota (cridanera) de l’artefacte. I ens podem plantejar si l’analogia entre adolescència i heretgia se sosté de manera suficientment convincent i sòlida. En realitat, és el mateix. Aquest no és un assaig, sinó una novel·la, ben armada, a més. Com s’explica en el Post Scriptum, un projecte articulat amb paciència, que ve de lluny, que s’ha gestat descartant enfocaments, treballant el to, afegint i llevant. Un projecte de cocció lenta, reposat. Que s’ha publicat, sospitem, amb el què i el com ben aferrats. El mèrit definitiu.

Els romanents
VÍCTOR GARCÍA TUR
Premi Just M. Casero 2017
Empúries, Barcelona, 2018
143 pàgines


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.