A mitjans de la dècada de 1970, la facultat de filosofia de la Universitat de Barcelona consistia en uns barracons prefabricats on a l’hivern et pelaves de fred i a partir d’abril hi feia una calor insuportable. En mig de la fauna universitària, delirantment felliniana, d’aquella època (escolàstics i excapellans majoritàriament), destacaven tres professors pulcres, dignes i molt cultes, que vestien amb americana i corbata. Tothom els deia “doctor” i eren de la poca cosa docta que es podia trobar en aquell catau. Em refereixo a Francesc Gomà (filòsof, especialista en antropologia, amic de Gabriel Ferrater), Claudi Esteva-Fabregat (antropòleg i etnòleg) i el psicòleg Miquel Siguan. En aquella època es deien oficialment “Francisco”, “Claudio” i “Miguel”, però si hi parlaves cinc minuts ja veies que era per exigència del guió; i entre ells mai van usar el castellà ni per casualitat. Eren tres supervivents dels temps republicans, autèntics especialistes a dissimular per seguir vius. En el cas de Gomà (nebot del famós cardenal de Toledo) resultava obvi que després de la guerra li va quedar la por al cos per molts anys. Esteva-Fabregat s’havia format a l’exili mexicà i havia tornat per pur enyorament i perquè Fraga (o per ser més exactes el seu cunyat, Robles Piquer) li ho havia posat en safata en algun moment d’aperturisme del règim. Siguan, en canvi, resultava un personatge més misteriós. Tenia una dona alemanya i es rumorejava que després de la guerra i de passar per un camp de treball franquista havia viscut a Santander com a professor de batxillerat (o potser havia guanyat unes oposicions?) i havia conegut allí un munt de persones decisives en el món de la universitat madrilenya d’aquell temps, cosa que li havia permès estalviar-se alguna represàlia política.
En els darrers anys de Franco tot era estrany, fosc, i la biografia de Gomà, Esteva-Fabregat i Siguan, per a nosaltres, estudiants, estava envoltada de boira. Era difícil preguntar-los sobre els anys republicans. Però hi havia una cosa certa: per a alguns de nosaltres eren l’única connexió que possible amb els temps republicans de la universitat. Només calia veure’ls algun cop al bar entre classe i classe, per saber que a aquells tres homes, que tenien en comú la militància juvenil al sindicat d’estudiants universitaris nacionalista, la FNEC, (Siguan van exercir com a secretari general de l’organització durant parell d’anys), eren gent formada en el rigor intel·lectual, la formalitat i els bons costums d’altres èpoques. En el seu llibre Els estudiants catalans i la guerra civil (1994), Siguan explica força coses dels temps de guerra. Qualsevol alumne una mica espavilat notava immediatament que a Gomà, a Esteva-Fabregat i a Siguan havia un munt de coses que els feien un fàstic immens. El feixisme i el marxisme els havien arruïnat la vida als camps de batalla -tots tres havien estat al front i Siguan va ser fins i tot “miliciano de la cultura”. La Universitat franquista que van poder recuperar amb dificultats els semblava (i ho era), descurada, bruta i, efectivament, la patien. Eren gent d’una generació literalment destrossada per la guerra i la postguerra, de convicció liberal i catalanista, i la misèria intel·lectual de l’època els repugnava. Ser heideggerians, schelerians i lectors de Merleau-Ponty quedava estany en una universitat plena encara de mòmies escolàstiques i on el que es portava entre els alumnes era el marxisme de sostre baix. Educats en la gran cultura europea (tots tres parlaven francès, anglès i alemany), els totalitarismes els repugnaven. I se’n fotien òbviament de la Gauche Divine de l’època per superficial i per cínica. Fins aquí un esbós de retrat moral.
Miquel Siguan havia nascut al barri de Gràcia el dia 2 de maig de 1918 i li agradava explicar que el seu pare, que es guanyava la vida com a comptable, tenia també una petita acadèmia on es preparaven els nois que volien aprendre càlcul mercantil i altres arts que servien per a fer una honesta vida menestral. L’any 1934 va entrar a estudiar a la Universitat de Barcelona (llavors es matriculaven a filosofia deu o dotze alumnes cada curs) i l’any 1936 s’incorporà a l’exèrcit republicà a la Serra de Terol. Com el seu íntim amic Heribert Barrera (es coneixien des de l’Institut), mai no va buscar escapar a la contesa bèl·lica. Però li va quedar un profund escepticisme i un fàstic profund per la violència. El seu llibre La guerra als vint anys (2002) és un text colpidor en aquest sentit.
Per una sèrie d’atzars, Siguan va acabar la carrera a Barcelona sense gaire problemes després de la guerra i poc després va guanyar unes oposicions a institut, que el portaren a Santander. Acabada la II Guerra Mundial va poder fer un viatge de formació a França i poc després una estada d’un any a Londres, a la London School of Econòmics, finançada amb una beca del partit laborista. Allí entrà en contacte amb la psicologia industrial, que l’any 1951 era tota una novetat. Posteriorment, Siguan s’incorporà com a becari al CSIC de Madrid i va redactar una tesi amb el curiós títol de La psicología del amor en la mística cisterciense del siglo XII, que sempre he sospitat que li feia una mica de vergonya (no es va publicar fins 1993). Però eren aquelles coses que calia fer quan algú era un liberal tirant a roig que mirava de situar-se enmig d’una dictadura –i cal no oblidar que el CSIC era (i en bona part és encara avui) un feu de l’Opus Dei. El primer projecte d’investigació psicològica de Siguan porta per títol El factor humano en la industria (1955). Fins 1962, quan ja tenia 44 anys i una bona càrrega d’escepticisme a l’esquena, Siguan no va poder tornar a Barcelona, com a catedràtic de Psicologia en la Facultat de Filosofia i Lletres. Eren temps magres. Ell mateix explicava que durant anys al matí es guanyava la vida en tasques diverses (en editorials o com a psicòleg i consultor d’empreses) i per això les reunions universitàries importants s’havien de fer a partir de les vuit de la tarda.
L’any 1968 la psicologia es convertí en secció dins la facultat de Filosofia. A partir d’aquí Siguan es trobà a sí mateix. Forma un nucli de deixebles important i se centra en l’estudi dels processos d’adquisició del llenguatge en la infància. El manual oficiós sobre educació i bilingüisme de la UNESCO, Educación y bilinguismo, (1986), traduït al francès, l’anglès i l’italià, és la seva obra més reeixida a l’època. Siguan i el seu equip van constituir el fonament a partir del qual es va crear la Facultat de Psicologia a la Universitat de Barcelona i la seva obra posà la fonamentació teòrica de la immersió lingüística a Catalunya. L’Institut de Ciències de l’educació de la Universitat de Barcelona, adreçat a la formació pedagògica del professorat del batxillerat, que Siguan va crear i dirigir del 1969 al 1989, és l’altra gran obra de la seva vida. Des del 1974 fins al 2002 Siguan va animar cada any a Sitges uns seminaris per treballar amb col·legues bascos, gallecs i dels diversos Països Catalans els problemes del bilingüisme. Llibres com España plurilingüe (1992) o La Europa de las lenguas (1996), traduït a l’anglès i a l’alemany, són expressió dels seus afanys. Els seus estudis sobre immigració i adquisició d’hàbits lingüístics (La Escuela i los immigrantes, 1998 i Escuela y adolescència, 2003) han resultat també fonamentals en l’escola catalana. Ja amb més de 90 anys, Siguán publicà El projecte català. Del passat al futur (2009). Siguan, que no es considerava psicòleg en sentit estricte, perquè la seva formació havia estat eminentment filosòfica, és la personalitat fonamental en la represa de l’Escola de Barcelona de Psicologia que va quedar estroncada amb la guerra.