Història de les religions

El bisbe menorquí que convertí en miracle una conversió de jueus

Una carta de fa exactament 1.600 anys, traduïda ara a ‘La circular del bisbe Sever de Menorca sobre la conversió dels jueus (418-2018)’, intentava vestir de miracle la primera conversió forçosa de tota una comunitat jueva d’Occident, la de Maó, al cristianisme. La raó, la visita de les relíquies de sant Esteve.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Menorca. Febrer de l’any 418 (segle V dC). El bisbe Sever, procedent de bona família, amb residència a Iamona (nom romà de Ciutadella), explica com l’altra ciutat de l’illa està “infestada” de jueus i decideix esgrimir la llei i la gràcia de Déu per resoldre-ho. “Doncs, mentre a Iamona, encara que sia de pas, no gosa romandre-hi cap jueu que, per la seva feresa i malícia, amb raó són comparats amb els llops i les raboses, Magona [nom romà de Maó] estava tan infestada de tants de jueus —que són com a serps i escorpins— que diàriament l’església de Crist era mortificada per ells”.

Exactament 1.600 anys després, l’Institut d’Estudis Baleàrics, l’Institut Menorquí d’Estudis i la Conselleria de Cultura del Govern Balear han traduït al català i al castellà La circular del bisbe Sever de Menorca sobre la conversió dels jueus (418-2018), aquell escrit del bisbe on narra com va aconseguir la conversió de tota la comunitat jueva maonesa gràcies a un miracle de les despulles de sant Esteve, físicament a l’illa per una coincidència extraordinària.

La conversió massiva de Maó esdevé la primera de les quals tenim constància històrica a Occident, segons l’autor d’aquesta edició, Josep Amengual, i el director de l’Institut Ramon Llull, Manuel Forcano, que és també autor d’Els jueuscatalans (Angle Editorial, 2014). Josep Amengual (Biniali, Mallorca, 1938), que és membre dels missioners dels Sagrats Cors, afirma en el seu estudi introductori que “les pressions episcopals sobre aquesta comunitat hebrea foren psicològiques, i de caràcter religiós, tot evitant qualsevol violència física, puix el bisbe coneixia com l’Imperi no la tolerava”.

Però això és relatiu. Segons la narració no hi hagué cap víctima, però els cristians van cremar la sinagoga de Maó. Ho explica el mateix bisbe Sever en primera persona destacant que cap cristià no va furtar res: “Havent-se retirat els jueus, prenguérem la sinagoga i ningú no tan sols no agafa res, sinó que ni els passa per l’enteniment. Tots els seus objectes, exceptuats els llibres i l’argent [sagrat], feren flamarada amb la mateixa sinagoga. Per tal que no fossin malmenats pels jueus, nosaltres prenguérem els llibres sants; en canvi, els tornàrem la plata per tal de no donar-los motiu de queixa pel nostre lladronici”.

No cal dir que la destrucció de la sinagoga va animar els cristians a creure que els jueus veurien la llum de cop: “Abrasada la sinagoga, amb espant dels jueus —reconeix Sever—, ens dirigírem a l’església, entonant himnes i, mentre donàvem gràcies a l’autor de la nostra victòria, amb plors suplicàvem que el Senyor assolàs les coves de la incredulitat i que la infidelitat d’aquells cors tenebrosos fos vençuda per la llum”.

Però després de l’incendi encara hi va haver una guerra de pedres entre la comunitat jueva i la cristiana, “si bé no hi hagués més ferits que un esclau cristià” —diu Amengual.

Les “pressions psicològiques” dels cristians —com les anomena Amengual— no van tenir un efecte immediat. Ho reconeix el mateix Sever. “Si no m’err, havien passat tres dies, durant els quals els nostres havien perseverat en la pregària i els jueus en la incredulitat”.

Curiosament, no semblava que la fe dels jueus signifiqués un veritable problema per als cristians a Maó. La prova és que era una comunitat que compartia “pregàries amb els cristians”, segons Amengual, i que el seu màxim representant, Teodor, era també representant civil a Maó. Ho descriu Sever amb aquestes paraules: “El poble jueu es recolzava sobretot en l’autoritat i destresa d’un tal Teodor, el qual era l’home més important d’aquella ciutat, no tan sols entre els jueus, sinó també entre els cristians, per la seva fortuna i pels càrrecs civils. És que entre ells fou doctor de la llei i, per emprar un terme seu, havia estat ‘pare dels pares’ [‘títol que indica la funció de guiatge espiritual dels jueus’, segons una nota a peu de pàgina]. En la ciutat havia exercit tots els càrrecs municipals, havia estat ja ‘defensor’ i encara avui és ‘patró’ del municipi”.

Església paleocristiana de l'Illa del Rei / Consell Insular de Menorca. Arxiu d’Imatge i So de Menorca. CIM

Per quina raó, doncs, els jueus de Maó eren entesos, pel Bisbe Sever, com una amenaça? Ho esclareix Manuel Forcano interpretant un altre text d’aquesta època escrit per Licinià de Cartagena, una carta que revela que “el judaisme, en aquell segle Vè, és una religió proselitista, que atreu, que és forta i que el cristianisme, en aquests primers segles d’història, té un punt de feblesa en comparació amb ella, sobretot per divisions internes”. Explicava Forcano a la presentació del llibre a Barcelona, que “molta població se sentia atreta pel judaisme”, que en aquells moments era “una religió amb solera, amb un text clar, amb unes festes al calendari molt marcades i amb unes tradicions alimentàries fixades. Això atreia perquè demostrava que era una religió antiga, amb pes”. La conseqüència, conclou Forcano, és que “hi havia un transvasament, hi havia població hispano-romana que es passava al judaisme. Això provocava l’escàndol en l’Església, que perdia fidels i sobretot contribuents (que la finançaven amb els delmes)”.

Forcano demana que Amengual faci aviat una edició de la carta que demostra tot això, que és “la carta del monjo Licià de Cartagena al bisbe Vicent d’Eivissa”, datada també en el segle V. En ella, segons Forcano, “Licià renya el bisbe d’Eivissa perquè aquest s’ha cregut que ha caigut literalment del cel un escrit que algú va deixar sobre l’altar de l’església d’Eivissa”. La coneguda com “carta del cel” era, segons Forcano, “una sèrie de pautes que judeïtzaven el diumenge: feien que la festa cristiana tingués la fesomia com la del dissabte que celebraven els jueus: no treballar, no moure’s, santificar, etc.”.

Josep Amengual, que la va traduir i editar el 1987 a la col·lecció Bernat Metge, resumeix, amb humor, el missatge de Licinià al bisbe Vicent: “‘Licinià de Cartagena, que era monjo i teòleg, li ve a dir al bisbe: ‘Com et passa pel cap trobar una carta de Jesús?’”. Segons Amengual, la carta del cel “era una carta sortida dels ambients judeïtzants: l’emperador Constantí havia declarat el diumenge dia no laborable per als funcionaris. Però la pagesia havia de fer feina cada dia. Sembla que, des d’aquests ambients pagesos, es volia difondre el judaisme i la intenció de la carta era, si més no, generalitzar el dia festiu”.

A l’altra banda de les Balears, a Menorca, el bisbe Sever tampoc volia competència religiosa. Encara menys d’una classe jueva com la de Maó: “La seva implantació —explica Amengual sobre l’arrelament dels jueus a Menorca—, el seu poder econòmic, el latifundisme, l’entrada en el món navilier, que els donava molta agilitat de moviments, la seva presència antiga en la cúria de Magona, i el praeses Litorius, ens fan pensar en una arribada força antiga a les illes Balears. La sinagoga, com a edifici, era situada al bell mig de l’oppidum [una posició elevada i fortificada, el rovell de l’ou de l’assentament romà], mentre que l’església, per a la minoria cristiana, es trobava fora murada, a una distància que no podien recórrer els jueus en dissabte. És a dir, a més de 810 metres”.

Segons Amengual, Sever s’agafa a la llei romana per desfer-se de la competència jueva: “Abans, com a pagans, l’Imperi romà tenia la màxima de Ciceró: ‘Cada país té la seva religió; nosaltres, la nostra’ i en Sever la reinterpreta a la seva manera: la nostra religió és el cristianisme; per tant aquests jueus que tenen tota la cúria, tot l’ajuntament de Magona, han de passar al cristianisme”. I crema la sinagoga i exigeix la conversió dels jueus. Per aconseguir-ho, Sever se serveix del jueu convers Rubèn tot i que “els mòbils de la conversió de Rubèn són poc religiosos”, com ja havia explicat Amengual en un llibre anterior, Els orígens del cristianisme: Rubèn “pretén que es mantingui l’estatus social, polític i econòmic del qual havien fruït els jueus de Magona [Maó]”.

Sense gaire més explicació, Teodor decidirà convertir-se i, a partir d’aquí, la circular de Sever s’entreté a explicar miraculoses conversions de personalitats concretes de la comunitat jueva fins que tota ella, en una setmana, s’ha passat al cristianisme. En total, diu el bisbe, “tenim constància que foren agregades a l’església cinc-centes quaranta” persones. I la conversió fou tal, diu Sever, que els mateixos jueus convertiren les ruïnes de la sinagoga en una església: “On hem arrabassat la frondosa selva de la incredulitat, al seu lloc han brostat esponeroses obres de fe: [els jueus] primer esbucaren els fonaments de la sinagoga i, a continuació, per a edificar una nova basílica, no solament hi aportaren el capital, sinó que carreguen les pedres damunt de les seves espatlles”.

La conversió en massa s’havia aconseguit. “Sense violència”. No serà l’última.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.