Si qui crida el silenci el trenca, qui busca l’autenticitat la plastifica. “Buscar l’autenticitat és una trampa”, diu Vincenzo Latronico. A Les perfeccions (2023, Anagrama), l’autor italià conta la història de dos joves que marxen a l’estranger a buscar una vida autèntica i no la troben, o no com s’esperaven. La novel·la —guanyadora del màxim guardó literari italià, el Premi Strega, ara traduïda al català per Yannick Garcia— relata una cerca frustrada de l’autenticitat: “Una recerca que estava destinada al fracàs”.
Aquesta dèria per l’autenticitat —assegura Latronico— és relativament recent. El màrqueting diu que és el que ven: els restaurants, tradicionals; les verdures, de quilòmetre zero; els artistes, locals. “Fa trenta anys això no interessava. Trobem a faltar l’autenticitat des que hem tingut una invasió digital de les nostres experiències, de les nostres vides”.
L’escriptor explica que, de jove, a ell li encantava la música punk, però que trobar els discs dels seus grups preferits era tota una odissea. “Només hi havia un sol lloc en tot Milà que venia aquests discs i si no demostraves que eres un gran fan i que anaves a tots els concerts, no te’ls venien”, recorda. “Ara és molt més senzill: ho trobem tot a Spotify. Tot és més disponible, però alhora és tot més igual. Igual de fàcil, com fer swipe per les parelles de Tinder. Que fos difícil ho feia molt més especial”, detalla amb nostàlgia.
Latronico, originari de Roma, però establert a Berlín des de fa catorze anys, volia fer un retrat del sentiment que ha viscut ell, com moltes de les persones que l’envolten. L’Anna i en Tom fan de subjecte col·lectiu —la parella com el “nosaltres” més petit que existeix—, de mirall d’una generació d’expatriats.
—A vostè no li agrada la paraula ‘generació’, però sí que sembla que, d’entre els joves nascuts als vuitanta i als noranta, n’hi ha molts que han sentit la necessitat de marxar. Què creu que va despertar aquesta onada de migracions voluntàries?
—Potser sí que hi ha alguns aspectes que ens uneixen els que vam néixer als vuitanta i als noranta. Compartim que som els primers que ho vam tenir molt fàcil per desplaçar-nos per la zona Schengen: per la difusió de l’anglès, per l’euro, per les facilitats administratives, perquè van començar a sorgir les possibilitats de treballar en remot… Jo mateix feia de traductor i ho podia fer des de diversos llocs. A més, la tecnologia digital feia molt més senzill mantenir el contacte amb la pàtria, igual que crear una nova xarxa de contactes arreu. Era una possibilitat totalment nova per a nosaltres, els europeus, que semblava el futur, i es va posar de moda.
—Eren els primers?
—Sí i no. A posteriori m’he adonat que [el dels expatriats] és més aviat un model estatunidenc. Als anys vint ja hi havia expatriats nord-americans a París o a Roma. Això ho podien fer, d’una banda, perquè la seva xarxa social, els vincles amb la família, les amistats i la comunitat, que aquí són molt ferms, als Estats Units és molt més feble. I, d’altra banda, perquè ells són el centre de l’Imperi; per tant, poden desplaçar-se cap a nosaltres, cap a la província —diu amb ironia—. Ara que m’acosto als quaranta em pregunto: voldria fer-me gran a Berlín? Segurament, no. Quan parlo amb les amigues americanes, em diuen: ‘I què hi faràs, a casa?’, ‘vols envellir al costat dels teus pares?’; doncs, potser al costat dels meus pares, no, però al costat dels amics d’escola, sí. I a elles els queda lluny, això.
—Hi ha una certa sensació de superioritat, entre els que han marxat, en relació amb els que s’han quedat?
—Al principi potser sí que em sentia millor, però després, pensant-hi bé, m’adono que no és així. Sens dubte, en marxar t’has d’enfrontar a certes dificultats. Però, per altra banda, et planteges per què esculls una vida amb aquestes dificultats. Per què ets burro? Però bé, viure en una altra cultura, aprendre una nova llengua, superar moments de molta soledat…, totes aquestes són experiències que et formen. Si et fan millor, no ho sé.
—Malgrat viure a Berlín, els protagonistes de ‘Les perfeccions’ no parlen la llengua del país. Els amics de la parella són altres expatriats d’arreu del món, mai alemanys, i es relacionen en anglès, fet que impedeix que s’integrin en la comunitat local. Hi ha un per què d’aquestes bombolles?
—Tinc dues respostes a aquesta pregunta: una de general i una de biogràfica. D’una banda, penso que aquestes bombolles resulten seductores perquè pots construir la vida que vols. Pots escollir el teu entorn, triar l’apartament perfecte, teixir el cercle d’amistats que vulguis… Igual que passa amb Tinder o amb Spotify, sembla que els amics que esculls siguin millors que els amics d’escola, que t’han tocat per atzar. Teniu interessos comuns, us agraden les mateixes activitats, els temps vitals estan bastant sincronitzats… I veus això com una riquesa. Però, en algun moment, t’adones que a aquesta bombolla li falta alguna cosa.
—És veritat que les relacions que tenen l’Anna i en Tom semblen poc profundes i força volàtils: uns arriben, altres marxen…
—És cert, sovint són així. Potser hi ha una època de la vida en què creus que és millor poder triar que l’atzar que et pugui venir. Els amics de l’escola et venen donats, no els tries. En canvi, en aquestes “bombolles” pots triar gent que s’assembli a tu. Però les coses que tries també les pots canviar, pots escollir no triar-les, i això fa que siguin més fràgils. Als protagonistes del llibre els passa: a mesura que passa el temps, els costa més estar en segons quins entorns, no tornen amb els vells amics, sinó que en busquen de nous.
—Personalment, per què va escollir construir una bombolla en un altre país?
—A la meva primera novel·la —Ginnastica e rivoluzione (Premi Giuseppe Berto Opera Prima)— parlo del moviment antiglobalització que es va organitzar en contra de la cimera del G8 que se celebrava a la ciutat el 2001. Va ser una de les manifestacions més grans que s’han organitzat a Itàlia en les últimes dècades, i el resultat va ser nul. De fet, hi va morir un activista. Jo hi estava posat en aquella època, i també vaig formar part d’un centre ocupat a Milà que lluitava contra la gentrificació de la ciutat. El 2006 van enderrocar-ho tot i hi van acabar construint els gratacels que s’han fet tan coneguts, el bosc vertical de Milà. Després d’això vaig decidir anar-me’n a Berlín, i molts altres companys també van deixar Milà. Suposo que en el meu cas buscava aquesta bombolla, perquè la relació amb realitat m’havia fet molt de mal.
—En la novel·la també parla d’aquests problemes: de la gentrificació de la qual hom mai és culpable, dels domicilis fiscals d’empreses escampades arreu del món… On paguen impostos l’Anna i en Tom? Qui els cobreix la sanitat quan es posen malalts?
—La gentrificació i l’evasió fiscal són problemes majúsculs. De fet, al principi havia pensat ambientar aquest llibre a Milà i contar la història de l’activisme en contra de la gentrificació a la ciutat. Però llavors hauria sortit un llibre amb bons i dolents, els activistes i els que fan les torres. I, en canvi, el fenomen de la gentrificació em sembla molt ambigu, perquè d’alguna manera gairebé tots som víctimes i culpables de la gentrificació. Potser tu mateixa ets gentrificadora. No ho sé, jo sé que sí que ho soc, i també en soc víctima.
—Som culpables, individualment, dels fenòmens globals?
—Aquesta és una mica la clau de la qüestió. La dicotomia individual víctima-culpable ens hauria de fer adonar que no, que és un error veure la gentrificació com un fenomen individual. Fa poc al New York Times hi apareixia un artista americà parlant des de Lisboa de la gentrificació a la ciutat. Sembla que n’hi hagi per engegar-lo, però, alhora, es pot fer la reflexió que no és culpa seva la gentrificació de Lisboa. Més aviat és culpa de la ciutat, que ha donat el permís de residència i que està permetent la compra massiva d’immobles.
Les acusacions recíproques no deixen de fer de cortina de fum d’una culpabilitat que té un subjecte col·lectiu. És el mateix que el vegetarianisme i la crítica a menjar carn pel seu impacte mediambiental: el que hem de fer és aturar la cria intensiva d’animals o eliminar els avions que connecten destinacions de menys de 500 km de distància. Potser la responsabilitat no és de l’home que menja un tall de pernil. Amb la gentrificació passa el mateix.
—Diu que no es veu vivint tota la vida a Berlín. Tornarà a Roma o vindrà a veure’ns a Barcelona?
—Si ara tingués vint-i-cinc anys, després de passar quatre dies a Barcelona, estic segur que m’hi quedaria, igual que vaig decidir quedar-me a Berlín després de passar-hi una setmana. Però, realment, em veig tornant a Itàlia. No em veig fent-me vell a Alemanya. Les relacions més fortes les tinc allà: els amics de tota la vida, la meva germana… Ara, tot això ho valoro molt més que quan tenia vint-i-dos anys. Però la meva companya és sueca, no té cap intenció de marxar a Itàlia i, a més, tinc una malaltia crònica que la sanitat alemanya em segueix molt bé, fet que a Itàlia seria més difícil. Però… ves a saber? [somriu].