Les 50 efemèrides de 2018

170 anys de la publicació del 'Manifest Comunista'

El 21 de febrer de 1848 es presentà a Londres, en alemany, el 'Manifest del Partit Comunista', més habitualment conegut per el 'Manifest Comunista', escrit per Karl Marx i Friederich Engels.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Eren temps durs, molt durs per a aquells que no tenien altra riquesa que els fills. Els que per això mateix eren despectivament anomenats com a 'proletaris'. Del llatí proletarii, el grup social de l'antiga Roma clàssica que era identificat com el més pobre, el de la gent que no tenia gairebé res, cap propietat, i que se'ls coneixia amb aquesta paraula perquè l'única riquesa que podien aportar a la societat eren els fills, proles, la descendència.

El context del Manifest Comunista

A les societats incipientment industrials de finals del segle XVIII i tot just iniciat el XIX la paraula proletarii renaix per designar, altra vegada, allò mateix que a la Roma antiga. Els que no tenien altra riquesa que els fills. Els que no importaven. A les democràcies censatàries -la capacitat de votar es tenia en funció dels impostos pagats per la propietat, i per suposat només era reservada als homes- d'aquell temps no existia res com el que avui en dia és la política social. No s'entenia que les institucions haguessin de vetllar pel benestar de la majoria. Els que res no tenien, els proletarii, eren considerats la màquina productiva de la societat que de forma progressiva anava essent dirigida pels burgesos. En efecte, la burgesia estava prenent el poder progressivament. Seguint l'historiador Eric Hobsbawm -L'era de les revolucions, 1789-1848-, des de la Revolució Americana i la Francesa fins al cicle revolucionari en el continent europeu de 1820-1848, la burgesia anà desplaçant del poder polític a la caduca aristocràcia.

El nou poder burgès d'aquestes democràcies entenia com a natural que els nous proletarii no tinguessin més drets que rebre una paga en compensació de la seva feina. Una feina que entre 1830 i 1840 estava canviant. Dels petits tallers es passava, gràcies a la millora de la mecanització, a les grans fàbriques industrials, on la mà d'obra feia jornades laborals de 12, 13, 14 o més hores -els miners tenien fama de no veure mai el sol, ja que començaven feina abans que sortís i l'acabaven després que s'hagués amagat- i on cobraven els homes més que les dones i elles més que el nens... L'explotació laboral i les condicions de vida nefastes eren la moneda comuna. Que s'hi sumava a una alimentació escassa i poc variada -el pa era l'aliment fonamental- i la residència a cases massa petites, amb manca de llum i insanes que s'amuntegaven en enormes barriades de carrers estrets, bruts, sense sanejament de cap tipus...

La Lliga Comunista i el Manifest

En aquest context, alguns dels treballadors començaren a organitzar-se. En primera instància, a Anglaterra, just començat el segle XIX, els proletarii organitzats varen ser els que s'havien quedat sense lloc de treball per mor de la nova maquinària, més eficient. En resposta atacaren les màquines, a les que identificaven com la raó dels seus mals, perquè els llevava la feina. S'anomenaren ludites, eren el ludisme o moviment ludita, se suposa que per mor d'un dels seus cabdills, Ned Lud.

A la dècada de 1830, enmig del clima revolucionari en el continent europeu, a París es creà la Lliga dels Proscrits -inicialment eren obrers alemanys exiliats- i a Alemanya més tard es fundà la Lliga dels Justos. Ambdues foren molt actives i generaren la idea, que s'aniria estenen ràpidament entre els treballadors més activistes de tots els països, que només l'organització i el sentit clar sobre qui era l'enemic -que no ho eren les màquines sinó els seus propietaris, els burgesos que anaven prenent el poder polític- podria ajudar a millorar les dures condicions de la massa obrera.

A l'estiu de 1847 tots aquests incipients moviments obreristes organitzats confluïren en la creació de la Lliga dels Comunistes, els dirigents de la qual decidiren donar cos teòric a les seves idees, posar-les per escrit en un mena de cos ideològic de quina era la voluntat comunista. A l'hora de triar els intel·lectuals que fessin aquestes feina no hi hagué massa discussió. Des de la primavera d'aquell any residien a Brusel.les dos dels filòsofs més combatius contra el model d'explotació burgès dels proletarii, Karl Marx i Friedrich Engels, i que havien hagut de fugir tots dos d'Alemanya i més tard de França -Engels- i de Gran Bretanya -Marx- per les seves idees. La nova i jove Lliga dels Comunistes els encarregà la feina de dotar l'organització d'un manifest ideològic prou desenvolupat que a la pràctica fos una declaració d'intencions polítiques i d'estratègia a seguir.

 

Friederich Engels

 

La paraula despectiva que identificava els que res no tenien més que els fills, com els antics ciutadans romans pobres, proletarii, fou convertida per Marx en orgullosa definició de la força que havia de guanyar el futur. “Un fantasma recorre Europa, el comunisme”, adverteix el manifest en el seu inici, i acaba amb el crit revolucionari de “proletaris de tots els països, uniu-vos!”. La intenció queda clara amb aquestes invocacions: convèncer els proletaris d'arreu d'Europa que s'uneixin per sobre de fronteres, perquè els burgesos capitalistes els exploten a tots per igual, sigui a Prússia i a la resta d'estats alemanys, com a França, a Gran Bretanya, a Milà... A un problema global, una resposta global. El camí, el mateix: la lluita obrera.

Marx i Engels reberen l'encàrrec de la Lliga a finals de l'estiu de 1847 i es passaren els següents sis mesos fent-hi feina. A la fi es presentà en públic a Londres el 21 de febrer de 1848 l'anomenat Manifest der Kommunistischen Partei, en alemany, o Manifest del Partit Comunista. Al cap de dos anys es publicà en anglès. Ràpidament es popularitzà per tota Europa i, aviat també, fora del continent. De l'èxit inicial en dóna fe que el mateix 1848 fos traduït al francès, polonès, italià, danès, neerlandès i suec. La primera traducció al rus fou obra de l'anarquista Mikhaïl Bakunin. La primera traducció al català, d'Emili Granier i Barrera, es va fer l'any 1930 i va ser publicada per Manuel González Alba...

En una síntesi, tan excessivament reduïda com obligada per raons d'espai, el Manifest Comunista -així serà conegut per la posteritat- defineix que la història política d'una societat està caracteritzada pel mode de producció econòmica, el qual ha creat les classes socials sobre la base de la propietat privada i l'explotació del proletariat, per tant ha dividit la societat entre explotats i explotadors, i que el proletariat és l'única classe social que es pot emancipar no només a si mateixa sinó a tota la humanitat mitjançant la revolució comunista. El programa polític que conté expressa el desig d'abolir el dret a la propietat i a l'herència i, en lògica conseqüència, defensa la col·lectivització dels mitjans de producció i del transport. Totes aquestes mesures serien obligades per l'estructura política i jurídica d'un Estat que seria regit pels comunistes, els quals haurien pres el poder polític gràcies a la revolució obrera que hauria instaurat un govern revolucionari. Aquesta fase transitòria és anomenada la “dictadura del proletariat” que havia de servir per, d'alguna manera, netejar la societat dels seus vicis capitalistes i burgesos. Un cop superada aquesta fase, s'arribaria a la fi a la vertadera societat comunista en la qual no seria necessari l'estat ni les classes socials.

Quasi no cal ni dir-ho: el Manifest Comunista tingué una gran importància com a aliment ideològic -quasi espiritual, es podria dir si no fos perquè els comunistes abominaven de les religions: l'opi del poble, segons Marx- de l'obrerisme a partir de mitjan segle XIX a tota Europa i, també, a Amèrica. I més tard, arreu del món. Fou el cos doctrinari que s'intentà posar en pràctica a la Rússia revolucionària a partir de 1917 i, més endavant, a d'altres països del món. La teoria i la pràctica no casaren gaire, enlloc, però l'evidència no lleva gens d'importància al Manifest Comunista que es presentà el 21 de febrer de 1848 a Londres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.