Quinze artistes han participat en l’exposició ‘Del vell al nou /Del nou al vell’ que es pot veure al Centre d’Arts Santa Mònica fins al 3 d’abril i que han coproduït aquest equipament i el Museu d’Art de Cerdanyola La comissària de la mostra, Fina Duran, diu que el títol està inspirat pel poema de J.V. Foix, «M’exalta el nou i m’enamora el vell».
Es tracta, segons Duran, de «quinze obres d’artistes contemporanis que agafen un element del patrimoni i l’analitzen des de diferents punts de vista». Un, diu la comissària, «com les noves tecnologies poden fer una nova mirada sobre el patrimoni»; un altre, «com s’han recuperat elements que s’ haurien perdut si l’artista no els haguessin donat una segona vida»; i, fins i tot, «com l’observació del patrimoni natural també dóna noves idees sobre el patrimoni cultural a preservar». Tretze de les obres ja existien i dues són originals per l’exposició, una encarregada pel Museu de Cerdanyola i una altra per l’Arts Santa Mònica.
El primer espai de l’exposició es diu ‘Entre l’oblit i el record. La difícil memòria’ i inclou una obra de Tom Carr, ‘Ecos de Carles Buïgas’. Carr (Tarragona, 1956) revisita l’obra de l’arquitecte i enginyer que va fer la Font Màgica de Montjuïc amb una obra que juga amb el format vídeo.
La presó Model de València també és present a l’exposició. Les valencianes Patricia Gómez i María Jesús González van recuperar elements de l’antic centre penitenciari i van crear el Libro Celda 157. Segons elles la sèries de Llibres-cel·la «se centra en la recuperació, no només dels detalls arquitectònics, sinó sobretot d’aquells que marquen una identitat (marques, escrits i dibuixos), i que fan única cada cel·la, convertint els seus murs els suports de pensament dels que hi van habitar».
Altres obres ofereixen visions del patrimoni molt diferents. Mariona Moncunill reflexiona amb al·lusions a la Catalunya en miniatura i Daniela Ortiz i Xosé Quiroga posen el dit a la nafra dels monuments a esclavistes i conqueridors en els carrers de Barcelona amb 'Estat Nació'.
L’exposició de l’Arts Santa Mònica culmina amb una peça feta exclusivament per aquesta mostra, que no es va incloure al Museu d’Art de Cerdanyola. Es tracta d’un «clima», que és com li agrada a Carlos Pazos definir aquestes peces que altres anomenen «instal·lacions». Perquè «la instal·lació», diu Pazos, «és simplement clavar els claus i muntar-ho», no pas concebre-ho.
El 1993, una obra de Pazos, ‘Un elefant als llimbs’ va ser al pati de l’Arts Santa Mònica. Vint-i-cinc anys després Fina Duran li ha encarregat una obra que transmeti el pas del temps i, partint d’aquella obra, Pazos ha fet ‘Out of limbo’, un túnel de la memòria plena de música dels noranta, objectes quotidians reinventats, lletres amb llum de neó a l’inrevés, miralls que ens tradueixen aquests neons o camins de rajoles grogues, com el d’El Màgic d’Oz. Segons el mateix Pazos, ‘Out of Limbo’ «és un espai d’antirealitat, una escenografia construïda pel deliri d’un somni febril», un espai «aixecat en clau poèticogamberra». Una altra revisió del patrimoni, en aquest cas el propi de l’Arts Santa Mònica.