Els Crítics

Anatomia d’una crisi

Les crisis econòmiques provocades per la cobdícia dels poderosos tenen víctimes molt concretes. Amb noms i cognoms.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els bancs i les grans empreses socialitzen les pèrdues i privatitzen els beneficis. L’especulació financera resulta ferotge. Les conseqüències d’aquestes pràctiques són devastadores: reestructuracions massives de personal, pèrdua de drets sociolaborals, índexs altíssims d’atur, classes populars i mitjanes cada vegada més depauperades. Els més rics, en canvi, en surten indemnes i se’n beneficien i tot.

Escrita i dirigida per Josep Maria Miró, Nerium Park anatomitza la degradació galopant d’una parella jove, Gerard i Marta, víctima propiciatòria de la crisi econòmica dels darrers deu anys. Com apunta Marta amb ironia en la primera escena, el pitjor que li pot passar a algú que es canviï de pis és que el trasllat coincideixi amb un acomiadament de la feina i amb una ruptura sentimental. Aquesta anticipació tan explícita i premonitòria insinua ja que la relació anirà de mal en pitjor.

Tot comença amb la compra —per mitjà d’una carregosa hipoteca— d’un pis confortable en una urbanització solitària i allunyada de la ciutat, que ha estat batejada amb el nom exòtic de “Nerium Park”. La satisfacció inicial per la nova etapa es converteix, a mesura que passen els mesos, en un autèntic infern. La distància entre Marta i Gerard es fa cada vegada més abismal.

Nerium Park mostra com la macrocrisi econòmica té uns efectes demolidors en l’àmbit personal i íntim de dos joves que hi reaccionen des de posicions diferents. Marta, com a treballadora de recursos humans d’una gran empresa, es veu obligada a tramitar-ne la reestructuració de personal i els acomiadaments. Gerard, per contra, viu en la pròpia pell la desesperació i la solitud del qui ha estat abocat a l’atur.

Amb un naturalisme puntejat per tocs de simbolisme, la interpretació de Roger Casamajor (Gerard) i Alba Pujol (Marta) transmet amb encert els matisos i els girs que experimenta l’evolució quotidiana de la parella de la felicitat a la desfeta. Com més avança l’obra, com més insoluble es torna la relació entre Gerard i Marta, més convicció posen en els seus papers. Se’n surten amb prestesa també en algunes escenes massa dependents encara de les ambigüitats i els relativismes de la dramatúrgia formulària.

Tota l’acció de l’obra passa dins del pis —com més va més claustrofòbic i asfixiant— que han adquirit Marta i Gerard. La disposició de l’espai escènic ofereix, a l’espectador, una perspectiva de profunditat —tot el pis dibuixat com en un plànol— i de voyeurisme, perquè observa la metamorfosi de la parella —que fa vida sobretot al menjador— des de fora. Els dotze mesos en què s’escola l’acció pauten les escenes, breus i tallants, relatives a fragments de la domesticitat de Gerard i Marta. Una bona dosificació del ritme i uns subratllats de moments clau acaben de fer l’efecte inquietant volgut.

El cas paradigmàtic exposat a Nerium Park pren una dimensió al·legòrica i simbòlica sobre l’impacte de les macrocrisis econòmiques i socials en la vida diària dels sectors vulnerables: en aquest cas, els joves de classe mitjana. Lluny de les vaguetats i les impostures de determinades propostes, Miró —un dels dramaturgs més interessants de les darreres fornades— hi ha minimitzat els circumloquis i els titubeigs postmoderns per abordar, de manera concreta i contundent, temàtiques esfereïdorament reals.

Nerium Park

Autoria i direcció: Josep Maria Miró

Sala Beckett, 8 de febrer

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.