Cal assenyalar que, tot sovint, no sabem de què parlem. Els mots són eines ben estranyes: cadenes de símbols, grans o petites, amb un significat que sol evolucionar, però pot no fer-ho. Parlo com historiador i no com a filòleg.
Posem un exemple de la viva evolució d'un terme que ens sembla del tot familiar: al segle XVI, República significava una entitat política, qualsevol. Arbitristes espanyols del XVII parlen amb tota naturalitat de “nuestra República”, sense dubtar de cap manera de la Corona dels Àustries. Era una visió institucional del sentit llatí, ben antic, de Res publicae, la “cosa pública”. Per mitjan segle XVIII, el concepte es refereix un marc polític amb més d'un rector, en contrast amb una monarquia absoluta com la de Rússia. Amb les revolucions dels anys 1776 i endavant, vol dir una entitat sense corona, que es una definició que ha aguantat més o menys fins avui.
Així, la tendència és que les paraules pervisquin, però que el seu contingut estigui en evolució permanent. Mots comuns, sense càrrega conceptual feixuga i d'ús social fàcil, poden amagar-se i reaparèixer: el mot carrossa, com descripció, per exemple, de persona vella i passada de moda o objecte tronat, estigué de moda als anys finals del segle XX -tant en català com en castellà- tingut per una innovació de la movida madrilenya dels anys vuitanta: no apareix als diccionaris castellans clàssics: el Covarrubias de 1611 i el Diccionario de Autoridades, de 1726-1739; ni a l’italià d'on s’hi deriva. Però definitivament no ha estat un neologisme recent, ja que Ferran VII ho podia fer servir a la seva correspondència.
Mots i termes queden, però canvien de sentit, adquireixen matisos, són reinventats. És un procès reiteratiu, potser fins i tot circular.
Què és, quan és, “la nació”?
En el context catalanòfon, la paraula clau és i ha estat nació. Vivim un debat interminable -l'últim mig segle, com a poc- sobre si nació és o no és, si Catalunya és nació o si ho és tot Espanya. Que si Catalunya és sols una nacionalitat i que tal denominació és degradant, en temps actuals en els qual tant s’aprecia la dignitat. La gent s'ho pren molt personalment..
Mirem, primer, què s'ha dit amb la plena confiança que atorga la fe disfressada de ciència. La tradició nacionalista catalana pressuposa que la continuïtat comunitària és molt antiga. Els catalans són i seran gent catalana -com diu, amb èmfasi tautològic, la sardana La santa Espina d'Àngel Guimerà.
Deixem les afirmacions del nacionalisme espanyol de banda, amb l'actual afirmació ximple que Espanya -tan repetida- és la nació més antiga d'Europa, que ha existit inqüestionablement des de fa cinc-cents anys. Si els països no fossin tan tancats i tan ignorants d'allò que els envolta, algú s'hagués adonat que les potències europees, siguin més o menys rellevants -Anglaterra o França, Polònia o Dinamarca, sense anar més lluny- diuen més o menys el mateix per consum intern i sense contrastar.
I després els detalls, que no demostren res. Qui té la bandera més antiga, Dinamarca o Catalunya? Qui té el primer parlament? I així successivament.
Anem però al que importa als catalans que se senten nacionalistes, que també preocupa als que són els altres catalans o catalanoparlants ideològicament afins entre els valencians i els mallorquins. El que importa és abstracte. Però s'entén millor amb el detall d’espúria precisió temporal que dóna sentit social a la tasca dels historiadors.
Nació -tothom culte ho sap- ve de natio en llatí. La noció és la que expressa el mot català actual nissaga. Remetia al sentit de casta i tribu, dels remots orígens de la República Romana i a la representativitat de les seves jerarquies socials. El progressiu col.lapse del l'Imperi romà passat el tercer segle d’aquesta era, l'entrada de bàrbars germànics, va insinuar un sentit nou al mot respecte als orígens dels invasors: que si calia distingir entre gots occidentals i orientals, entre sueus o francs, llombards o vàndals. La invasió de toscos i barbuts germànics que van desfer la Civilització clàssica es tracta com a tragèdia, una porta oberta a les Èpoques fosques, encara no medieval del tot. En canvi, la historiografia nacionalista alemanya va anomenar tot allò el Völkerwanderung, el passejar dels pobles. Senzillament, des de l'evocació de l'altra banda, és veure la infiltració i incorporació de forasters –explícitament de nacions- com una millora i no una pèrdua.
Quan, cap al segle XII, es formen entitats amb participació d'homes vinguts d'arreu, una certa concentració fou pràctica: la Universitat de París (ja consolidada a mitjan segle XII) s'arrenglerà per nacions i l'ordre de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem (després de Malta) ho va fer per llengües. No eren categories gaire precises. Entre els cavallers de Sant Joan, la llengua aragonesa agrupava no sols gent de la Corona d'Aragó, sinó també de la de Navarra, per no confondre's amb la de Castella, que reunia a castellans i portuguesos. La comunicació important, no cal dir, es feia en llatí. En tal context, amb la cultura expressada en llatí, la idea de nació tenia un sentit relatiu, comparada sobretot amb la de christianitas.
L'ideal d'una cristiandat es va desfer reiteradament -la separació de l'Oest llatí i l'Est grec el 1054, la confrontació de papes i emperadors entre 1075 i 1124, la ruptura interna del Papat entre 1378 i 1417- en tot un procés de baralles fins quedar segellat el cisma occidental amb la Reforma protestant, que dominà les ments europees (cristianes) durant el segle XVI i bona part del XVII. El protestantisme va respondre entusiasta a la popularització: la traducció de Martí Luter de la Bíblia, la versió anglesa protegida del rei Jaume I d'Anglaterra i Escòcia. En resposta, el catolicisme va argumentar amb tants llatinismes com va poder els entusiasmes de la Contrareforma. Però l'Església romana (amb els jesuïtes com els més enèrgics) no dubtà en utilitzar qualsevol idioma -des de l’huron canadenc fins el mandarí xinés- per estimular la catequesi, un afany pel proselitisme que els protestants no assumiren amb fervor semblant fins el pas del segle XVIII al XIX. Així, per la porta de darrere de la religió, hi entraren les nacions, en una mena de pentecostal polític.
Així, cal entendre que separatisme (i autodeterminació) són mots que deriven del gust per l'excisió que marcaren els protestants. Per a ells, la salvació residia en la relació de la raó individual amb Deú: no podien equivocar-se o estaven eternament perduts. Calia, fins i tot, aïllar-se de la societat externa, tal com van fer els peregrins que crearen Massachusetts a la Nova Anglaterra del segle XVII, i amb més extremisme els post-mennonites a Suïssa i després a Pennsilvània, a principis del segle XVIII. El catolicisme renovat va emfatitzar que no hi havia salvació fora de la Institució constituïda amb sanció divina, l'Església romana, i les potències que aquesta ungia (tot i les freqüents discrepàncies en el dia a dia). Ara bé, separar un territori -cosa que els dinastes feien cada dos per tres- no era en ell mateix xocant, tal com demostrà el funcionari espanyol, portuguès d'origen, Francisco Manuel de Melo (rere el pseudònim de Clemente Libertino) al tractar com a separació les primeres guerres catalanes de Felip IV.
La fragmentació religiosa va obrir progressivament la percepció al pes de les nacions, a com eren de diferents entre elles: que si catòlics fidels a la institució, protestants en diàleg amb la deïtat, o els altres, els jueus, els musulmans. Representacions esquemàtiques, presentades en taules, de la diferència entre un espanyol i un italià, un francés i un alemany, i així successivament, van marcar el relat dels segles XVI-XVII. Mentrestant, dins de cada gran regne, amb un teatre en llengua popular, s'assenyalaven les virtuts i els defectes dels habitants de les diverses parts sovint enfrontades entre elles: les baralles dels països dintre dels país. Pel segle XVII, la llengua vernacla ja marcava una diferència i havia canviat la capacitat d'enteniment. La secretaria de Felip II funcionava com a poc en castellà, català, italià i portuguès; uns i altres es llegien. Un segle més tard, per a configurar millor la imitació francesa del sistema burocràtic espanyol, Lluís XIV va decretar el francès com llengua d'administració i el model es consolidà. I encara un segle després, Josep II d'Habsburg imposà l'alemany com a idioma vehicular en les seves variegades terres. Tot canvià. Per què una nació i una llengua i no les altres?
El llatí punxà al segle XVIII, tot i que científics de països allunyats com Suècia van seguir emprant-ho: és el cas de Carl von Linné, botànic, creador de la taxonomia, qui és conegut com Linneus, ja que va escriure encara en el vell idioma europeu, puix sabia que en suec no li faria cas ningú. Escriu les obres importants entre 1735 i 1753. Quan va morir en 1778, la pregunta hagués estat: per què no en francès? O en alemany? En tot cas, l'aportació linneana de la taxonomia va aportar una primera eina científica per a catalogar llengües i per extensió nacions: la filologia, font de la confusió sostinguda entre parla, gent i raça.
La importància de les paraules
Què importa tot això?, diuen els més exaltats actuals, impacients. Doncs que els hispànics eren i són “mes papistes que el Papa” i creuen que cal imposar la salvació legal a tothom, per la força si cal. Miren doncs les manies de les esquerres catalanes i espanyoles i viuen un convicció absoluta a la universitat del seu pensament i en el criteri de salvar als altres.
A veure, doncs, els mots que sempre han estat la màgia de la política.
Si mirem el Diccionario de Autoridades, volum de la Reial Acadèmia Espanyola creació de Felip V (fundada en 1713 i emparada per la Corona en 1714). Citem del volum de 1734, que inclou la lletra N: Nacionalidad és “Afección particular de alguna Nación, o propriedad de ella”. En contrast amb Nación: “El acto de nacer. En este sentido se usa en el modo de hablar De nación, en lugar de Nacimiento: y assí dicen, Ciego de nación. Latín. Nativitas.” O sigui, nacionalitat és pròxim al que ara entenem per nacionalisme, sense arribar-hi. Nació és un fet passiu; és derivat d'allà i com neix cadascú: és a dir, el món dels compatricis.
Ara, però, divertim-nos un xic. L'historiador marxista britànic Eric J. Hobsbawm -jueu, nascut a Alexandria, format a Viena i Berlín, establert afortunadament a Londres el 1933- va culminar la seva extensa i rica obra amb dos treballs que va assentar doctrina respecte al nacionalisme, de manera que remarca Espanya i les esquerres. Va fer dues obres en particular, un repertori de textos crítics d'autors varis, titulat La invenció de la tradició, aparegut en anglès el 1983; i un assaig més dirigit en concret al tema, Nacions i nacionalisme des de 1780, publicat originalment el 1991. Hobsbawm, historiador contemporani, estava interessat a demostrar la construcció conceptual dels nacionalismes i a rebutjar les pretensions de d'antiguitat que sovint empren portaveus nacionalistes, inclosos historiadors. Ell apuntà a canvis amb la Il.lustració del segle XVIII però no ho clarificà gens als antecedents, ja que les problemàtiques de la historiografia modernista no li van interessar mai. I aquí rau la dificultat, ja que l'autèntic debat nacionalista, almenys en l'àmbit hispànic, es troba entre els historiadors espanyols, molt nacionalistes (encara que no s'ho creuen) i els catalans, els que ho són explícitament.
El joc -penso, proposo- és curiós. En anglès, en els anys de la més dura lluita d'austriacistes i borbònics, apareix el mot nationalist, identificat etimològicament -recordo- cap al 1715. Sorpresa. El fet no facilita l'esquema hobsbawmià.
Què succeeix, realment? Doncs que un mot nou va esborrar la paraula nationalist. Un terme sorgit del context mediterrani va arrasar les mentalitats europees i atlàntiques. Els corsos van aixecar-se contra els genovesos el 1729 i van mantenir el combat durant quaranta anys. Hi van haver intervencions de les potències, els austríacs, primer; després la veïna Savoia (recents reis de Sardenya), els britànics i, sobretot, la França de Lluís XV. La lluita corsa -s'autodenominaven patriotes, ja que es reconeixien entre ells i negaven tot dret als opressors genovesos- inspirà l’Europa il·lustrada i també provocà resposta de rebuig. Ja abans de mitjan segle, el literat Horace Walpole ironitzava que la declaració més contundent que un candidat oficialista podia fer en campanya era dir que mai no havia estat i mai no seria patriota. Amb visita illenca i el llibre de viatge sortit el 1768, l'escocès James Boswellva propagar la causa del rebels i de Pasquale Paoli, reconegut Il Babbudi a Patria, “el pare de la pàtria”, líder de la darrera fase de la resistència. L'agitació de Boswell obtingué amb gran èxit entre els més contestataris. En contacte amb els escocesos (amb els qui acabà barallat), el 1764 el ginebrí Jean-Jacques Rousseau va fe una aportació i oferí als corsos una constitució sortida de la seva ploma (que no redactà). Fins i tot l'emperadriu russa Catalina II -amb ganes de ficar el nas al Mediterrani i encara no endurit el seu cor contra els patriotes pels polonesos- oferí una espasa d'honor a Paoli. Prudentment, aquest s'exilià a Londres, després de passar per Viena. La fi de la revolta provocà un “Corsican crisis” a la política anglesa que portà a la caiguda el 1770 del Govern Whig del Duc de Grafton. Li reemplaçà Lord North, més o menys tory, qui aviat confrontà amb escassa elegància la protesta dels colons britànics als ports nordamericans contra els impostos i la regularització fiscal de l'imperi transatlàntic. Els patriotes de Boston -Sam Adams, Paul Revere- van provocar les tropes a la ciutat i dispararen: era la “Massacre” de març de 1770, que inicià el camí cap a la revolta armada de Lexington i Concord en 1774.
Als més dotats de bona memòria a Londres, l'enfonsament de Grafton i l'arribada de North els hi podia recordar les queixes per l'abandó dels austriacistes catalans el 1714 per part de la reina Anna i dels tories de Robert Harkley, quan la mort de la monarca el mateix any portà un canvi i el el dinasta alemany destituí i afavorí als Whigs. Trobem un mot en anglès d'aleshores: Nationalist, “algú devot del seu país”, trobat al 1715, en un sentit tingut aviat per obsolet. Allà es quedà. Nationalism no apareix en anglès fins el segle XIX, com ara veurem.
L’onada revolucionària de la Il·lustració: els patriotes, no els nacionalistes
Amb tant de soroll un mot: patriota, del grec πατριώτης (patriotés) significant paisà, compatriota (en castellà, totes dues paraules en el Diccionario de Autoridades), aquell que es reconeix com a “de casa” en un port llunyà. La paraula va viatjar pel xampurreig dels ports del Llevant, en l'original lingua franca del Mediterrani oriental (allò que en parlaven “els francs”, europeus, cristians); arribà al sabir -el que deien tots, cristians i musulmans, de la marineria del Mediterrani occidental. Ja hi ha rastre de patriote en el francès del segle XV, sempre en el vell sentit; en anglès, amb igual significat, patriot o compatriot, es troba a partir de finals del segle XVI.
Però la propaganda il·lustrada va transformar la paraula i va fer d'ella un èxit mundial. El 1764, els genovesos van vendre els seus drets sobre Còrsega a Lluís XV de França i, a continuació, les seves forces ocuparen i pacificaren la convulsa illa. El secretari de Paoli, un tal Carlo Buonaparte, va ser passat al servei reial francès. Més o menys quan abandonava l’illa en agost de 1769, la seva dona Letizia, ja mare d’altres criatures, va parir un nen, Napoleone, que referia tot el mapa d'Europa entre 1799 i 1815. Abans, però, entre 1789 i 1793, el jove Napoléon (ja en francès) va dedicar-se a la tumultuosa política corsa.
I el terme patriota? Els rebels anti-fiscals a les colònies britàniques a Nord Amèrica, defensors de tràfecs il·legals amb les Antilles i contrabandistes a mucha honra, en plena pressió metropolitana, van prendre-ho com a definició. Els hi copiaren els republicans a les Províncies Unides dels Països Baixos, i aleshores ho feren els contestataris polonesos contra Rússia i finalment, el 1789, se’n apropiaren els revolucionaris francesos.
Entenem millor el marc. Tot i l'èxit felipista el 1714 a Barcelona i, l'any següent, el 1715, la tan sovint oblidada presa de Mallorca, tot i l'esforç per control·lar administrativament i de manera militar tots els territoris rebels amb la Nova Planta, diguem de 1716 tot i que fou un procés més llarg, l'interès dels nous dinastes espanyols no es trobava aquí, a la Península Ibèrica, sinó a l'altra banda del Mediterrani occidental. Gràcies a la excitació de Felip V i la fecunditat de la seva segona muller, Isabel de Farnesio, els borbons espanyols, de vegades contra la voluntat dels parents reials a França, dedicaren energia i recursos a (re)establir els seus hereus en els trons italians.
Fou un senyal dels temps. Al llarg del segle XVIII, les guerres derivaren el seu sentit polític de la legitimitat dinàstica (entre 1689 i 1779 hi hagueren les lluites per la successió anglesa, l'espanyola, la polonesa, l'austríaca i la bavaresa). Aquests conflictes, amb exèrcits altament professionals, van cedir subtilment a les guerres de sobirania popular, amb unitats de combat més informals, del que llavors es deia la causa dels patriotes a partir de la interminable revolta de Còrsega, 1729-1769; la rebel·lió de les colònies americanes britàniques contra el Parlament de Westminster i el rei britànic, 1775-1783; la revolució holandesa de 1780-1787, Stronnictwo Patriotyczne a Polònia en 1788-1791, i finalment la gran Revolució Francesa després de 1789. Es culminà el patriotisme del set-cents amb la lluita espanyola (i catalana) contra els invasors francesos de Napoleó, primer amb l'Exèrcit reial (la victòria de Bailèn a l'estiu de 1808) i després amb la lluita en petit, del tot irregular, amb guerrilla, mot difós mundialment des d'aleshores.
Però aleshores posem el riure final: en francès, el mot nationalisme és un neologisme: ben senzill, és national , mot conegut, més isme. Ho inventà l'abat Agustin Barruel, jesuïta exiliat qui en 1799, al seu llibre Mémoires pour servir à l'histoire du jacobinisme, publicat a Londres en cinc volums entre 1797 i 1803, fou el creador de la teoria que la Revolució Francesa havia estat creada a les lògiques maçòniques a l'escalf del pensament il·lustrat. No fou l'únic amb aquesta interpretació, que posaren en circulació altres autors francesos pels mateixos anys, alguns anònims, com “Jourde” i àdhuc algun personatge curiós, el típic francmaçò mig penedit, mig fantasiós, com Charles-Louis Cadet de Gassicourt, i encara altres també. Al seu exili britànic, Barruel es va entendre bé amb l'escocès John Robison, autor el 1797 de Proofs of a Conspiracy against all the Religions and Governments of Europe, carried on in the Secret Meetings of Free-Masons, Illuminati and Reading Societies, etc., collected from good authorities, i que apuntà a tota una línia antimaçònica que sorgí de la paranoia protestant respecte als Illuminati bàvars i no a la ràbia contrarevolucionària catòlica contra el Grand Orient. Un detall ambiental: camí del desterrament, Barruel potser passà per Barcelona; en tot cas, la seva obra fou traduïda el 1813-1814 per mossèn Ramon Strauch i Vidal, nomenat bisbe de Vic el 1816, assassinat pels liberals el 1823. Barruel fou molt influent a l'extrema dreta vuitcentista al món catòlic (la versió de Strauch encara es redità en temps de la Primera República espanyola el 1873). Dit breument, per a Barruel, França, esdevinguda la pàtria dels patriotes, la Grande Nation, era una conspiració nacionalista. Però en un nou sentit.
El romanticisme alemany va prendre la imatge francesa del nacionalisme i ho reinventà, des de poc abans de 1789. Aleshores tots els liberals (mot francès, popularitzat arreu des de'Espanya després de 1808) ho copiaren, arreu.
Per resumir tot l'argument, potser si hi havia nacionalistes, a principis del segle XVIII, però no nacionalismes, paraula política que en anglès sorgeix a principis del vuit-cents als Estats Units. Cap el 1836, el protestants evangèlics en ple debat ho feren servir com a terme referent a “l'elecció divina de les nations”, com els jueus de l'Antic Testament i ara, per exemple, els mateixos estatunidencs. Aquesta idea religiosa en el catolicisme era gallicanisme, idea antiga d'una Esglèsia “reialista” a França, que s'enfonsa en la gran revolució a partir de l'intent de la Constitució del Clergat de 1791. Aviat, cap a 1844, nationalism passà significar la devoció al país propi, com, als Estats Units, les ganes d’atacar Mèxic en 1845 i quedar-se amb la meitat d'aquell país en 1848.
I avui encara hi som, com si els mots no canviessin mai. Recordem que, avui mateix i a Catalunya, “Visca la República!” explícitament no és un crit tricolor.