A mitjan agost, en algun indret de Polònia, Jaroslaw Kaczynski apareix en una tribuna d’oradors. Rere seu, robustos soldats, i a dreta i esquerra dones d’expressió facial petrificada fan voleiar banderetes de color roig i blanc. Un acte electoral com els que acostuma a celebrar.
“Aquest destructor”, diu irat Kaczynski, vicepresident i líder del partit de govern nacionalista conservador Llei i Justícia (PiS): “Ell destrueix no només Polònia, sinó que el seu cinisme el destrueix a ell mateix també.” Llavors els seus llavis pronuncien el nom de l’enemic: “Donald Tusk, diguem-ne, és la personificació del mal.”
Unes setmanes més tard, el destinatari de l’ofensa és a Varsòvia davant de l’edifici de la televisió pública estatal TVP, que és controlada per la gent de Kaczynski. Donald Tusk, candidat de la liberal Coalició Cívica (KO), diu: “Les notícies que es fan aquí no tenen res a veure amb la realitat. Ens trobem davant d’una fàbrica de mentides.” Un conegut presentador de TVP intenta colar-s’hi i interrompre la intervenció, cosa que desencadena un reguitzell d’empentes.
“Personificació del mal”, “mentides”, insults i fins i tot enganxades que arriben a les mans. És campanya electoral a Polònia i el país viu un déjà-vu. Fa almenys 18 anys que Tusk i Kaczynski s’atonyinen. Ara, les probabilitats que l’un torni a rellevar l’altre són altes. Les enquestes apunten que el governant PiS té un avantatge constant sobre la Coalició Cívica, però, tot i això, la victòria de Tusk és possible el proper 15 d’octubre.
Aquestes eleccions seran clarament les més rellevants de l’any a Europa. I és que si el liberal Tusk recupera el poder a Polònia, cauria un important bastió del populisme de dretes al continent. L’odi mutu d’ambdós contrincants no és res artificial, sinó que exemplifica l’extrema divisió que pateix el país. “Ja fa temps que del que es tracta no és de convèncer els electors de l’altre bàndol”, apunta l’investigador Marcin Duma, originari de Varsòvia. Tusk i Kaczynski encara són capaços de mobilitzar només perquè “l’altre” i la seva gent no arribin al poder.
Els seguidors de Kaczynski consideren que els liberals són uns traïdors de Polònia que volen abandonar el país a gais i lesbianes, migrants, Brussel·les i els alemanys, i que es riuen de les preocupacions dels polonesos “normals”. Al seu torn, els fidels de Tusk s’enfronten a un rival que en els darrers vuit anys ha prohibit de facto la interrupció de l’embaràs, ha derruït la democràcia polonesa i ha fet que el país s’hagi tornat una entitat estranya a la UE.
No es tracta únicament de la lluita entre dos homes. Els sociòlegs han constatat que Polònia es pot dividir en dos bàndols. D’una banda, la Polònia A de les grans ciutats liberals, tolerants i modernes. La Polònia A se situa més aviat a l’oest. El seu representant és Donald Tusk.
De l’altra, la Polònia B és composada per la població de l’est, dels pobles i les petites ciutats. Són més pobres i en general tenen pitjor formació que els veïns de la Polònia A. El seu ídol és Kaczynski, que els promet que els mantindrà allunyats de qualsevol imposició: la igualtat de drets de les dones o els migrants. Darrere s’hi amaga la crida que no es veuran obligats a canviar.
Aquesta partició del país és el fonament social que hi ha rere el conflicte Tusk- Kaczynski i que ja fa gairebé 20 anys que dura després de l’entrada de Polònia a la UE. És un conflicte que només entén de bons i dolents, Tusk contra Kaczynski, Kaczynski contra Tusk. Com s’ha arribat fins aquí?
Kaczynski, de 74 anys, és originari de la burgesia culta de Varsòvia. La mare Jadwiga, convençuda de la unicitat dels seus dos bessons Jaroslaw i Lech, impulsa els seus fills amb bona literatura i història polonesa. Van a la universitat i estudien Dret. Tusk, gairebé vuit anys més jove i d’origen més aviat treballador, en aquella època xutava una pilota als patis interiors de Gdansk. Tusk estudia història i va tirant amb feines temporals en el sector de la construcció.
Als anys vuitanta els futurs rivals s’impliquen en l’oposició contra el règim comunista quan el 1989 el sindicat Solidarnosc (Solidaritat), una organització proletària aliada amb els dissidents intel·lectuals, va treure el poder als comunistes a la taula de negociació.
Kaczynski pertany a un corrent estrictament anticomunista que pretén aconseguir una dura venjança respecte dels dirigents i el seu aparell d’espionatge. Aquest posicionament l’enfronta directament amb Lech Walesa. El premi Nobel de la pau i líder de Solidarnosc es converteix l’any 1990 en el primer president de l’era postcomunista. En aquella època, Tusk devora els clàssics del liberalisme econòmic, com Friedrich August von Hayek i Milton Friedman.
Al tombant de segle Kaczynski funda amb el seu germà Lech el PiS i Tusk, la liberal Plataforma Cívica, que posteriorment es converteix en l’actual Coalició Cívica (KO). Les eleccions del 2005 donen el tret de sortida a l’antagonisme i ambdós polítics s’enfronten públicament per primera vegada.
En altres països els partits organitzats democràticament envien a la cursa electoral candidats que han estat elegits i que després s’estomaquen amb ganes. Tanmateix, a la jove democràcia polonesa les normes bàsiques s’han vist tergiversades. Fins avui, el que val és el que diu l’investigador Duma: “Els partits, el PiS i la KO, no són organitzacions autònomes, sinó que són oficines executives dels seus líders. Per això, tot enfrontament polític està personalitzat.”
I Kaczynski domina el PiS sense discussió. No hi ha corrents interns dins la formació i és ell mateix qui configura les llistes electorals independentment de les votacions del partit. Probablement, el PiS s’ensorraria si el polític, de 74 anys d’edat, emmalaltís o morís.
La manera de fer és semblant a la Coalició Cívica de Tusk. També ell té la fama de dirigir el partit amb mà dura. Quan va marxar durant cinc anys a Brussel·les per ocupar el càrrec de president del Consell Europeu, el seu partit es va enfonsar en les enquestes, arribant a caure per moments fins a deu punts percentuals. No va recuperar suports fins que Tusk va tornar el 2021 i va reprendre la seva rivalitat amb Kaczynski.
Paradoxalment, l’investigador Marcin Duma considera que, d’alguna manera, un i altre estan connectats: “Es necessiten. No són capaços de funcionar sense el seu oponent.” Durant les èpoques en què han governat, un i altre han vist reforçada la seva imatge: Kaczynski el malvat i Tusk el bo.
D’una banda, Kaczynski és un personatge solitari i poc accessible. “No hi ha res que li interessi tret de la política, és a dir, el poder”, diu algú que el coneix de fa temps i que actualment se n’ha distanciat. De l’altra, Tusk és un home casat, té fills, una de les quals, Katarzyna, porta un blog de moda. “Tinc la sort que la meva cara resulta amable i, per això, sovint se’m posen menys anys dels que tinc”, deia en una ocasió.
En els darrers 18 anys és Kaczynski qui ha estat una mica més de temps en el govern. Del 2005 al 2007 va tenir el poder. Durant un temps, fou el seu germà bessó, Lech, qui va ser president i Jaroslaw, primer ministre. En aquell curt període de temps, se’n va sortir, d’arruïnar les relacions germanopoloneses. Els dos van atribuir al veí de l’oest de voler dominar Europa com ho havia intentat l’Alemanya de Hitler.
Internament, els germans Kaczynski també protagonitzen la polarització. Durant el seu primer mandat, Jaroslaw va mirar de convertir la política en un permanent estat d’excepció en la lluita contra els enemics interns i externs. De la parella de bessons, ell és considerat l’ideòleg polític.
Durant la campanya electoral de l’any 2007, Tusk i Kaczynski van ser els protagonistes d’un debat televisiu. Aquest és un escenari que avui dia es considera inconcebible. El to d’aleshores no va ser pas amable, però quedà dins dels límits que s’atribueixen a les disputes de caire democràtic. Asseguts l’un al costat de l’altre, els candidats s’interpel·laren amb fórmules educades però amistoses: “senyor Donald”, “senyor Jaroslaw”. Tusk proclama: “Jo m’estimo Polònia.” Els dos debaten sobre la lluita contra la corrupció i sobre com es pot aprimar i abaratir l’estat. Ni un sol cop s’arriben a interrompre. Tusk, amb un to constructiu i experimentat, és considerat per la premsa el guanyador. I guanya les eleccions.
El seu mandat fins al 2014 transcorre sense cridar gaire l’atenció, almenys vist des de fora. L’economia polonesa guanya velocitat i el país, de 38 milions de persones, es presenta a Europa com un nou agent constructiu. Posteriorment, també assumirà aquest rol pragmàtic i mediador com a president del Consell. La passió de Tusk per la UE encaixa perfectament amb el tarannà proeuropeu dels seus connacionals. Fins i tot la majoria dels seguidors del PiS es declara favorable a la UE en les enquestes. Per a molts polonesos, Tusk representa el retorn a Europa. La sensació és: ho hem aconseguit, ara ja som un país modern.
En canvi, és notori que a Kaczynski li costa d’empassar la idea europea. Per a ell, la Unió no és pas una organització col·laborativa, sinó que pensa que a Brussel·les, entre bastidors, es perpetua l’eterna lluita entre les nacions. Als seus ulls, Polònia n’ha de treure el màxim profit possible.
Des que Tusk és en converses per esdevenir candidat a president del Consell de la UE, el to s’ha tornat més agre. El desembre del 2012, el primer ministre Tusk ofereix una roda de premsa a l’ambaixada polonesa a Brussel·les. Un periodista pregunta: “El PiS adverteix que a Polònia hi torna a haver manca de llibertats, que les circumstàncies són semblants a les de l’estat de guerra del 1981.” Tusk respon: “Les circumstàncies tan sols s’assemblen en el fet que Jaroslaw Kaczynski no sigui detingut.”
Una indirecta ben elegant, ja que el 1981 el règim comunista va decretar l’estat de guerra per ofegar el sindicat lliure Solidarnosc. Milers de persones van ser detingudes, entre elles Lech Kaczynski, no pas Jaroslaw, que el règim no considerava rellevant.
L’opinió interna al país és que Tusk i el seu equip arriben al final del mandat el 2014 pitjor del que ho consideren els aliats europeus. Se’ls considera freds. El liberal Tusk rebutja establir un salari mínim i apuja l’edat de jubilació als 67 anys. La fredor i el fet que el 2015 Tusk ja sigui a Brussel·les condemnen la Plataforma Cívica. Des de llavors, el PiS torna a tenir govern i presidència. Actualment, Kaczynski és vicepresident, però la major part del temps governa sense càrrec públic oficial. Com es diu a Polònia, condueix des del seient del darrere.
Kaczynski col·loca rigorosament els seus favorits en totes les posicions importants. Aprofita la majoria parlamentària per imposar-se amb la seva gent al tribunal constitucional, com al 2020, quan s’hi va acordar una extremada limitació del dret a l’avortament. Kaczynski també mira de sotmetre la judicatura, procés que posa en alerta la UE, que congela uns 35 mil milions d’euros del paquet d’ajudes per la pandèmia.
Amb tot, Polònia ha esdevingut un actor important a Europa a causa de la guerra d’Ucraïna. Varsòvia marca perfil liderant la coalició de suport al país atacat. Tot i això, no està en condicions de convertir permanentment en pes polític aquest creixement del seu rol. Això es deu, sobretot, al fet que Kaczynski segueix veient en la veïna Alemanya l’enemic més perillós de Polònia, Rússia a banda. Les relacions entre els governs de Varsòvia i Berlín es poden qualificar actualment de tenses.
Kaczynski, així ho asseguren coneguts seus, és bàsicament una persona desconfiada. Viu apartat en una casa grisa amb una mica de vegetació a Żoliborz, barri d’intel·lectuals de la capital. El luxe privat no li interessa. Cada matí, un cotxe oficial el porta fins a la central del PiS, al número 84/86 de l’inhòspit carrer Nowogrodzka de Varsòvia. En algun lloc de l’interior d’aquest edifici perdut és on resideix, inaccessible.
En campanya es mou per tot Polònia, però gairebé mai no ha anat a l’estranger. És un líder amb un carisma estrany: provinciament obsessionat amb Polònia, sense coneixements de llengües estrangeres, de la petita burgesia, estil de vida modest i insubornable. Tot això, però, amb un perfil destacat: doctor en dret, antic dissident, fundador d’un partit i inventor del nacionalconservadorisme modern a Polònia. “Els seus seguidors creuen que té un instint polític genial”, assegurava un antic diputat del PiS.
Però què és el que ha desencadenat aquest odi obsessiu per Donald Tusk? Com a antiga ministra del govern de Kaczynski i posteriorment també de Tusk, Joanna Kluzik-Rostkowska pot posar-hi llum. Actualment, torna a ser candidata de la Plataforma. Amb un somriure, ens obre la porta de la seva oficina, situada a la distingida avinguda Ujazdowski. Es disculpa perquè no té cafè fet.
Després, explica que va entrar al PiS a la primera dècada dels 2000 més aviat per casualitat que altra cosa, ja que coneixia Kaczynski dels anys de l’oposició. El 2010 va dirigir la campanya electoral de Jaroslaw Kaczynski.
Va ser un any fatal per a Polònia. El 10 d’abril moria en un accident d’avió Lech Kaczynski, el seu germà bessó i president, durant l’aterratge a la ciutat russa de Smolensk. El cap d’estat, la seva dona, els membres de la tripulació i alts dignataris morien pels errors dels pilots i la torre de control en el vol d’aproximació enmig d’una espessa boira.
“Després, Jarek era un altre”, diu Kluzik-Rostkowska. Assegura que va plorar molt la mort del seu germà, amb el qual l’unia una relació simbiòtica. Sembla que arribaven a parlar per telèfon almenys 20 vegades al dia. En Tusk, que en el moment de l’accident era primer ministre, hi va trobar un culpable. “És una reacció humana”, diu Kluzik-Rostkowska. Com Tusk hauria pogut estar implicat en l’accident, és un misteri.
Malgrat tot, Kaczynski ha assegurat “que Smolensk va ser un atemptat, està demostrat al 100 per cent”. Als seus ulls, els autors principals són els russos. Tanmateix, dues comissions d’investigació donen suport a la tesi de l’accident, però Kaczynski no es mou: Tusk hi està implicat. Fins i tot al Sejm, el parlament polonès, va deixar anar acusacions en direcció a la bancada de l’oposició: “Vosaltres m’heu assassinat el germà”. Després d’aquesta pèrdua, Kaczynski no es va prendre ni un respir de la política, però va perdre les eleccions presidencials següents.
Després de la derrota, expulsa Joanna Kluzik-Rostowska del partit: “No es tracta de convertir-me en un boc expiatori. Va decidir conferir al partit un perfil més dur i jo ja no hi encaixava.” Jaroslaw sempre ha estat considerat el més radical dels dos bessons. Lech, amb la seva família, la seva filla i els seus nets, tocava més de peus a terra i era vist com un corrector del germà intel·lectual. Però Lech era mort.
La mateixa nit de la tragèdia, Tusk i Vladímir Putin es van trobar al lloc de l’accident. Commogut, el polonès va rebre les mostres de condol de Putin. Encara avui els seguidors del PiS retreuen a Tusk aquesta trobada i, dels fragments de la conversa que han transcendit i de cada petit gest, n’intenten deduir que els dos gairebé no haurien pogut ocultar la seva alegria i que Tusk és un traïdor que va atemptar contra la vida de Kaczynski.
Aquesta visió imperdonable de Smolensk és l’expressió més espectacular de la trinxera que s’obre pas entre Tusk i Kaczynski, entre la Polònia A i la B. Amb tot, poc a poc es va demostrant que l’esquema es va esquerdant. Entre la Polònia A i la B darrerament es concentra cada cop més descontentament, sobretot entre els joves. Els nous votants, o els que voten per segona vegada, gairebé no han conegut res més que no sigui Tusk i Kaczynski. Molts s’aproximen a altres partits: l’Esquerra (Lewica), amb molts seguidors a les ciutats, i la Konfederacja, extremista i nacionalista, que aplega molta gent jove, sobretot homes, de zones rurals. I encara hi ha la Tercera Via, una coalició de partits liberals i conservadors.
Els del centre, aquells que no es volen situar entre Kaczynski i Tusk, que potser voten l’Esquerra, la Tercera Via, la Konfederacja o potser ni voten, són l’objectiu de les darreres setmanes per part dels dos rivals. Segons les enquestes, suposen un trenta per cent dels votants, amb tendència en augment.
Tusk ha elegit com a símbol per a la campanya d’enguany un cor blanc de color vermell a les vores i el porta posat al pit. Parla sense res, sense un faristol d’orador que el separi de la gent, i rarament puja a un podi, sinó que simplement ho fa envoltat de la gent. El seu eslògan és “100 idees concretes per a 100 dies”, entre les quals hi ha crèdit a interès zero perquè famílies joves comprin habitatge, millors hospitals, almenys un 30 per cent més de salari per als professors i energies renovables. Els punts més aviat polèmics costen més de trobar. Per exemple, pretén tornar a liberalitzar el dret a l’avortament, sobre el qual es parla d’una regulació de terminis fins a la dotzena setmana.
El nom Kaczynski, el menciona una sola vegada en els 100 punts programàtics: després de les eleccions demostraran si ell i els seus han de carregar amb la responsabilitat jurídica pels seus atacs a l’estat de dret.
Kaczynski, en canvi, es manté fidel al seu estil polític. Recentment, ha fet fer un videoclip, en el qual es veu el canceller alemany Olaf Scholz que demana parlar amb ell per telèfon. Kaczynski, però, penja directament. “Aquests costums s’han acabat”, diu. Tusk, no es cansa de repetir, deixa que la seva política sigui dictada per Alemanya. Un altre vídeo mostra imatges de Lampedusa que pretenen transmetre el missatge que si Tusk governa, arribaran els refugiats, fins i tot a Zamosc, a l’extrem est de Polònia.
Qui s’imposarà? Segons les enquestes, el PiS és al davant, però necessitaria socis de coalició per assolir el poder. Actualment, només podria ser l’extrema dreta de Konfederacja, un partit que exigeix la prohibició total de l’avortament i que es presenta a la societat amb teories antisemites de la conspiració.
Algunes enquestes indiquen que Tusk podria governar en coalició amb la Tercera Via, però hi ha un hàndicap formal: com a coalició, aquesta opció hauria de superar el llindar del vuit per cent dels vots. El guanyador no està decidit i és possible que cap dels dos se’n surti, de formar un govern estable, la qual cosa podria portar a noves eleccions. La repetició electoral esdevindria una mena de segona volta, una entre la Polònia A i la Polònia B, entre Donald Tusk i Jaroslaw Kaczynski.
Antiga rivalitat
2001 Els germans bessons Lech i Jaroslaw Kaczynski creen el partit Llei i Justícia (PiS) i Donald Tusk, la Plataforma Cívica.
2005 El PiS guanya les eleccions parlamentàries, Lech Kaczynski les eleccions presidencials.
2007 Els Kaczynski perden les eleccions avançades al parlament i Donald Tusk és primer ministre.
2010 El10 d’abril l’avió presidencial s’estavella en el vol d’aproximació a Smolensk. Lech Kaczynski i 95 persones moren a bord.
2014 Donald Tusk esdevé president del Consell de la UE.
2015 El PiS guanya de nou les eleccions al parlament i des de llavors ocupa el poder.
Traducció d'Arnau Ferre Samon