Les 50 efemèrides de 2018

Tot l'univers de Miró en una masia

Amb motiu del 125è aniversari del naixement de Joan Miró, el 20 d’abril, obrirà el Mas Miró de Mont-roig del Camp reconvertit en Fundació Mas Miró. Recordem el naixement del quadre que el va retratar, ‘La masia’, gràcies a una nova i excel·lent biografia, ‘Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres’ (Galàxia Gutenberg, 2018) i algunes de les seves cartes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Joan Miró deia que va estar pintant-la nou mesos. Volia que tothom pensés que havia estat com un part. Era la masia que el seu pare havia comprat a Mont-roig i que posteriorment batejarien Mas Miró. Allà on el pintor s’instal·lava cada estiu quan venia de París, en “aquet maravellós (sic) camp de Catalunya que jo tant estimo”. L’indret on se sentia més a prop de la natura, lluny de l’hostil Barcelona.

El quadre es va exposar a París i va impactar l’escriptor Ernest Hemingway, que posteriorment escriuria sobre l’obra: “Després que Miró pintés La masia i James Joyce escrivís Ulysses, els dos tenien dret a esperar que la gent confiés en les coses que fessin a continuació, encara que no les entenguessin i ells, malgrat tot, haguessin hagut de seguir treballant molt dur”. Hemingway no parlava per parlar. Ell la va comprar. Ara La masia és a la National Gallery Art de Washington DC cedida per Mary Hemingway, que la va heretar del seu marit.

La faula de la formiga i la muntanya

El 20 d’abril, pel 125è aniversari del naixement de Joan Miró (1893-1983), la Fundació Mas Miró obrirà la masia —el model d’aquell quadre— i el taller annex que el pintor va fer servir durant dècades. La masia o el taller, des del qual Miró va escriure el 18 de juliol de 1920, sembla la primera notícia de La masia: “Un d’aquests dies —escrivia al galerista Josep Dalmau— començaré a fer uns dibuixos i apunts, estudis per a un quadro important que ting (sic) pensat: un noi, un gos negre al costat, una regadora a terra, al fons el jardí de la casa. Aquesta tela serà molt grossa, quan jo sápiga (sic) la mida ja li encarregaré el bastidó (sic)”. I afegia Miró, amb un parell de barbarismes, que l’obra havia de satisfer el propietari de les Galeries Dalmau: “En fi, si logro reussir de tot lo que’m corre pel magí, crec que vostè estarà content”.

Els editors d’Epistolari català. Joan Miró (1911-1945) consideren que “molt probablement, Miró estava gestant el quadre La masia” perquè “en una entrevista que va concedir alguns anys més tard (...), Miró corroborava que per a la consecució d’aquest quadre havia fet alguns dibuixos preparatoris”. Per tant, més de nou mesos. Des del juliol de 1920 fins al març del 1922, quan el pintor André Masson confirma que el va acabar, passen 20 mesos.

El projecte d’un noi, un gos, una regadora i el jardí acabaria creixent. Els elements es multipliquen. L’última i personal biografia de l’artista, Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres, de Josep Massot (Galaxia Gutenberg), aposta per la teoria dels nou mesos: “Al juliol del 1921 ha començat a pintar La ferme (La masia) la síntesi del seu univers, la seva veritable pàtria artística, referència sòlida a la qual recorrerà en els seus anys de vertigen oníric, germen del nou, esplendorós món que emergirà en els anys següents”.

I remet també a l’entrevista que s’esmentava en l’Epistolari, la que li va fer Francesc Trabal al diari La Publicitatel 1928: “La masia va ser el resultat de tota la meva vida al camp, des d’un gran arbre fins a un petit caragolet, vaig voler posar-hi tot el que jo estimava al camp. Crec que és insensat donar més valor a una muntanya que a una formiga (i això els paisatgistes no ho saben veure) i per això no dubtava a passar hores i hores per donar vida a la formiga. Durant els nou mesos que vaig treballar en La masia hi dedicava set i vuit hores diàries. Patia terriblement, bàrbarament, com un condemnat”. I encara insisteix: “Esborrava molt i començava a desfer-me d’influències estrangeres per posar-me en contacte amb Catalunya”.

La terra i el camí

Miró destacava en aquell 1928 l’esforç que hi havia abocat, gairebé obsessiu, i la idea de mantenir el contacte amb Catalunya quan ja estava a París. Això últim “il·lustra”, segons Massot, “l’ambient hostil en el qual Miró començava a moure’s el 1921”. La raó és que “l’acusaven d’haver-se separat de Catalunya”. Des de Barcelona ja el veien com un altre artista que renunciava a l’art nacional català defensat per “el fogós italianitzant Josep Aragay”, en paraules de Massot. El mateix Aragay que escrivia “es podria dir que els homes dits d’avantguarda mai no trobaran un manicomi a la seva mida”.

Pel que fa a l’esforç invertit en el quadre i en el caràcter obsessiu del seu treball, hi ha un testimoni que ho corrobora en explicar els últims retocs de Miró. Es tracta d’André Masson, pintor i veí del taller parisenc del català. Josep Massot recull els escrits del pintor aquells dies de març del 1922 en què Miró va acabar La masia: Era un “Treball d’una gran minuciositat, de llarg alè, i en què semblava que no hi havia res més a afegir —això és el que li vam dir nosaltres. Ell contestava, ‘no, no està acabada’. Uns dies més tard em crida a través del forat de la paret ‘Ja està, veniu a veure’l’. Llavors el nostre amic comú, Roland Tual, i jo, sorpresos i admirats, vam veure ‘el que faltava’: eren unes petjades sobre el camí clar que travessa la propietat de la masia, passos negres, ben definits. És tan bell com les històries dels pintors xinesos. El pintor Joan Miró, després d’haver acabat el quadre, se’n va amb el seu pas tranquil sobre el camí clar... cap al pròxim quadre”.

Massot opina que La masia “és la síntesi i l’adéu de la seva pintura realista, el mim del detall, la frontalitat romànica, sense perspectiva, l’harmonia del color i la simetria de les figures geomètriques, el cercle, la galleda, el triangle, el quadrat, la piràmide, el rectangle o la picada d’ullet cubista del titular de la capçalera del diari L’Intransigeant”. Es la fi i el començament, perquè, abans de traduir-los al surrealisme, “ja hi ha molts dels elements de la seva iconografia: el gos bordant; l’escala; els ocells; la terra minuciosament cuidada; el disc lluminós astral en contrast amb el gran cercle negre al voltant del gran eucaliptus que puja poderós cap al cel i que queda compensat per les circumferències de la roda del carro i de l’abeurador del galliner, i, en un altre pla, amb la sínia que dóna vida a la terra”.

I les subtils formes de la pintura de la masia, que recorden les formes dels objectes fondants de Dalí.

I per sobre de tot hi ha l’eucaliptus de Mont-roig, les branques del qual ja semblen constel·lacions. Massot es pregunta si aquest arbre no té a veure “amb l’arbre de l’estampa genealògica que va fer dibuixar el seu pare i que presidia una de les parets de Mont-roig i que després l’artista va mantenir sempre a la vista a la seva casa de Mallorca”.

La terra, l’origen, la vida sota el cel. Tot l’univers Miró.

L'exconseller de Cultura Santi Vila amb la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i el net de Joan Miró, després de la signatura com a patrons de la Fundació Mas Miró, el juny de 2017

 

BEN VOSTRE, DES DE MAS MIRÓ (MONT-ROIG)

Fragments de tres cartes de Joan Miró escrites des del Mas Miró els estius que treballava en els preparatius de ‘La masia’. Extretes de ‘Epistolari català. Joan Miró (1911-1945)’ (Editorial Barcino, 2009).

 

A Manuel Humbert 

Mont-roig, 11 de juliol de 1920

 

Amic Humbert; 

Com va la caló?

Jo estic aquí al camp treballant molt, sempre pensant en Paris.

Al arribar a Catalunya vaig passar 10 o 12 dies a Barnã. Van ser dies de suplici; tot va caure’m a sobre! —Les noies fréstegues— jo pensava sempre amb aquells rendez-vous, amb aquelles blondes tan exquisides!

Definitivament, amic Humbert, jo em quedaré a viure a Paris i, si puc m’en vindré a passar els estius aquí. 

A Barcelona no més vull passar-hi hores. 

(...)

Rés, res, Humbert, jo vull casar-me amb una blonde, o tenir-la per amiga, o lo que sigui i veure sempre el Sena. 

(...)

Bona sort i bon estiu

Mes meilleurs souvenirs a Hogg, Sala, Mercadé,

Ben vostre, 

Joan Miró.

 

Mas Miró

Montroig (Tarragona)

 

 

95. A Josep Dalmau

Mont-roig, 18 de juliol de 1920

 

Benvolgut Sr. Dalmau: 

Ja ting l’arrencada de treballar molt!

Dintre poc espero acabar dos teles que’m sembla li interessarán. L’una deu fer uns 80 x 90 i és: Un recó de calaixera vermella amb un cavall flamenc al damunt, un llibre, una pipa, una copa amb una flor vermella; paret del fons blanca i blava; miralls reflecsant el paisatge que es veu al davant . Simple, sintética, vigorosa. He intentat anar a un art purament de concepte, que crec deu ser l’art de l’avenir. L’altra deu fer uns 65 x 60 i es: una taula negra: al damunt una fruitera amb un préssec i una pera, una ampolla de vidre, un tovalló desplegat amb un ganivet al damunt, dos cartes de joc al costat. 

Aquest estiu penso atacar poc el paisatge, prefereixo aquí fer altres coses que’m corren pel cervell i esperar la tardor a Mallorca per atacar-lo de ferm. 

Un d’aquests dies començaré a fer uns dibuixos i apunts, estudis per a un quadro important que ting pensat: un noi, un gos negre al costat, una regadora a terra, al fons el jardí de la casa. Aquesta tela serà molt grossa, quan jo sápiga la mida ja li encarregaré el bastidó. 

En fi, si logro reussir de tot lo que’m corre pel magí, crec que vostè estarà content. 

(...)

 

L’editor afirma que “molt probablement, Miró estava gestant La masia”.

 

 

162. A Josep Francesc Ràfols

Mont-roig, 7 d’octubre de 1923

 

Estimat Ràfols: 

Avui al matí he anat a Mont-roig a enterar-me del tal Sr Grifoll (...)

Es sensible que no pogueu estafar alguns dies al vostre treball per venir a veurem. Feu els possibles, home!

En plé treball i en plé entusiasme. 

Animals monstruosos i animals angelicals. Arbres amb orelles i ulls. I pagesos amb barretina i escopeta i fumant una pipa. 

Tots els problemes pictòrics resolts. Cal explorar totes les xispes d’or de la nostra ánima. Quelcom d’extraordinari! Els fets dels apòstols i Bruegel (Perdoneu l’irreverència de la comparació). 

M’interessarà moltíssim veure els vostres dibuixos. Bon camí, el vostre. Jo convençut de que el dia que logreu tirar un poc d’inflamable a la vostra sensibilitat pràctica per provocar un major incendi podreu fer grans coses. 

(...)

Ben sincerament vostre,

Miró.

 

Segons l’editor “sembla que Miró fa referència a La terra llaurada, 1923-1924 i a Paisatge català (El caçador), 1923-1924”.

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.