El triple salt mortal de Podem

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Acabats de nàixer, asseguts al divan de l’estratègia política, els caps pensants de Podem van convenir que no eren “ni d’esquerres ni de dretes”. Aspiraven a assaltar la “centralitat” del tauler, aquella que fa guanyar eleccions i que tradicionalment havia ocupat el PSOE. Per això proclamaven que la “nova política” havia d’allunyar-se de les etiquetes i apel·lar a les preocupacions quotidianes de “la gent”, un ens abstracte amb què es referien al ciutadà mitjà, afectat en major o menor mesura per una crisi severíssima, com no es recordava.

Podem, pòcima sorgida d’una proveta de la Universitat Complutense, va arribar en el moment just i va revolucionar la política espanyola. Hi ha una societat espanyola pre-15M i una societat espanyola post-15M, un malestar que Pablo Iglesias i companyia van llegir de manera encertada, capitalitzant-ne els rèdits. En la seua primera compareixença electoral, sense haver gaudit de gaire exposició pública, van aconseguir cinc eurodiputats que ningú no esperava, el trampolí que va propulsar-los a les eleccions municipals i autonòmiques de 2015, en què van contribuir a rellevar el PP de diversos governs i van liderar el canvi local a Madrid –governada pels populars de feia 24 anys– o ciutats gallegues tan importants com Santiago, la Corunya i el Ferrol. El primer salt mortal de Podem havia anat bé.

Una mica més endavant, en els comicis estatals de desembre de 2015 i de juny de 2016, van confirmar les expectatives creades, fidelitzant prop de quatre milions d’antics votants socialistes –vora quatre milions!– i captivant-ne alguns que prèviament s’havien inclinat pels conservadors. A Catalunya, de la mà d’ICV i d’un moviment igualment novedós popularitzat com “els comuns”, van esdevenir-ne primera força, mentre que al País Basc se situaven en segona posició, a ben poca distància del PNB. La formació morada havia penetrat com un coet en els territoris més adversos per al PSOE i el PP, i malgrat la discutida i discutible aliança amb Esquerra Unida en la segona volta electoral, consolidava un espai polític propi al conjunt de l’Estat. En efecte, Podem també va sobreviure a aquest doble salt mortal.

El triple salt a què s’enfronta ara Podem és d’una complexitat enorme. Un triple salt mortal en tota regla. Hi ha en joc la unitat d’Espanya, i per tant, sentiments molt íntims, capaços de provocar divorcis entre el partit i milers dels seus electors, així com també separacions traumàtiques al si de la pròpia organització. Iglesias no s’està de repetir que vol que Espanya continue unida, però alhora es mostra favorable a sotmetre a votació aquesta unitat, que uns altres consideren sagrada, inviolable. Un pecat que li podria costar molt car.

No debades, la conjuntura política que travessa Catalunya ja ha fet surar les diferències existents entre el discurs territorial d’Alberto Garzón i Gaspar Llamazares, d’inspiració més jacobina, i les tesis obertament plurinacionals que avalen ell, Irene Montero, Íñigo Errejón, Teresa Rodríguez o Albano Dante Fachín, per posar només alguns exemples. Una línia divisòria que, amb tot, no ve marcada estrictament pel carnet de militant, perquè dins de Podem n’hi ha que qüestionen el “país de països” de què parla la cúpula, i com a mostra, un botó: els retrets de Carolina Bescansa aquest dimecres als corredors del Congrés. No el veuen gens clar.

Ateses les circumstàncies, cal valorar i molt la valentia de Podem. En els moments més tensos de la història espanyola recent s’han mantingut ferms en la defensa de la plurinacionalitat, el referèndum acordat i el dret de decidir del poble català. Enmig de la tempesta, han recordat que cap partit no ha infringit més lleis que el PP i els seus diputats i diputades han exhibit desenes de cartells al Congrés en què reclamaven la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, dues persones que a bona part de l’Estat són considerades uns enemics públics. Aquests dies, critiquen sense embuts l'aplicació del 155 de la Constitució, un article que la pràctica totalitat de la premsa espanyola saluda entusiasmada. A Podem no se li ha de retreure cap “equidistància”, sinó ben al contrari, reconèixer la seua gosadia. Mantenir els principis ideològics coste què coste, contravenint per sempre més el discurs políticament correcte, "ni d'esqueres ni de dretes", dels seus inicis.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Cap de redacció del setmanari El Temps.