Periodista de raça

Andreu Manresa: 'IB3 és necessària per preservar el català'

Andreu Manresa (Felanitx, Mallorca, 1955) és el director general d’IB3. Periodista de llarga trajectòria en ‘El País’, fou el primer secretari general del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Començà en l’ofici de periodista com a becari en el Diario de Mallorca el dia que va dimitir Richard Nixon —“ho tenc ben gravat”—, i en tornar de Barcelona, on estudià la carrera, va seguir en el mateix rotatiu fins a 1976, quan passà al diari Baleares, on va fer una secció en català, “Sa Figuera”. Al cap de tres anys, el 1979, acceptà ser cap de premsa i portaveu del Consell General Interinsular (CGI), ens de govern preautonòmic que va funcionar entre 1978 i 1983, presidit per Jeroni Albertí, d’UCD (Unió del Centre Democràtic).

Poca cosa devia poder fer aquell CGI amb l’escàs pressupost que tenia.
—No teníem doblers pràcticament per a res. Això sí, intentàvem que la institució tengués el màxim ressò mediàtic possible.


D’aquella època li he senti contar alguna vegada una anècdota d’allò més curiosa sobre una obra de Miquel Barceló...
—Sí, se’m va acudir que en lloc de regalar per Nadal alguna cosa de les que s’estilaven aleshores —un bolígraf, una ploma...— seria millor fer un present de caràcter cultural. Una vegada va ser una litografia de Ramon Canet i un altre pic una altra de Miquel Barceló. Alguns periodistes, en veure la de Barceló, la tiraren a la paperera, i qualque polític em demanà si em pensava que aquell al·lot arribaria a ser qualcú en el món de l’art. Més d’un d’aquells que la rebutjaren aleshores, més tard em demanaren si me’n quedava qualcuna per regalar. En aquell moment costà manco de 1.000 pessetes cadascuna i avui en val unes 400.000 (uns 2.400 euros).

El CGI desaparegué amb la creació de les institucions ja autonòmiques el 1983. I el nou president, Gabriel Cañellas, d’Aliança Popular, li demanà que seguís en el càrrec.
—Tenia un contracte que renovava cada ics temps i, en efecte, en Cañellas em demanà si volia renovar-lo i així ho vaig fer, però alhora preparava les oposicions a Ràdio Nacional perquè aguantar quatre anys més en una institució... sabia que, si em quedava, corria el risc de passar-me la vida de cap de premsa institucional i la idea no em satisfeia. Al cap de sis mesos vaig aprovar les oposicions de redactor de Ràdio Nacional d’Espanya. Passat el temps, em feren cap d’informatius, i el 1987 m’oferiren ser director de la ràdio a Catalunya —quan Pilar Miró estava al cap de TVE i Eduardo Sotillos de Ràdio Nacional— amb la missió de gestionar la fusió d’un bon grapat d’emissores i de reprendre les relacions amb Jordi Pujol, ja que el president de la Generalitat no volia tenir tracte amb Ràdio Nacional perquè deia que el maltractava. A la fi vaig aconseguir que Pujol acceptés ser entrevistat. El 1990, com que jo tenia la meva dona [Joana Maria Roque, periodista, que va morir el passat mes de juliol] que feia feina a l’illa, vaig demanar de tornar. Al mateix temps, des d’El País Joaquín Estefanía em va oferir ser el redactor delegat a Palma. Dubtava sobre la decisió, perquè al cap i a la fi estar en plantilla de Ràdio Nacional suposava la seguretat laboral. Record que mon pare em demanà: “I aquest diari és segur?”. A la fi vaig acceptar. La ràdio em va donar una excedència de cinc anys, després una altra i finalment vaig renunciar. I en el diari seguesc en situació d’excedència forçosa, per haver estat nomenat càrrec públic, des del moment que vaig accedir a la direcció general d’IB3.


Vostè ha estat un periodista molt conegut per les seves informacions sobre la corrupció, que tenien eco a tot l’Estat.
—Poc després de començar en el diari s’esdevingueren els primers casos de corrupció amb ressò mediàtic, com el de Martí Ferriol o el cas túnel de Sóller. La diferència entre altres periodistes (de mitjans locals) i jo era que, com que escrivia per a un diari amb seu a Madrid, les pressions més properes no m’afectaven. Així que vaig poder escriure sempre lliurement, primer d’aquests casos, després d’altres de polítics, de bancs, de caixes d’estalvi, d’empreses... de tot el que considerava que calia contar. Ara bé, de pressions, n’hi hagué, intentant que el diari m’aturàs.


De qui?
—De Jaume Matas i Gabriel Cañellas, per exemple. Com que no els anà bé, després em menyspreaven sempre que tenien ocasió.


Cañellas també, tot i que vostè havia estat el seu cap de premsa?
—Sí, també, a pesar d’haver-li escrit els seus primers discursos institucionals com a president.

 

Andreu Manresa, durant l'entrevista / Autor: Isaac Buj


L’any 2000 vostè i un grapat d’altres periodistes de les Illes decidiren crear el Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB). I en va resultar elegit secretari general
—Havia existit abans una Associació de Periodistes i alguns periodistes la volien refer o fer un Col·legi de Periodistes, però d’altres pensàrem que el que calia era un sindicat, com a única forma de poder negociar amb les empreses. La meva situació laboral estava blindada davant de potencials pressions locals si assumia el càrrec, cosa que no passava amb els que feien feina en mitjans locals, i així va ser com vaig arribar a la secretaria general. Ens trobàrem amb la incomprensió d’UGT i de CCOO que ens acusaren de ser un sindicat de coll blanc, però en fi, tirarem endavant.


Un sindicat que els últims anys ha anat de rota batuda, alhora que ha sorgit una nova Associació de Periodistes més de l’estil d’un col·legi professional. Es pot fer realment sindicalisme en el periodisme a les Illes?
—No és que se’n pugui fer, és que se n’ha de fer. El sindicalisme en periodisme és imprescindible. A Balears i pertot. L’ofici no està bé enlloc, tenim companys que cobren misèries, hi ha ERO, existeixen autònoms falsos, cooperatives d’autotreball... Clar que fa falta un sindicat de periodistes!


—Els diaris perden compradors i lectors, la informació per internet gratuïta els està ofegant, la crisi econòmica els deixà baldats... Mals temps per al periodisme escrit imprès
—És una tragèdia. Estem vivint una crisi industrial, laboral, professional... que, en realitat, no és una simple crisi sinó un canvi més general de mode d’accedir a la cultura. La revolució digital és el gran canvi que vivim. Ens permet tenir a la mà un instrument a través del qual podem llegir la premsa que s’imprimeix o bé la digital que informa gairebé al moment, llegir llibres, veure televisió i cine... Com pots compatibilitzar això amb els diaris que parlen de les notícies del dia anterior? Li vaig sentir dir a Juan Luis Cebrián [antic director d’El País i fins l’any passat president de l’empresa que l’edita] que en el futur els diaris seran molt més cars i que te’ls enviaran a casa i tu  te’ls imprimiràs. Qui sap. El que és clar és que s’enfonsa la venda de premsa impresa i que els mitjans digitals no acaben de trobar la forma de rendibilitzar-se. El futur? No ho sé. Per ventura acabarem veient mitjans integrats que ofereixin alhora televisió, ràdio, informació escrita... Ara bé, sí que tenc clar que el fet que hi hagi al·lots, generacions senceres, que creixen sense estar informats perquè no llegeixen diaris, ni tan sols digitals, és un drama democràtic.


Twitter és periodisme popular?
—No. Twitter és sobretot una forma de promocionar-se els mateixos usuaris i també un instrument per a les bregues. Però està bé per saber les opinions de certa gent sobre determinades qüestions, de persones que saps qui són i ells saben qui ets tu. Jo en som usuari, però fuig de bregues.


—Vostè ha estat sindicalista i ara és responsable màxim d’una empresa pública, la ràdio i televisió balears, que té un model empresarial molt nociu per al treballador: externalització de la producció pròpia, informatius a càrrec d’una empresa privada...
—El disseny empresarial inicial d’IB3, el 2006, responia a la voluntat de Jaume Matas de tenir la televisió al més aviat possible. És una anomalia que la redacció sigui d’una empresa autònoma, cosa que ens obliga a tenir una direcció, editors, coordinadors de redacció... No ho consider correcte. Crec que és millor que tota la redacció, amb els seus caps, estigui integrada en l’empresa pública. Però això jo no ho puc canviar, és una decisió que han de prendre el Parlament i el Govern, perquè suposaria passar del centenar de persones contractades directament per IB3, de les quals només n’hi ha una quinzena que són periodistes editors, a unes 400.


Vostè és el primer periodista que dirigeix IB3. No vull dir que el director general d’una ràdio i televisió públiques hagi de ser necessàriament periodista, però que fins ara no ho hagi estat cap periodista em resulta estrany.
—Mira si ho és, d’estrany, que un exdirector general em va dir “jo mai vaig entrar a la redacció”, i un periodista em va confessar fa pocs dies que mai no havia entrat al despatx del director general. Jo, això, no ho entenc. Tenc la porta oberta i vaig a la redacció cada dia a veure què es fa, a suggerir... I procur sempre en dies de festa, sobretot les més assenyalades, com Nadal o Cap d’Any, anar a visitar els que estan en el control, a la redacció fent guàrdia... a mostrar-los solidaritat, no debades són els professionals que estan fent feina perquè la ciutadania estigui informada sempre, inclús en dies tan assenyalats, a través de la seva ràdio i televisió.


La televisió és espectacle, sobretot?
—Jo pens que és entreteniment i notícies. Almanco la pública. Dins de l’entreteniment hi ha una part d’espectacle, sense dubte, però això no és obstacle que en la part d’informatius es pugui fer periodisme amb rigor.


Perquè han d’existir les ràdios i televisions públiques?
—Perquè tothom, tot col·lectiu, tengui oportunitat de sortir-hi, incloses les minories a qui en els mitjans privats no se’ls fa gens de cas. Han d’existir per tenir un mitjà que no fa propaganda, que no veta ningú, que no manipula, que no té interessos econòmics de cap casta, que no té inclinacions d’un tipus o un altre...


No totes les televisions i ràdios públiques responen a això que vostè diu.
—Aleshores el que cal és millorar-les i que tenguin prou controls i transparència perquè siguin així.


I les raons particulars perquè existeixi IB3 quines són?
—A més de les generals que ja he dit, IB3 és necessària per preservar el català, perquè no hi ha altre mitjà que sigui interinsular, que connecti totes les illes: qui, si no és IB3, podria mostrar al món els èxits del modest equip de futbol de Formentera? Qui, si no és IB3, podria mostrar al món el que passa a Pollença, a Vila, a Ciutadella...?


És lògic que IB3, com les altres televisions públiques amb la relativa excepció de TVE —que té, tanmateix, patrocinis—, tingui publicitat?
—És un debat complex. A Portugal la televisió pública obté el pressupost d’una taxa que es treu del consum d’energia elèctrica. És un sistema interessant.


L’audiència està determinada pel pressupost?
—Sí, està estudiat i ben taxat, cada punt d’audiència té un preu, molt alt per cert.


La forma de mesurar l’audiència perjudica IB3?
—Com és conegut, es mesura a través dels famosos audímetres. Kantar Media és l’empresa multinacional que es dedica a això. Fa una mostra sociològica, en funció de la qual decideix en secret on posarà cada aparell. A Balears ens corresponen 220 audímetres. El problema d’IB3 amb l’audiència és que resulta molt castigada pel fet que el 60% de la població de Balears parla castellà i si no és per emergència no mira mai televisió en català. Però, clar, entre aquestes famílies també es distribueixen audímetres, més de la meitat, de fet. Per altra banda, a les Illes tenim un fenomen particular que no passa enlloc més d’Espanya i que afecta molt l’audiència: la televisió més vista és la temàtica. Sempre.


Quina és la televisió temàtica?
—Els canals temàtics de la TDT i, sobretot, tota la programació que s’emet a través de plataformes de pagament. En el seu conjunt té una penetració enorme a Balears, de l’ordre del 13% diari, i a vegades més.


Amb tots aquests condicionants que llastren l’audiència d’IB3 no seria millor deixar anar la FORTA i oblidar-se dels audímetres, buscar un model de televisió més local, de cada illa, amb una mica de programació balear?
—Tot això són característiques de la radiotelevisió pública que responen a una decisió política, parlamentària, que està pendent de ser presa. Hi ha gent que em diu que si sortíssim (de la FORTA) i deixàssim de mesurar les audiències seria com deixar d’existir. No ho sé. La Televisió de Barcelona ha deixat anar això de mesurar l’audiència. En qualsevol cas, tal com he dit, correspon al Parlament prendre aquest tipus de decisions sobre IB3.


Com són les relacions d’IB3 amb TV3?
—Molt bones. N’estic molt content. A banda de la col·laboració coneguda entre les dues empreses públiques —de reciprocitat, doblatge, etc.—, hem fet un programa conjunt, cosa que no s’havia fet mai. Per una altra banda, cada mes ens veiem el president de la Corporació, Brauli Duart, o la seva segona, Núria Llorach, i jo. Per tant, tenim un contacte permanent i intens. Ara estam ultimant un projecte conjunt, que va ser idea d’en Brauli, que és traure un canal de ràdio i televisió en català per internet per emetre tot tipus de programació pròpia —sèries, programes d’entreteniment...— que hem anat fent les dues empreses al llarg de la respectiva història. La idea és que en el futur la televisió valenciana hi pogués participar, si volgués.


Quina opinió li mereixen les crítiques i atacs que ha rebut TV3 amb relació al procés polític que viu Catalunya?
—Jo veig els informatius d’IB3 i, després, els de TV3. Com a càrrec públic no puc dir massa més excepte que s’ha de respectar el dret a opinar de tothom però que el que no es pot fer és una campanya d’assetjament i desqualificació general d’un mitjà de comunicació.


Acabem: vostè ha estat cap de premsa del CGI, institució presidida per un polític d’UCD, del Govern illenc, presidit per un representant d’Aliança Popular, ara és càrrec públic electe per un Parlament de majoria d’esquerres i els seus enemics l’acusen de ser una mena de submarí del PSOE...
—És ver, i mai, ni una vegada, he perdut la independència de criteri ni he permès que me la posin en dubte. Si me sentís agredit d’aquesta manera deixaria el càrrec immediatament. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.