Els crítics

Històries breus de quan la vida s’allarga

L’escriptora Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) rebla el clau de la polivalència —de la literatura juvenil a la novel·la històrica, passant per proses poètiques o una tesi sobre Jaume Roig— amb un llibre de narrativa breu centrat en la senectut. Vuit relats de nota alta i el to just d’humor i distanciament clínic (que no cínic) per extraure substància literària de la vellesa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El to de la narració. Aquella substància etèria —algú diria que viscosa— que tortura lletraferits, malbarata bones històries i, de vegades, enlaira plantejaments poc prometedors. Un tresor cobejat que el lector recordarà referit en multitud d’entrevistes. Amb raó, perquè per trobar-lo s’ha de cobrir la distància sideral que separa la rialla grollera en un funeral del somriure càlid i acollidor quan oferim condol. 

Potser trobaran poc edificant el símil funerari, però ve a tomb perquè aquesta història va del final de la vida, que també contempla la mort. O, per no ser tan directes, de quan la vida s’allarga i els homes i les dones arriben a la vellesa i la senectut, potser més savis i sàvies però també més baquetejats. Trànsit final de l’existència que té els seus propis codis.

Parlar de la vellesa no és fàcil. Contemplada des de fora, abans d’arribar-hi, ens pot fer caure en el paternalisme, la indulgència, la tendresa carrinclona o en una repugnància mal dissimulada. És tan difícil que un cineasta com Paolo Sorrentino fa una esplèndida pel·lícula sobre un personatge en la maduresa (La grande belleza) i s’estavella contra les roques, miserablement (això és bàsicament Youth), quan aborda el pas següent del cicle vital. Tot perquè, malgrat tenir uns actors extraordinaris, la cinta reflexiona sobre la senectut amb pinzell gros, barrejant ínfules filosòfiques amb un subratllat groller sobre l’enyor de la potència sexual jovenívola. Entre més coses, ha fallat el to de la narració.

Com s’esbrava la mala llet és un llibre de relats que sorteja airosament les possibles trampes de la temàtica. Amb Alice Munro com a far principal, però amb la dificultat de no haver viscut encara la vellesa en primera persona, Antònia Carré-Pons se situa en el promontori de l’observador. Mira amb ull clínic, explora la quotidianitat d’aquestes persones, pren nota i conta les seues històries sense escarafalls, sense cinisme, sense jutjar i sense caure en el sentimentalisme. Amb un humor que descongestiona i trau solemnitat a la narració. L’autora, per dir-ho així, és capaç de trobar un punt de cocció intel·ligent.

Anant a pams, el recull comença amb “El ball”, un relat ubicat precisament en el ball d’un casal, amb els flirtejos d’una parella de vidus. Una història sobre tornar a començar i sobre el sexe en la tercera edat, que reconstrueix al ritme de la dansa les vides dels ballarins i les relacions amb les seues anteriors parelles. Amb un final poderós i expressiu. 

“Quan s’acaba el dinar” és una història més curta, amb apunts sobre la convivència matrimonial: “Sembla mentida, no la trobo a faltar gens, la meva dona. D’ençà que va morir que visc molt més tranquil. Era un corcó, amb aquella mania que tenia per la neteja”. Derivades mundanes sobre un matalàs surrealista. 

Molt més redó i suggeridor és “Sembles un pallasso”, que aborda amb salts enrere la relació amb una mare aspra i gens complaent amb la filla que l’ha de cuidar en la seua vellesa. Una relació que guanya en matisos, que s’expressa per part de la narradora invocant les reflexions sobre la senectut de Herta Müller o la citada Alice Munro. Un relat amb una superba tancada poètica que planteja una temàtica apassionant, la de les persones que es fan grans i han de tenir cura de progenitors encara més grans. 

El relat que dona nom al llibre, “Com s’esbrava la mala llet”, manté la tensió amb un inici engrescador conduït per la prosa sòbria que creua tot el recull: “El vell corpulent gasta una mala llet que no se l’acaba. El caràcter desagradable de la joventut, que havia esdevingut agressiu en la maduresa, ara s’ha convertit en una mala llet reconcentrada que fa fugir tothom del seu costat. I que oblida a utilitzar l’astúcia per aturar-lo. Camina amb dues crosses, que fa servir d’arma quan s’excita”. Una història esquemàtica, però suficient, novament tancada de manera esplèndida, amb un final amb una forta càrrega eròtica.

“El cotxe nou” té un altre inici trempat (“Papa. M’han dit que l’altre dia vas tocar el cul a unes quantes dones”) i una història políticament incorrecta sobre un antic embalsamador de cadàvers que no deixa perdre oportunitat de tenir contacte femení, tolerat o no. En aquest cas, tanmateix, el relat resulta menys redó i satisfactori. 

L’aportació de “Doble sis” és l’humor sense prejudicis, de nou amb la sexualitat plena de matisos de l’ancianitat com a vehicle. El llibre, tanmateix, torna a recuperar embranzida literària amb “Una muntanya d’impedits”, un relat en el qual, gràcies a un mecanisme ben trobat, el debat sobre la vellesa recau en un grup de gent jove (“La Maria va dir que ella també preferia morir-se abans de la decrepitud, la Màrcia va replicar que no”), amb l’Alzheimer com a detonant. 

“Punt de creu” és un magnífic relat per tancar, de nou amb un inici escrit en estat de gràcia: “El dibuix el va copiar d’una revista de moda que havia trobat a la calaixera de la mare quan ajudava el pare a buscar la roba per amortallar el cadàver”. Una reflexió sobre la mort cosida (mai millor dit) amb originalitat i alè poètic, un viatge sinestèsic (“El dolor era morat”) al final de tot plegat, que deixa una pertorbadora sensació de plenitud. 

Final d’un llibre plaent que assoleix amb escreix els seus propòsits.

Com s’esbrava la mala llet
ANTÒNIA CARRÉ-PONS
Club Editor, Barcelona, 2018
Narrativa breu
119 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.