Reconeixement

Quim Monzó guanya el 50è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

L'estil «àgil, directe, sarcàstic, enginyós i desimbolt»  de l'autor de 'Uf, va dir ell' i 'La magnitud de la tragèdia' l'ha fet mereixedor del guardó que atorga Òmnium Cultural

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes reconeix el valor de la literatura de Quim Monzó, que «ha revitalitzat i modernitzat la literatura catalana», segons ha dit el portaveu del jurat, Martí Domínguez. L’escriptor valencià ha presentat al guanyador del premi com un «escriptor costumista» i alhora un «creador nat de llenguatge», que aconsegueix «captar l’ànima del seu temps, i reflectir-lo en forma de diàlegs, plens de suc i de vida».

En la glossa de presentació del premiat, Domínguez ha insistit en el mestratge de Monzó, que ha «creat escola» amb el seu estil «àgil, directe, sarcàstic, enginyós i desimbolt». Els seus 86 contes, l’últim recull dels seus relats, representa «una obra cabdal de la literatura catalana, i també de la producció europea», com demostra, segons Domínguez, que s’hagi «traduït a més d’una dotzena de llengües».

Monzó (Barcelona, 1952) va destacar, primer de tot, l’estranyesa que produeix que t’atorguen un premi «i no pugues agrair-ho amb una telefonada al President d’Òmnium perquè és a la presó». L’escriptor va destacar la gravetat del fet que Jordi Cuixart es trobi en aquesta situació.

La segona sensació que, segons Monzó, li va produir el Premi d’Honor és patir per la seva salut, va ironitzar: «No serà que aquesta gent tenen informes mèdics que a mi m’amaguen? M’he de preocupar per la meva salut?». Monzó va destacar l’estranyesa de guanyar un premi que han rebut Pere Calders o Mercè Rodoreda però no Joan Brossa.

En constatar que és el segon escriptor més jove en rebre el Premi d’Honor -només Jaume Cabré el va rebre amb menys de 66 anys-, l’autor de La magnitud de la tragèdia va fer una demostració en viu del sarcasme monzonià: «És que si trigues molt a donar el Premi d'Honor, al final se't moren». Monzó va afegir que «els 66 ja no són la joventut», cosa que va anunciar que quedaria provada poc després: «Quan m'hagi d'aixecar d'aquesta butaca, que és massa baixa i que ha estat pensada per un individu que no té els mínims coneixements ergonòmics, ho veureu».

Quim Monzó va negar que hagi deixat d’escriure ficció. Primer va matisar que allò que no vol és publicar ficció i després va assegurar que dedica bona part del seu temps als articles periodístics («Tots els dies excepte el dissabte al matí»). Monzó va concloure que, «quan et dediques a fer una columna en un mitjà, i no parles de política sinó sobre la vacuïtat o sobre per què aquest got no és rodó, l’article mereix un temps més lent de cocció». D’altra banda va reivindicar que «l’articulisme també és literatura, encara que alguns articulistes no s'ho creguin».

Sobre la salut de la llengua, la cultura i el país, les tres bases que apareixen al logo corporatiu d’Òmnium Cultural, Quim Monzó va assegurar que és la llengua el que li preocupa més: «La part més fotuda de les tres és la llengua. És la que està sota mínims. Després d’uns anys de la faramalla d’il·lusió independentista, se’n parla poc, però la situació és la mateixa que abans. Anem cap a una irlandització del català». Segons l’escriptor, ell apostaria ara mateix per tenir un Estat («On s’ha de firmar?»), però va recordar que «Irlanda és un Estat i l'irlandès malviu en un estat penòs». Monzó va afegir que amb això no vol dir «que la gent parli de manera refistolada» sinó que «hi ha una cosa, que és l'estructura», que es perd. «Em fa la sensació que, si no sabés castellà, molts textos actuals en català no els entendria».

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.