Entrevista

Marina Garcés: 'Tendim a reduir el benestar vital a termes d’economia quan estem vivint el fracàs d’aquests plantejaments'

La filòsofa Marina Garcés (Barcelona, 1973) ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona en la categoria Assaigs, Ciències Socials i Humanitats. Ha estat gràcies a Nova il·lustració Radical, publicat per l'editorial Anagrama. Es tracta un assaig ben curt, de 75 pàgines; però intens pel que fa al contingut i a la reflexió. En parlem amb l'autora guardonada.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

- El seu assaig parla, entre més coses, de la manca d’autocrítica generalitzada. La gent no es fa preguntes. Precisament, els governants semblen contribuir a aquesta realitat.

- Crec que hi ha una tendència a expressar-se molt a l’ofensiva o a la defensiva, tant als mitjans de comunicació com a la política. En comptes d’intentar pensar junts els problemes que no sabem resoldre ho convertim tot en una gran batalla. L’esfera pública, i la política, també tenen un efecte de pedagogia en tots nosaltres i llavors ens van instal·lant unes maneres de prendre la paraula.

- Detecta que hi ha una voluntat des de dalt perquè les persones no milloren en termes morals? Com si hi haguera la voluntat de confondre el progrés personal només amb el benestar econòmic.

- Més que en termes de voluntat conspirativa, diria que el que hi ha és una atenció a una concepció només material i tècnica del progrés com a prosperitat, només basada en tenir més diners i, en termes d’Estat, en més PIB, més inversions, etc. Sovint tendim a reduir el benestar vital a termes d’economia i competitivitat, quan precisament, actualment, estem vivint la crisi i el fracàs d’aquests plantejaments. I ho vivim, a més, a nivell planetari. Enfront d’això, la pregunta és si no podem donar un altre sentit a l’aspiració d’una vida millor. Què vol dir una vida millor? Què vol dir una vida digna? Quines implicacions ètiques i polítiques té aquesta pregunta? És una aspiració inseparablement humana. La vida humana sempre es viu des de la relació amb un valor, amb el pensament que hi pot haver alguna cosa millor que simplement sobreviure en la guerra dels uns contra els altres.

- Al llibre contraposa molt l’optimisme de la globalització amb l’estat actual de resignació. Com s’ha canviat tant en tan poc de temps?

- Hi va haver una fase molt breu, efímera i il·lusòria que la globalització que era una mena de transició a un món feliç on les bipolaritats, guerres, etc. s’extingien. I d’alguna manera, el món s’uniria des dels mercats i els transports. Una mena d’utopia planetària en què la humanitat semblava unir-se en aquesta promesa capitalista d’un gran mercat mundial de les mercaderies i de la comunicació. Això és un imaginari del triomf del capitalisme neoliberal en què s’allibera a la humanitat i que té el seu esplendor al llarg dels anys noranta. El que jo explico és el gir ràpid que hi ha al trànsit del segle XX al XXI. Va estar representat per l’atemptat del 2001 contra les Torres Bessones, quan va caure aquesta il·lusió de pensar-nos o de voler-nos fer creure en aquest món global. És llavors quan comença a pensar-se sobre quantes violències s’havia construït aquesta il·lusió.

- Hi va haver una gran decepció pel que fa a les expectatives que es van frustrar?

- Crec que n’hi havia i que n’hi ha. En el llibre analitzo una mena de rendició antropològica, com si ens haguéssim rendit a seguir fent el món millor. Això sí que té a veure amb una decepció respecte a unes promeses de vida millor, feliç, etc., amb què el capitalisme es justifica i es legitima. Hi ha una decepció també cap a nosaltres mateixos com a subjectes de la mateixa història. Tan malament ho fem? Fins i tot, si havent fet tantes revolucions i havent lluitat per tantes coses el nostre present no deixa de ser tan injust, tan desigual i tan inhumà... I aquí sí que hi ha una decepció molt gran que el que hem de fer és afrontar-la no en termes de rendició sinó d’aprenentatge, que és el que intento plantejar.

-Diu al llibre que «poder dir ‘no us creiem’ és l’expressió més igualitària de la potència comuna del pensament». Però la gent sempre necessita creure en algú, necessita de referents.

- I tant! Una altra cosa són les creences i les referències que ens donen vincles. Podem creure en persones, en realitats, en valors... Això no ho qüestiono en cap cas. I ho recullo en la idea confiança: hem de poder confiar, relacionar-nos amb allò que no sabem. I la creença també és una manera de relacionar-nos amb allò que no sabem del tot. No està provada analíticament. Però una altra cosa és la credulitat: empassar-nos qualsevol cosa perquè ens hi va bé o perquè no fem l’esforç de qüestionar-la. Diferenciar entre creença i credulitat és molt important. L’expressió «no us creiem» és una manera de recollir aquesta actitud insubmisa cap a les credulitats del nostre temps.

- «Sense l’exercici de la crítica, el coneixement és inútil», diu al llibre. La saturació informativa i mediàtica contribueix a aquesta realitat. Però la gent demana cada vegada més que li ho deixen tot ben lligat i ben curt per no haver de pensar massa. Com es capgira aquesta tendència tan imparable i tan consolidada?

- La tendència a no pensar, a pensar poc o a que uns altres pensin per nosaltres és una mandra antropològica que em sembla que ha acompanyat moltes èpoques. No és només un problema del present. El que passa és que actualment aquesta mandra queda tapada per aquesta activitat constant que tenim com a consumidors d’informació i coneixement. Consumim grandíssimes dosis de coneixement cada dia: en forma d’informació, de teoria, d’opinió mediàtica... Grans quantitats, com mai en la història de la humanitat. El problema és que la consumim, però no la digerim, ni la pensem, ni la critiquem ni la compartim d’una manera que no sigui purament consumista. Aleshores, el pensament crític avui s’agarra a aquesta condició que tenim de consumidors de coneixement per poder-la posar en crisi i poder, a partir d’aquí, construir actituds crítiques. Crec que la mandra se supera fent les coses amb altres, trencant aquesta posició individual de «i jo això com m’ho menjo, com ho rebato, com ho contrasto, com ho discuteixo». Cadascú de nosaltres, davant d’aquesta allau de coneixement, d’informació, etc. és impossible que puguem fer una altra cosa que no sigui estar saturats. Ara, crear xarxes de contrast i de contextualització, de discussió de tot allò que avui tothom admet és molt important. I tenim moltes eines per fer-ho: les aules, un bon ús dels mitjans de comunicació, la conversa viva amb la gent que ens acompanya, els espais de coneixement independent... Tenim moltes eines que hem de fer servir per no quedar saturats d’allò que no podem digerir.

- Explica també que la transversalitat ja no consisteix a compartir experiències sinó maneres de funcionar. Té això a veure amb la saturació de la gent com a factor que impedeix dedicar un temps a la crítica i a la reflexió?

- Part del problema de la saturació són els usos que fem de l’espai i del temps. Hi ha fins i tot gent que es dedica a tasques culturals, acadèmiques o educatives que ens diu coses com «no tinc temps per pensar el que faig». Aleshores, una cosa és fer i una altra pensar el que saps. Si anul·lem tota relació que ens permet pensar allò que fem, sabem i vivim, acabem tenint relacions mecàniques amb coses fonamentals de la vida.

- Conclou, finalment, en l’assaig, que imagina la nova il·lustració radical com una tasca de teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora. Imagina així la societat? La veu possible?

- El tot de la societat mai no el podem imaginar com voldríem, però sí que imagino i veig les resistències capaces que van teixint una altra societat sota aquesta figura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.