Els Crítics

En nom de la justícia

Aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc d’altres”, afirmava Groucho Marx. Entre els elements més corrosius per minar els principis més o menys sòlids dels humans hi ha, sens dubte, els diners.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Caldrien uns fonaments ètics molt forts per resistir l’escomesa de la cobdícia, un vici compartit sobretot entre els poderosos. Prou que ho constatem sovint amb els casos de corrupció que inunden la classe politicoeconòmica de l’Estat espanyol, els indicadors democràtics del qual estan darrerament en els nivells més nefands d’Europa. 

Amb la tragicomèdia La visita de la vella dama, Friedrich Dürrenmatt planteja un al·legat ètic molt demolidor sobre la justícia i el progrés. Clara Zachanassian, una extravagant multimilionària, retorna al seu poble natal, Güllen, per acomplir un acte de venjança retroactiva. Està disposada a regalar mil milions a la ciutat i a les seves famílies, empobrides per la crisi econòmica, amb la condició que cometin un crim. Per bé que d’entrada prevalen els principis de la societat occidental, gradualment l’avidesa pels diners els perverteixen fins a l’extrem que, en nom de la justícia, s’avali una resolució tràgica.

Jordi Palet i Puig, que signa la dramatúrgia i la direcció del muntatge de La visita de la vella dama del Lliure, ha optat per convertir tots els personatges en titelles de mides i expressivitats diverses, llevat dels principals, Clara (Vicky Peña) i Alfred III (Xavier Capdet), la vella dama i el seu antic amant, respectivament. És una decisió no tan sols irreverent, sinó també arriscada, que accentua l’estereotip i el grotesc dels personatges: els titelles de mida natural assumeixen els papers del poder polític (el batlle), el coneixement (el mestre), l’ordre (el cap de policia), l’espiritualitat (el capellà) i la salut (el metge). Una altra de les tries de direcció ha estat extremar la farsa en el personatge de Clara, una dona que la societat abocà a la prostitució i, carregada de diners, exmarits i servidors, vol venjar-se’n fent del món un bordell. 

Totes dues opcions tenen el perill de distanciar en excés la problemàtica humana, tan crua, del fals dilema ètic apuntat entre justícia i progrés. Particularment en el cas de Clara, la caracterització farsesca en subratlla la perversitat amb un traç massa gruixut. La interpretació crispada de Vicky Peña hi respon molt bé, encara que contrasta amb la més continguda de Xavier Capdet, que és idònia en el paper de víctima propiciatòria. La manipulació dels titelles, ben duta pels Farrés Brothers i cia., simplifica també el clima de tensió, disbauxa i cinisme, cada vegada més irrespirable, que envaeix la ciutat i els ciutadans de Güllen, corresponsables de deixar-se temptar pels diners i baratar-hi la justícia. 

Malgrat mantenir-se força fidel a l’argument de l’original, el joc amb els titelles i la disposició espacial, molt versàtil (uns plafons mòbils damunt d’un terra empedrat), alenteixen de vegades el ritme del muntatge. Tanmateix, la música en directe d’una guitarra i un contrabaix contribueix a animar els canvis i les transicions. En conjunt, el pas dels Farrés Brothers i cia. a la dramatúrgia adulta aporta a un clàssic modern una mirada nova, original i eficaç que, tot i algunes solucions escèniques esquemàtiques, didàctiques, aconsegueix transmetre la càrrega ètica del lúcid al·legat de Dürrenmatt.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.