El debat lingüístic

Enric Gomà: «Els gironins són el Valladolid del català d’una manera molt malentesa»

El guionista, escriptor i divulgador lingüístic Enric Gomà (Barcelona, 1963), ha agitat el debat al voltant de la llengua amb ‘Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar’, un volum amè i revelador que pretén recuperar el lèxic del «català natural» de Barcelona i els seus voltants assenyalant gairebé un centenar de paraules i locucions, calcs del castellà, hipercorreccions o anglicismes que sovint han passat a la parla col·loquial injectats des dels mitjans de comunicació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Un llibre sobre fumigació de paraules en un país amb un índex espectacular de filòlegs per metre quadrat. És vostè molt agosarat.

—No home, no! Jo parlo de fumigar, no d’exterminar. Volia mostrar com la llengua ha mutat en els últims quaranta anys per efectes tan diversos com el llenguatge periodístic, les modes, els calcs del castellà o l’anglès... És bo contrastar la llengua que es va imposant amb la que vam viure a la infantesa als àmbits més col·loquials i naturals. És només això.

—Té mèrit fer un llibre sobre llengua amb expressions com el «català Lola Flores» i al·lusions a Freddy Krugger, Star Wars, Los Amaya o Tinto Brass. Li he de confessar que m’he divertit molt.

—Molt content que t’hagis divertit. La pretensió era aquesta, fer un llibre sobre llengua amb punts d’humor, amb cultura popular, acudits, ironia, entreteniment... És el meu estil i sempre ho faig així. No ens enganyem: a nosaltres la llengua ens apassiona, però mirada amb perspectiva, és un terreny molt àrid. En aquest sentit, tota la humanitat i diversió que hi puguis posar, sempre amb rigor filològic, benvinguda sigui.

—Li faré una altra confessió: m’he proposat «aconseguir» i deixar d’«assolir». O emprar més sistemàticament «alhora», «disbarat» o «pair». I estic d’acord amb bandejar «dempeus», «palès» o «desassossec», que a més és un embolic d’esses. També tractaré de no posar «ambdós». D’alguna cosa servirà el llibre!

—Molta gent que ha llegit el llibre em diu: «Ara penso més en les paraules que faig servir. I també quan parlo». I això m’ho diuen escriptors, periodistes... Gent que treballa per a les ràdios o els diaris. I penso: fins ara, què estaves fent? Estaves escrivint mecànicament? Cal dir que el llibre té un àmbit molt definit que és el català barceloní. Al costat del Barcelonès, hi incloc el Maresme, el Vallés i el Penedès, una mica la llengua que jo conec bé i que reconec com a natural. Per descomptat, un llibre així fet des de Lleida, València o Menorca seria diferent. No seria tot diferent, seria una mica diferent.

—No tenia por que l’acusaren de barcelocentrisme?

—No, perquè el barceloní és un dialecte del català com qualsevol altre. És més: a mi m’agradaria llegir un llibre així fet des de València (trobo que hi ha un lingüista, Josep Lacreu, amb idees semblants a les meves) o des de Lleida. Estem parlant sempre de llengua col·loquial, reconeixible, amable... Si tu escrius discursos pel president del Parlament de Catalunya o fas una conferència en un congrés d’oftalmòlegs, el teu registre és un altre. Estem parlant de la llengua que ocupa el noranta-cinc per cent -un percentatge dit a l’atzar però crec que no m’equivoco gaire- dels usos lingüístics. La llengua serveix per renyar els fills, divertir-se amb els amics, comprar cremalleres a la merceria, etcètera. És la llengua natural. No és que vulgui trencar l’estàndard, de cap manera, perquè també defenso una llengua natural però, alhora, escombrada de barbarismes. Hem de passar la granera, com digueu vosaltres, però un cop l’hem treta, ha de ser el màxim natural possible.

—Això d’escombrar està molt bé, però els doblets i sinònims són els millors amics dels periodistes i els escriptors.

—És clar, perquè quan s’escriu als diaris es fa d’una determinada manera. I els escriptors, quan escriuen llibres, ho fan amb voluntat d’estil. Però jo no estic parlant d’aquesta llengua. El senyor Ramon Pellicer que parli com vulgui als TN del cap de setmana. Tant se’m dona. El que no he de fer és parlar com ell! Ell diu: «S’han ultimat les obres a l’autovia 155». Ultimat. Jo mai no diré «he ultimat la sopa», nooo! Ell parla amb un registre i bé que fa, tot i que em sembla de vegades una mica encarcarat. No hi entro. Però sí entro en la llengua natural de tota la població, que no s’ha de deixar influir pel llenguatge periodístic. I en tinc molts casos. Per exemple, «realitzar», que és una plaga. Les persones fem, no realitzem. I el llenguatge mèdic és una altra plaga: nosaltres diem «blaus», no «hematomes». I deixa’m parlar un moment dels escriptors: d’una manera equivocada, els escriptors s’han erigit -o se’ls ha erigit- en models de llengua. Models de llengua? De què? Quan el senyor Vicent Andrés Estellés fa servir un determinat valencià és per voluntat d’estil, per les seves necessitats estilístiques i expressives, no és el valencià de tota la població. El mateix es pot dir de Montserrat Roig, que quan escriu fa servir un català que serveix a les seves necessitats literàries. Jo vaig conèixer la Montserrat Roig, i escrivia d’una manera i parlava d’una altra.

Això ho fa tothom.

—Tothom. És absurd que el català escrit l’erigim en model de llengua. Abans que els escriptors, el model de llengua per a mi és la meva tia Rosa, una persona aliena a tot tipus de cultura que s’expressa d’una manera orgànica, natural i molt expressiva, a més a més. Amb molta fraseologia, ironia, sobreentesos... El que fa una llengua rica.

—Hi ha una frase al llibre que m’ha fet gràcia: «Sense la més petita intenció irònica. Els valencians fan servir diminutius que els catalans, més greus i circumspectes, no ens permetem si no estem beguts o drogats». Això venia a tomb de la locució «a soletes».

—Això és cert. Jo conec molt el català de València, el valencià, gràcies a l’amistat amb el dramaturg Rodolf Sirera, amb qui he treballat diàriament dotze anys de la meva vida. He sentit molt el seu valencià col·loquial, em sembla una variant de la llengua impressionant, m’apassiona. Ara estic llegint les obres completes d’Escalante, curades pels germans Sirera, i estan plenes d’expressivitat, malícies, ironies, barrejant d’una manera molt divertida un castellà avalencianat molt curiós... Té molta gràcia.

—Al llibre es diu també que el català del País Valencià és la porta d’entrada de molts castellanismes. Però li agradarà saber que ens mantenim fidels al terme «palleta», pel fumigat «canya». I que tenim alternatives magnífiques com «cagueroles» (per «diarrea») o «trellat» (per «sensatesa»).

—Això ho sé. El català de València és molt més ric i complex del que ens pot semblar des de Barcelona. I des de Crevillent fins a Morella hi ha molts matisos. L’únic que penso és que el DIEC, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans que ens agermana a tots, faria bé de posar marques geogràfiques en algunes paraules. Perquè qualsevol dia veurem a uns grans magatzems de la Rambla de Barcelona, un cartell que posi «calcetins». Això ho dieu vosaltres i em sembla perfecte, però nosaltres diem «mitjons».

"El model de llengua per a mi és la meva tia Rosa, una persona aliena a tot tipus de cultura que s’expressa d’una manera orgànica, natural i molt expressiva"

-El que està suggerint és que la persona dels grans magatzems barcelonins que consulta el DIEC i veu «calcetins» pot escollir aquest terme perquè el troba més acostat al castellà.

-Exacte. Pot pensar que «calcetins» ho entendrà tothom. Aquest mecanisme és molt estès, i cal posar-hi barreres perquè és una bogeria. Hem de tenir la llengua natural de cada territori.

—Els gironins tenen també la seua quota de retrets, en concret per la introducció del mot «xai» en la carta dels restaurants. Vostè sosté que s’hauria de fer servir «be».

—Els gironins són una mica el Valladolid del català, la reserva espiritual i lingüística, d’una manera molt malentesa i equivocada. Tan bon català és el català de Girona com el de Tortosa o Lleida. Però els gironins tenen una mena de primacia que els barcelonins els hi hem donat en el sentit que el seu català sembla sempre que és millor. No és cert. Cada dialecte i cada variant té les seves immenses virtuts i alguns defectes.

—Em fa l’efecte que allò dels anglicismes que denuncia a propòsit del terme «usual» és la punta de llança. Fa poc un senyor em va retraure agrament que fera servir «pel·lícula» en comptes de «film». Volia substituir un mot acostat al castellà per un anglicisme. No veig on és el guany.

—Els anglicismes són una invasió que se’ns acosta de manera imparable. Fa uns anys vaig anar a Caracas i Buenos Aires i allí la presència de l’anglès és devastadora. A nosaltres ens està arribant, però als Països Baixos, un país que conec bé i hi tinc molts amics que m’informen sovint, ho estan patint d’una manera molt acusada. Nosaltres ens hem mantingut una mica al marge, però els llenguatges especialitzats com la informàtica o el màrqueting pateixen la invasió dels anglicismes d’una manera brutal. En el llenguatge col·loquial cada vegada diguem més expressions com «no llencis el nen amb l’aigua de la banyera», que és una frase feta anglesa traduïda. En el cas que tu em comentes, són indistints. És un invent relativament recent, jo no pensaria que «pel·lícula» o «film» siguin millors de cap manera.

—Una altre tema és quan es bandegen expressions com «fer servir» perquè es consideren vulgarismes o sonen massa col·loquials.

—Tens tota la raó. Hi ha una por al col·loquialisme que també la té el DIEC i no la té el DNV, el Diccionari Normatiu del Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Hi ha una prevenció davant dels suposats col·loquialismes. És més, quan en el territori una paraula té tres o quatre variants, i penso en un animalet que és l’«espiadimonis», es fa servir la paraula genèrica, «libèl·lula». I tot el món es queda tan content. I tens altres casos, com canviar el «gust» pel «sabor», la «feina» pel «treball» o la «feridura» per l’«ictus». A Control de plagues només hi ha dos casos que no són normatius però he volgut posar que són «enfermetat», que ha pres carta de ciutadania quan en català n’hem dit sempre «malaltia». I una altra: a Catalunya hi havia una marca de llanternes molt important que es deia Lot. I a Barcelona, Vic, Manresa, Vilafranca, etcètera, de la «llanterna» diem «lot». Això tampoc no està recollit pel DIEC i, tard o d’hora, es perdrà.
Aquest llibre pretén fer-nos reflexionar sobre les paraules que fem servir i adonar-nos que vivim sota l’imperi de la impostura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.