-Per la introducció, sembla que ha volgut vostè fer una novel·la gràfica sobre el col·laboracionisme francès amb els nazis perquè hi veu una involució a Europa. Tan perillosa la veu?
-Sí. Això va sobretot dedicat a fer-nos agafar por a tots. Fixeu-vos que a la portada ja diu «Mai més?». No tinc la resposta però l’extrema dreta està creixent tremendament a Europa. Ho veiem a la mateixa França. Qui ens havia de dir que els barris que votaven comunista als anys setanta votarien Marine Le Pen avui? I a Alemanya creix el partit nazi -jo li dic directament així. I no parlem d’Itàlia, amb la Lliga. En realitat aquest llibre està dient: Atenció! Això ja es va viure als anys 40. Vés que no hi tornem. I la mateixa presidència mundial està en mans de Donald Trump!
-S’assembla tan la situació?
-Al pròleg ja poso unes fotos del que passava en aquells anys i les diferents mutacions del feixisme: el d’Alemanya era diferent del d’Itàlia; el d’Itàlia diferent del d’Espanya, però tots defensaven el mateix: la xenofòbia, el racisme, la intolerància i l’odi. I aquest llibre explica com ho va viure el país que considerem més liberal, en el sentit progressista de la paraula, que és França -el referent del republicanisme i de les llibertats individuals i col·lectives. En aquell 1939, aquella generació de francesos preferien una ocupació alemanya que no caure en mans de l’esquerra. Hi havia molts que deien «Abans els alemanys que en Léon Blum», que era el líder del Partit Socialista. Amb tota la tranquil·litat! Com si es prengueren un cafè.
-Ha triat un grup d’artistes que inclouen els cartellistes Carles Fontseré i Martí Bas, l’escriptor Rafael Tasis, el pintor Antoni Clavé i el crític Sebastià Gasch...
-Sí, vol dir que hi ha un món català culte.
-Però per què aquests i no altres catalans que, en aquell moment, eren a París?
-Perquè eren amics. Jo necessitava un nucli i aquest és un grup de catalans importants que es reunien sovint a Le Dôme, a Montparnasse i que van romandre a París durant pràcticament tota la guerra.
-Sempre fa servir un personatge de ficció que lliga la trama. En aquesta ocasió és Quim Moix, un dibuixant. Un alter ego?
-No, no puc dir que és un alter ego. L’única coincidència és que és ninotaire. Ell té la sort d’haver nascut a Llívia però que la seva mare sigui de Font-romeu (que, administrativament, és França). Això li permet passar la frontera sense problemes i unir-se a la primera resistència. Tots tenim al cap una imatge de l’entrada dels alemanys a França que no és certa: aquella d’unes tropes alemanyes molt ben vestides amb un oficial a cavall al capdavant per els Champs Élysées. Com si hagués estat una ocupació militar. En realitat van entrar a peu, tranquil·lament, per la rue de Malesherbes -casualment el carrer on ara hi ha l’ambaixada espanyola. Van entrar com a casa seva. Perquè realment Hitler ho va veure claríssim: «per què hem de sotmetre i castigar amb detencions si són gent que ens fotrem a la butxaca i ens associarem amb ells?». I efectivament no van fer servir ni una bala. Ni el Partit Comunista Francès fa res, perquè la URSS d’Stalin havia fet un pacte amb Alemanya (el Ribbentrop-Mólotov) i els comunistes francesos van rebre instruccions severíssimes de no lluitar contra els alemanys. Els comunistes no faran res fins que els alemanys no entren a la URSS. I els intel·lectuals d’esquerra eren partidaris de l’attentisme, esperar que els americans vinguessin a salvar-li els mobles: Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir... La llista és llarga. També Picasso.
-És molt dur amb ells. Al final de la novel·la recorda el galdós paper que van jugar.
-És que jo m’identifico amb ells. Si jo hagués viscut en aquella època, amb els dibuixants i pintors, hagués fet tertúlies. I llavors em sap greu. I el Picasso... és que havia d’explicar aquesta anècdota terrorífica amb el poeta Max Jacob: Era un amic seu, entranyable, i ell no vol ni signar un manifest a favor d’en Jacob, que després va morir en un camp de concentració. Mentrestant els alemanys li donaven diners al Picasso. Tot i que els nazis consideraven que era un art decadent, l’admiraven. I ell acceptava que li donessin llenya per la llar de foc, que durant la II Guerra Mundial era molt difícil d’aconseguir a París. En canvi, qui va fer la primera resistència? Gent que no tenia cap mena de formació. La gent del Musée de l’Homme!
-Per això fa que el personatge de ficció, el Quim Moix, formi part de la Reseau (la xarxa)du Musée de l’Homme, que realment va ser una de les primeres organitzacions en treballar per la Resistència. Volia destacar la seva història?
-Exactament. Com podia explicar jo tot aquest grup si no tenia un talp? El talp és el meu catalanet. I poso anècdotes cent per cent autèntiques com la del capellà que es feia passar per gaullista i en realitat era espia dels alemanys.