-El novembre de l’any passat es va aprovar la llei valenciana de memòria democràtica i per la convivència, l’anomenada llei de memòria històrica, una fita històrica per dignificar les víctimes de la repressió. Què representa l’aprovació d’aquesta llei?
Per primera volta el govern valencià contempla la competència de la memòria història. Això representa una novetat. En aquest cas és la Conselleria de Justícia qui assumeix aquesta competència. Un dels primers reptes que afrontarem des de Conselleria va ser fer promoure una llei d’aquestes característiques, tot seguint l’estela d’altres comunitats com Andalusia, Navarra, Aragó o les Illes. Hem volgut fer una llei integral, que abaste totes les competències que podem desenvolupar, com són els arxius documentals, la creació d’un cens de víctimes, la localització, apertura, exhumació de cadàvers i identificació i la creació dels llocs i itineraris de la memòria. A més, s’introduirà en el currículum educatiu un modul sobre memòria democràtica en primària i secundària i en les escoles d’adults.
Tot i que la llei entrà en vigor el passat desembre, mentrestant la Generalitat hem fet altres coses en aquesta línia. Es creà, per exemple, la Comissió de Vestigis, una comissió d’experts perquè puguen determinar quins vestigis han de perdurar, quins han de resignificar-se i quins s’han dretirar. A més a més es creà el registre d’entitats memorialistes, per tal que aquestes tinguen un reconeixement propi. D’una altra banda s’han obert tres línies de subvencions, una dirigida a entitats locals i mancomunitats; una altra per a entitats cíviques i memorialistes; i una tercera per a universitats.
-Tanmateix des dels grups memorialístics es lamenta que hagen hagut de passar tres anys per aprovar aquesta llei. Per què s’ha tardat tant?
Els terminis de l’administració, malauradament, són lents. S’ha aprovat i ha entrat en vigor tan prompte com s’ha pogut. S’ha de tenir en compte que primer hi ha el debat intern al govern; després amb les entitats memorialístiques; i després tots els informes que calen abans de l’aprovació definitiva d’una llei. Qualsevol normativa comporta 10 mesos de tramitació.
Una altra consideració que cal fer si parlem de temps és que, efectivament, arribem tard: vuitanta anys després de la dictadura; quasi 40 anys després de la restauració de la democràcia; i 10 anys després de l’aprovació de la llei de memòria històrica de Zapatero (que en realitat es diu Llei por la que se reconocen los derechos y se establecen medidas para quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura). La nostra és una llei densa i complexa, que requerirà de molta voluntat política
-La tardança ha provocat que les exhumacions que s’han fet hagen hagut d’estar subvencionades per la Diputació de València. A les Illes, per contra, és el govern balear qui se n’ha fet càrrec.
Ha sigut una qüestió de prioritats. Vam considerar que mentre es redactava la llei el millor era orientar les subvencions cap a on les hem orientades. D’una altra banda, no es pot perdre de vista que hem treballat en coordinació amb la Diputació de València. Ens hem repartit les tasques. El problema ha sigut que ni les diputacions d’Alacant ni la de Castelló no han mostrat la mateixa sensibilitat que la de Valènci.
De totes maneres aquest any ja es contemplen subvencions per valor de 790.000 euros per començar a exhumar amb recursos públics, com fa Balears o Catalunya. La nostra intenció és durant 2018 traure a licitació un contracte per començar a extraure restes i procedir a la seua identificació. A més volem posar en marxa un banc de dades d’ADN per als familiars.
-Des dels grups de recerca de memòria històrica es lamenta, per exemple, que no s’haja estat més expeditiu en crear un banc d’ADN, sobretot tenint en compte que molts dels fills dels qui estan en les fosses tenen edats molt avançades.
Porten tres anys recollint mostres d’ADN. Nosaltres ens hi incorporarem durant 2018 o 2019. Estem en converses amb la Conselleria de Sanitat perquè es faja càrrec de l’arreplegada de mostres d’ADN a familiar. Fa poc vam tenir una reunió a Pamplona amb altres comunitats. És molt important que ens incorporem a aquesta arreplegada d’ADN perque ací van morir molts soldats d’altres territoris de l’estat i caldrà creuar tota la informació que arrepleguem els uns i els altres. En aquest sentit, considerem que és l’Estat qui hauria de fer aquestes tasques, però en absència d’ells ens hem de fer càrrec nosaltres. En tot cas, fins ara han sigut les famílies qui han estat fent una tasca que ens hauria de correspondre a les administracions. En quant el mapa de fosses estiga tancat, començarem a fer la planificació per veure per on comencem
-Quantes foses comunes teniu a hores d’ara catalogades o localitzades? Penseu que el número és definitiu?
77 fosses a Alacant; 80 a Castelló; i a València al voltant de 200. Amb tot sembla que a Castelló podrien arribar a duplicar-se perquè cal tenir en compte que allí hi havia la línia XYZ. A València el 2011 es feu un mapa de fosses i es feu de forma molt ràpida. Ara s’està actualitzant. El mapa sempre serà dinàmic perquè de ben segur que n’apareixeran de noves. Però en tot cas, en dos mesos ens sembla que tindrem un de temporalment definitiu. A partir d’ahí començarem a planificar-nos perquè en anys successius puguen obrir-se.
-L’objectiu és exhumar-les totes?
La llei preveu que si hi ha familiars que s’oposen i altres que ho volen, l’exhumació es farà i qui no vulga acceptar les despulles es dipositaran en un lloc que convindrem.
-Òbviament hi haurà molts cossos sense reclamar?
Clar. Caldrà constrastar amb familiar, creuar dades… En la reunió que tinguerem a Pamplona totes les comunitats es va explicar que s’identifiquen menys d’un 10% de les restes. Cada territori té un lloc designat on dipositar les restes no identificades.
-Es destinaran 790.000 euros a les tasques de localització, verificació, delimitació de fosses, exhumació, identificació i reinhumació de les víctimes desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme. Com es licitaran a les tasques d’exhumació? Són més partidaris d’un model a la catalana (un macrocontracte) o a la basca (un conveni amb la universitat i els grups de recerca que porten temps treballant-hi)?
Portem mesos estudiant-ho i volem seguir el model català: una contractació amb lliure concurrència, complementat amb un conveni amb Sanitat per crear el banc públic de dades d’ADN. A Catalunya l’Hospital de la Vall d’Ebron és qui s’encarrega de les mostres.
-L’eix angular de la llei és la creació de l’Institut Valencià de la Memòria Democràtica, els Drets Humans i les Llibertats Públiques, que tindrà la seua seu a Alacant. Qui seran els seus integrants?
És un organisme que està per crear. Serà una estructura administrativa ex novo. Encara hem de definir els perfils de les persones que allí treballaran. El que té lògica és que allí hi haja experts en història contemporània, memòria històrica i persones de reconegut prestigi, en documentació arxivística. En 2018 hi ha una partida pressupostaria de 400.000 euros.
-Els grups de memòria històrica hi tindran cabuda?
Es tracta d’un organisme públic. Per tant, dins l’institut, no. Ara bé, la llei contempla la creació d’un consell assessor on estaran les associacions memorialístiques. S’anomenarà el Consell Valencià de la Memòria Democràtica.
-El 2015 es va constituir la Comissió Tècnica de Coordinació per a l’elaboració d’un catàleg de vestigis relatius a la Guerra Civil i la Dictadura al què havien de contribuir tots els ajuntaments i diputacions provincials. Quina ha estat el nivell de resposta dels municipis?
Crec que han contestat vora 90. La immensa majoria han comunicat l’existència de plaques commemoratives en els edificis i algunes creus dels caiguts. El nomenclator del carrer, si el tenen no ho han manifestat.
-Un centenar de municipis és molt poc, tenint en compte que al País Valencià hi ha més de cinc centenars.
Sí, precisament ara estem dissenyant una sèrie de visites als ajuntaments per interessar-nos per quina és la situació i quina és la predisposició per iniciar una acció proactiva amb el suport de Conselleria per eliminar aquestos vestigis. Gloria Tello, regidora de l’Ajuntament de València, ens explicava l’altre dia que el que queden són plaques en edificis públics que no són competència nostra ni competència local. L’objectiu és que no queden vestigis del franquisme al carrer.
Els ajuntaments que no han col·laborat, considereu que ho fan per desídia administrativa o perquè hi ha una voluntat d’amagar-ho?
Cal tenir en compte que al País Valencnià hi ha 543 municipis i la meitat tenen menys de mil habitants i, per tant, tenen estructures administratives molt febles. Vull pensar que bàsicament no tenen vestigis del franquisme i per això han fet el que diríem un silenci administratiu positiu.
Però pose’m-nos en el cas d’un municipi que es nega a llevar una placa franquista o el nom d’un carrer d’un general del bàndol nacional. El sancionaran?
Una de les novetats d’aquesta llei respecte de la de Zapatero de 2007, que era molt voluntarista, és que contempla un règim sancionador per als incompliments de la llei. L’institut podrà actuar d’ofici per eliminar els vestigis.
Tanmateix, ens trobem amb que, per exemple, un auto judicial va obligar l’Ajuntament d’Alacant el març passat a recuperar els noms franquistes a 46 places o carrers, degut a un recurs contenciós-administratiu interposat pel PP. Fins quin punt la justícia pot entrebancar els intents de posar a la pràctica la llei?
El que va passar a Alacant va ser una interpretació bàsicament jurídica. La realitat és que els informes de l’Ajuntament deien que per al canvi de nomenclator era prou un acord de la junta de govern i la jutge va estimar que l’òrgan competent era el plenari.Els serveis jurídics de l’Ajuntament de València, en canvi, van dictar que calia un acord del plenari, es va passar per plenari i no va hi haure més problema.
També hi ha el cas de la creu dels caiguts de Callosa d’en Sarrià o la creu dels caiguts de Castelló, on l’associació Abogados Cristianos ja ha advertit que si s’elimina aquest monument, emprendran accions judicials. Al final, tot queda a mans dels jutges.
Nosaltres no tenim altra alternativa que complir el que dicten els tribunals. Amb tot, tant a Callosa com a Castelló hi ha informes d’experts que afirmen que aquestes dues creus són un vestigi del franquisme amb l’objectiu d’enaltiment i que, per tant, han de ser retirats.