La guerra del finançament autonòmic

El País Valencià i les Illes Balears s'ho juguen tot a una millora del repartiment fiscal de l'Estat espanyol. Maltractades pel model actual i amb força problemes per quadrar els pressupostos, la complicitat dels bascos i del govern de Mariano Rajoy amb l'aliança atlàntica fa necessari un front entre els territoris mediterranis. La manca d'una unió clara, la posició lliure de Catalunya i l'al·lèrgia d'Andalusia a fer pinya amb els catalans, però, entrebanquen una posició unànime. El Consell de Política Fiscal i Financera d'aquest dijous engega la lluita pel pastís fiscal de l'Estat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com si es tractara d'un capítol de joc de trons, els territoris de l'Estat espanyol estan força enfrontats. Tot i que els informes assenyalen el maltractament fiscal que pateixen les Illes o el País Valencià -en aquest cas, quasi colonial per ser l'únic que sent pobre aporta a la caixa estatal com un ric-, cada autonomia reclama una millora del finançament. I en aquest clam divers les posicions són força desiguals.

La conformació d'una aliança de l'anomenada «Espanya pobra» ha deixat en fora de joc els territoris de l'arc mediterrani. Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Galícia i La Rioja s'ha unit per mantenir una posició unànime al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) que se celebra aquest dijous, i que suposa el punt de partida de la batalla per un millor repartiment del pastís fiscal de l'Estat espanyol.

La pinya de la regió atlàntica és un tret letal a les aspiracions dels territoris mediterranis. Amb el pacte entre el PNB i el PSE blindant el concert econòmic basc -i més quan els jetzales poden exercir de partit frontissa a Madrid per tirar endavant els pressupostos de Rajoy-, el Govern espanyol ha inclinat clarament la balança cap a la regió atlàntica. El resultat provisional de la pugna entre corredor central i mediterrani és simptomàtic. Que els populars necessiten els vots dels nacionalistes bascs per aprovar els comptes estatals quan aquests demanen la Y ferroviària basca, que afavoreix la connexió en tren per a la regió atlàntica, i l'elecció com a ministre de Foment del càntabre Íñigo de la Serna ho deixen ben clar.

Amb el nomenament encara pendent del secretari d'Estat que ha d'exercir de negociador de l'anhelada reforma del sistema de finançament, el PP del gallec Rajoy ha mogut fitxa. El principal baró popular, el també gallec Alberto Nuñez Feijóo, l'andalús Javier Arenas i l'equip de Soraya Saéz de Santamaría, de Valladolid, seran els encarregats de marcar les línies econòmiques de la legislatura, un punt a favor per a la regió atlàntica en detriment de la mediterrània. Que els populars Xavier García Albiol (català), Alfonso Alonso (basc), José Ignacio Cenicientos (La Rioja) i el mateix Feijóo siguen els encarregats de fer la ponència al pròxim congrés del PP sobre la reforma del finançament mostra per quin bàndol s'aposta. I soterra, per si no estava prou en respiració asistida, aquella proclama esperpèntica de l'eix de la prosperitat.

La continuïtat de Cristóbal Montoro al capdavant del ministeri d'Hisenda, per si no hi havia bastants entrebancs, complica més si cap a la possible victòria del País Valencià i de les Illes, malgrat la seua difusa aliança. L'actitud hostil, d'autèntic botxí d'ambdós executius de canvi albira poques esperances. La consideració del ministre com de «no grat» al territori valencià pel Govern del Botànic indica les nefastes relacions.

El procés cap a la independència, al seu torn, ha entrebancat la posició negociadora d'ambdós territoris germans. Tot i que a la reunió d'aquest dijous hi haurà finalment una representació de Catalunya al més alt nivell amb la presència del vice-president econòmic, Oriol Junqueras, (després d'especular-se durant tota la setmana la possibilitat d'enviar a Madrid a un representant del segon esglaó de l'administració, fóra un secretari autonòmic o un director general), des del govern del Principat admeten que la seua intenció és mantenir el perfil baix. La intenció de Catalunya és evidenciar el seu desinterès en participar d'un fòrum multilateral on són tractats en peu d'igualtat amb la resta d'autonomies. No debades, Catalunya exigeix un tracte bilateral.

Que el Principat estiga en altra pantalla de la negociació -aconseguir la independència- dificulta una posició forta de valencians i balears. La Generalitat de Catalunya, de fet, no s'hi ha sumat a l'Acord del Consolat del Mar, que demana una nova filosofia de redistribució dels recursos entre els territoris amb un increment de l'autonomia fiscal, la correcció dels desequilibris entre les diferents administracions i la garantia d'equitat entre totes les autonomies. Amb tot, sí que proporciona assessorament econòmic i les Illes i el Principat comparteixen expert en finançament: Guillermo López Casanovas.

La carta andalusa

Així, set mesos després de la seua darrera reunió, els responsables autonòmics i els responsables d'Hisenda tornen a veure's la cara. La cita d'aquest dijous presenta dues novetats principals: d'una banda, hi participarà directament el Ministeri d'Administracions Públiques, a qui Rajoy a encarregat posar-se al comandament; i d'altra, per primera volta en cinc anys, el PP no pot aplicar amb mà de ferro la seua majoria absoluta com havia fet en ocasions anteriors. És a dir, ha d'actuar condicionat per l'aritmètica parlamentària, tot i que al CPFF sí que pot imposar en certa manera els seus criteris, ja que gaudeix de la meitat dels vots. Els conservadors, però, necessiten, com siga, aprovar els pressupostos al Congrés espanyol i això deixa cert marge per pactar. Tot i que la posició central del PNB, considerat un aliat òptim i moderat a ulls de les elits de la Villa y Corte, pot restar-ne.

Si bé Andalusia podria anar de bracet de les autonomies del lobby oposat al front desdibuixat del mediterrani, la seua aliança amb el president valencià Ximo Puig ha modulat els seus posicionaments. Davant l'actitud de suport passiu de Catalunya, l'executiu de Susana Díaz podria alinear-se amb les Illes, Múrcia i el País Valencià. La jugada desactivaria l'al·lèrgia de la sultana del PSOE a Catalunya, i impulsaria amb força el front de la mediterrània. En cas de sortir bé, Puig aconseguiria anotar-se un doble gol: justificar la seua comunió amb Díaz, malgrat gaudir de visions diferenciades de l'organització territorial de l'Estat espanyol, i obtenir una millora del finançament. Amb tot, aliar-se amb la sultana socialista suposaria, al remat, per al Govern valencià haver-hi d'escollir entre les Illes i Andalusia, per l'hostilitat entre Díaz i la presidenta de balear Francina Armengol.

Comptat i debatut, de moment, només valencians i balears fan pinya. Amb el Govern espanyol capficat en assignar un objectiu de dèficit del 0,6% del PIB per a l'any pròxim, els territoris governats pels socialistes aspiren, en bloc, a mantenir per enguany aquesta limitació del 0,7%. Una dècima que permetria més marge per als dos governs progressistes, però que siga com siga, no satisfà, de cap manera, ni les aspiracions balears ni les valencianes. I més quan aquest sostre de despesa suposa una dècima menys que l'objectiu de dèficit fixat per 2016 (0,7%).

Els executius de Francina Armengol i Ximo Puig aspiraven que s'abordara en aquest CPFF la reforma del model de finançament, l'únic beuratge que pot evitar tot d'una les estretors financeres que pateixen i resoldre el maltractament fiscal al qual estan sotmesos. Tanmateix, les seues respectives conselleries d'Hisenda s'han trobat que aquest punt no figura en l'ordre del dia, la qual cosa suposa una galleda d'aigua freda per a ambdós executius. Això, unit al fet que el comitè d'experts no haja estat convocat, genera dubtes sobre la voluntat real del govern de reformar un model que va caducar fa tres anys. La guerra pel pastís fiscal s'ha engegat. I, fins al moment, el País Valencià i les Illes estan perdent la pugna.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.