Les 50 efemèrides de 2018

Aureli Capmany, contra l’ombra de Felip II

El folklorista català Aureli Capmany compliria avui 150 anys. El descobrim.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’eminent folklorista i escriptor Aureli Capmany (Barcelona, 26 de febrer de 1868-9 d'octubre de 1954), del qual celebrem enguany el cent-cinquantè aniversari del seu naixement, és presentat a les enciclopèdies i biografies literàries com a estudiós dels costums catalans, i especialment les rondalles, les cançons i les danses populars: però només un estudiós.

Això, però, no explica el fet que els seus coetanis el consideressin una personalitat extraordinària i que fos un dels homes més populars i apreciats del seu temps, a tot Catalunya. El que ho explica és que tenia més qualitats que les que pot exhibir un home de despatx, un erudit.

“Les seves múltiples qualitats –deia la revista El Llamp de Gandesa el 1928- fan d’ell un home extraordinari, poc corrent a la nostra terra”.

Com per exemple, i per damunt de tot, la doble tasca de divulgador i promotor. Aureli Capmany viatjava sovint per total país, fos per recollir material, per impulsar la recuperació de la cultura popular o per despertant-ne l’interès. Va donar un gran nombre de conferències i va escriure molts articles, i no només a la premsa barcelonina. I també es fa fer sentir a la ràdio.

Va ser, diu l’associació Tornaveu, un dels folkloristes que més decididament van difondre la cultura popular catalana durant la primera meitat del segle XX. “És impossible explicar el sorgiment d’algunes institucions capdavanteres en la difusió del folklore –llegim al portal de l’associació- sense esmentar la seva importància.”

Des de l’any 1899, recordaria ell mateix, “he explicat rondalles populars en públic; aquesta actuació m’ha obligat a seguir Catalunya, gairebé d’un cap a l’altre, tasca que encara dura a l’hora present i perdurarà mentre no em manquin les facultats per a donar-hi compliment.”

Home sociable, va saber establir complicitats amb algunes de les grans personalitats de l’època, molts dels quals l’orientaven i l’animaven. Junt amb Adrià Gual, per exemple, “amb l’íntima amistat del qual m’honorava”, declararia, va col·laborar en la direcció de danses i ballets presentades en diverses sèries de funcions del Teatre Íntim, especialment en obres de Molière; així com en festivals de danses hel·lèniques que celebrats al Palau de la Música Catalana.

“La meva natural propensió vers aquestes actuacions”, comentaria, “ha estat estimulada per l'amistat i la constant relació personal amb diverses personalitats com Cases-Carbó, Massó i Torrents, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Santiago Rusiñol i tants d’altres, com també el mestre folklorista Sebastià Farnés, amb la filla del qual, Maria Farnés i Pagès em vaig casar l’any 1916: fou Apel·les Mestres el nostre padrí de boda.” El matrimoni va tenir una filla, Maria Aurèlia, la Maria Aurèlia Capmany, nascuda precisament ara fa cent anys.

Pel que fa als ballets i les danses populars va ser, “sens dubte, qui més i millor ha laborat per a l’enlairament d'aquest aspecte del folklore català que són els ballets i danses populars de la nostra terra”, llegim al setmanari La Gralla de Granollers, el 1924.

El seu nom, proclamava la publicació, va unit a tota manifestació realitzada per al renaixement i popularització de les danses típiques de les comarques catalanes i tota la seva obra literària és testimoni d'aquesta lloable fal·lera, que li ha donat envejable personalitat entre els escriptors. I va unit, també, afegia el setmanari, al procés de recuperació i dignificació de la personalitat catalana, en un anys plens d’il·lusions i esperances, de renaixement constant.

Era una passió que no es limitava al folklore, recordava la revista: “La passió que sent el senyor Capmany per les danses populars, de les quals n'és apòstol fervorós, la sent també per a la història, essent remarcables qualques monografies que figuren en el seu bagatge literari.”

Fundador d’esbarts de dansaires de de l’Orfeó Català; recuperador de ballets tradicionals; mestre de jocs folklòrics i de cançons i danses populars; articulista i escriptor excepcionalment prolífic; composició i direcció de la dansa i la tècnica, amb la col·laboració de la mestra Pauleta Pàmies; promotor de concursos de sardanes celebrats a Barcelona i altres ciutats de Catalunya; director d'espectacles per a nens de marionetes i titelles; documentalista; fundador de la revista Patufet; catalogador del Calendari folklòric de Catalunya, per encàrrec de la secció Espanya Historicoartística de la Generalitat de Catalunya, l'any 1917: són algunes de les tasques que va portar a terme.

A l’Ateneu barcelonès, recordaria el periodista Andreu Avel·lí Artís, destacava per ser un dels escriptors que feia més hores a la biblioteca, bo i competint amb Just Cabot, Cèsar August Jordana, Agustí Esclasans i Josep Artís.

La seva bonhomia era altra de les seves qualitats més conegudes. Així, l’any 1934 el periodista i historiador Francesc Curet va poder dedicar-li un emotiu article, a L’Esquella de la Torratxa, a tall d’homenatge, que començava així: “Parlar d'Aureli Capmany, aquest home senzill i afable que és un tros de carn viva de la Barcelona llegendària, és sempre d'actualitat. Me l'he imaginat sempre com una mena de pare Nadal sense barba que fa d'ambaixador perenne, a Catalunya, dels reialmes dels somnis i de la quimera.”

Catalunya, demanava Curet, “hauria de fer amable la vida d'aquests homes que, com Aureli Capmany, han realitzat obres tan bones, sense greuge ni dany per a ningú, i a l'hora dels estímuls i de les recompenses s'hauria de tenir present, per obligada gratitud, la labor d'aquests treballadors de l'ideal que, com Capmany, han posat en la peça d'eternitat que teixim, uns fils d'argent, fets de claror de lluna, i d’or de raigs de sol.”

El dibuix de portada de L’Esquella de la Torratxa d’aquell 26 de gener del 1934 mostrava un Felip II alçant un santcrist, imatge completada amb una creu gamada imposant-se al cel i una desfilada de feixistes italians sota el seus peus. El dibuix tenia aquest títol: “L’ombra de Felip II”. I el text eren unes paraules de Felip II: “Bé, nois, bé, continuen la meva obra”.

I tant que la van continuar, pocs anys més tard, ombra que enfosquiria tantes coses a partir del 1939, com la tasca monumental i memorable d’Aureli Capmany, malgrat que de mica a mica aquest treballador de l’ideal va intentar recuperar –fins on el règim li va deixar- l’actualitat perduda, sense defallir mai, amb l’edició de volums divulgatius de la llengua i la cultura catalanes, -res d’articles en català a la premsa, però- tan bon punt fou –tímidament- factible, però quan ho fou ja li quedaven pocs anys de vida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.