Els crítics

Mostrari de violències

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les formes que pot prendre la violència en la societat contemporània són múltiples. El sistema capitalista, com afirma Slavoj Žižek, s’apuntala en una violència sistèmica, inherent a les seves condicions socials, que genera intolerància, exclusió, xenofòbia. La violència és omnipresent tant en els règims dictatorials com en els parlamentaris. En tenim una bona mostra en les nostres latituds, on s’exerceix sense complexos la violència d’Estat a força de repressió policial i judicial, coaccions, censura, manipulació mediàtica i humiliació. 

Blasted de Sarah Kane, dirigida per Alícia Gorina, acaba essent un mostrari de violències, de dolor i barbàrie, d’amor i compassió. Kane ens fa passar, sense avís previ, de la violència de gènere, domèstica, una violació en un hotel, a la violència bèl·lica, política, una tortura salvatge en un país en guerra, inspirada en els horrors perpetrats a Bòsnia. Com a nexe d’unió, Ian (Pere Arquillué), periodista, victimari de la primera i víctima de la segona, i també un mateix món cruel, desolat, sense déus ni (gairebé) esperança. 

Malalt de càncer de pulmó, podrit per dins, Ian cita en un hotel de Leeds la seva antiga amant Cate (Marta Ossó), una noia fràgil i inestable amb problemes psíquics. Masclista, xenòfob, alcohòlic i obsés sexual, Ian té també rampells de pànic i de tendresa. En una nit d’alcohol i fúria viola Cate sense miraments. De sobte, irromp a escena un soldat (Blai Juanet) que, sortit de l’horror d’una guerra indefinida, comet amb Ian tota mena d’atrocitats. 

Blasted (rebentats)
Autor: Sarah Kane
TNC, Sala Petita, 11 de gener
Traducció: Albert Arribas
Direcció: Alícia Gorina

Kane pretén una doble ruptura, formal i moral, de les expectatives de recepció. Formal, perquè el text dilueix la lògica realista i les unitats dramàtiques sense solució de continuïtat. El Soldat seria l’enllaç amb la violència física i mental de Ian sobre Cate i, alhora, una expressió metafòrica del subconscient més fosc del mateix Ian. Moral, perquè situa l’espectador davant del dubte de tenir o no pietat amb l’agressor que esdevé, al seu torn, víctima. Un monstre com Ian, després de patir les salvatjades del Soldat, mereix compassió? Pot ser redimit perquè, en el fons, és tan vulnerable com Cate?

La direcció de Gorina opta per algunes solucions escèniques que cauen en la truculència, segurament involuntària, i que no il·luminen com caldria el dilema moral que planteja l’autora. A més d’un ritme massa lent, hi ha subratllats innecessaris, com ara l’actuació del Soldat o l’agonia de Ian. L’espai escènic, amb públic a banda i banda, parteix d’una aparença de quarta paret que gradualment es desmantella fins a l’obertura total. Resulta una bona interpretació de la ruptura formal de l’obra. Així i tot, el millor del muntatge és l’exhibició de Pere Arquillué, capaç de posar-se en la pell i l’ànima de qui sigui, amb una força i una naturalitat a prova de bomba. 

A Blasted la violència esdevé ben concreta, però paradoxalment el fet mateix d’equiparar, sense esclarir-ne el sentit, una violació i l’horror d’una guerra en un mateix nivell d’abstracció —tot és violència i arreu, en pau i sense, n’hi ha— pot ser inhibidor en termes emocionals. Oi més quan l’espectacularització de la violència en els mitjans ha immunitzat els espectadors d’avui, que la contemplem cada dia en directe, sense immutar-nos. Oi més quan el problema de la representació escènica de la violència és que —èticament— només admet el simulacre consolatori.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.