Patrimoni cultural

El castell de Sant Iscle de Vidreres

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El castell de Sant Iscle està situat a 2 km al sud-est del nucli urbà de Vidreres, dins del terme municipal d'aquest municipi de gairebé vuit milers d'habitants ubicat a la Selva. Es dreça al cim d'un turó de 146 metres, al nord oest del massís d'Ardenya, pertanyent a la Serralada Litoral i directament afrontat al pla de Vidreres pel costat de ponent. En aquesta direcció, el castell té un domini visual excel·lent sobre la depressió prelitoral selvatana i les elevacions que la circumden (Serralada Litoral, Montseny i Guilleries), on es troben altres castells (Torcafelló, Malavella, Argimon, Montsoriu...), la majoria pertanyents, com Sant Iscle, a l'antic vescomtat de Cabrera.

Les excavacions arqueològiques al castell van començar el 2005 i s'han vingut efectuant ininterrompudament cada estiu fins a l'actualitat. Estan patrocinades per l'Ajuntament de Vidreres gràcies a un conveni de cessió temporal signat amb el propietari dels terrenys i s'efectuen mitjançant camps de treball gestionats pel Grup d'Esplai Vidrerenc, i sota la direcció tècnica de l’arqueòleg Joan Llinàs i Pol, de l’empresa Atri Cultura i Patrimoni SLU.

Actualment, després de 13 campanyes d'excavacions arqueològiques en el castell de Sant Iscle n'hem extret un gran aplec de dades que, des del punt de vista del coneixement de l'estructura de la mateixa fortalesa i de la seva evolució cronològica, són excel·lents. Altrament, l'abundant material arqueològic recuperat ens proporciona elements molt útils a l'hora de conèixer la vida quotidiana dels ocupants del castell: vaixella i estris de cuina, peces relacionades amb la indumentària, eines i objectes diversos, i finalment (no oblidem que ens trobem davant d'una fortificació militar) armament.

El castell està composat per un recinte principal de planta rectangular amb torres als quatre angles, amb una ampliació afegida al costat oest, i ocupa una superfície construïda total de quasi 1000 metres quadrats. A l'entorn d'aquestes construccions, a peu de muralla, hi ha uns espais oberts on destaca al sud-oest la capella. Tot el conjunt està envoltat per un fossat.

Les excavacions han anat deixant al descobert l'estructura de la planta baixa del castell, sepultada sota la runa de l'esfondrament de la mateixa fortalesa, per la qual cosa la podem restituir en la seva pràctica totalitat. A banda, algunes estructures que s'han conservat a major alçada (muralla est amb torres cantoneres incloses, un fragment de muralla sud, el sector nord-oest de l'ampliació...) permeten esbossar alguns detalls del pis superior i les cobertes.

La fundació del castell

El castell de Sant Iscle es va construir al segle XII en part sobre les restes d’una necròpolis del segle IX, descoberta en les excavacions i formada a dia d'avui per 43 enterraments, que s'estèn pel quadrant sud oest del recinte del castell.

La fundació del castell de Sant Iscle no pot ser gaire anterior a l'any 1194, data del primer esment documental que en coneixem. En aquest document el castell de Sant Iscle apareix integrat en els dominis dels vescomtes de Cabrera, dins dels quals romandrà sempre fins al seu abandó, esdevingut prop de l’any 1500. Era un castell termenat amb jurisdicció sobre un territori que, a grans trets, coincidia amb l’actual municipi de Vidreres.

El castell fundacional del segleXII era més petit. Es tractava d'un castell de planta quadrangular, quasi quadrada, de 22 per 20 metres, amb una torre de l'homenatge a l'interior, de planta circular i ubicada al costat d'un pati al qual s'obrien dues ales d'estances als costats oest i nord, recolzades contra la cara interna de la muralla.

El portal d'accés es trobava al centre de la façana de ponent i, fora muralla, a pocs metres al sud-oest, es dreçava la petita capella romànica, dedicada òbviament a Sant Iscle. Es tracta d'un edifici d'una nau de planta quadrada capçada a llevant per un absis semicircular, de 7'20 m d'amplada i 9'90 m de longitud. La primera referència documental coneguda de la capella data del 18 de maig de 1263, quan el vescomte de Cabrera Guerau VI va manar que les relíquies del cos de Sant Iscle que s’hi veneraven fossin traslladades al monestir de Breda. No hi van anar totes, ja que es documenta un nou trasllat de relíquies l'any 1339. A banda, se sap que l'any 1285 hi havia un capellà que tenia cura tant de l'edifici com del culte i que hi hagué un benefici establert almenys a partir de l'any 1327.

Les ampliacions del segle XIII

Al segle XIII el castell de Sant Iscle fou objecte d'una important remodelació que el convertí en una fortalesa més gran i amb un sistema defensiu més eficaç. Per una banda, es va construir un nou cos davant l'antiga muralla sud, que allargà gairebé nou metres l'antic castell, que queda així convertit en un recinte rectangular de 31 per 20 metres. Per altra banda, es fortificaren els quatre angles de la muralla amb torres circulars i s'enderrocà l'antiga torre de l'homenatge, de manera que Sant Iscle passà de ser un castell quadrat amb torre al centre a un castell rectangular, sense torre central i amb els quatre angles fortificats. També es va construir una nova ala d'habitacions ocupant una part de l'espai que fins ara era pati concebuda originalment com una sala rectangular allargassada de grans dimensions (15 metres per 4,16 metres de superfície útil), que fou posteriorment subdividida en quatre estances

A finals del mateix segle XIII el castell experimentà una nova i important ampliació, aquesta vegada pel costat de ponent. Adossat a la muralla oest del castell, es va construir un edifici de dues plantes, subdividit en dues estances a la planta baixa. La construcció d'aquest edifici va incrementar la superfície construïda del castell, que va passar de 620 metres quadrats a 825 metres quadrats i va obligar a obrir un nou portal d'accés a l'interior de la fortificació, ja que l’antiga porta, ubicada a l’antiga muralla oest, va restar ara com una porta interior. El nou accés es va realitzar a l'angle sud est del recinte principal, a redós d’una de les quatre torres cantoneres.

Entre els diversos esdeveniments que cal remarcar destaquem que el 18 de juliol de 1241 el vescomte Guerau V de Cabrera lliurà el castell en feu a l'orde del Temple per tal de compensar un bescanvi fet l'any 1227 pel seu pare Guerau IV -que era templer- del castell de Mediona pel de Vilobí. Se sap també que l'any 1310 Elionor, esposa de Bernat I de Cabrera, residia al castell, i que l'any 1356 la fortificació (castell de Sentaiscle) surt esmentada com una de les possessions del vescomtat.

El segle XV

Noves reformes tingueren lloc al segle XV, quan detectem al castell una activitat constructiva intensa que afecta quasi totes les estances de la fortificació, encara que ara no s’hi produeix cap ampliació. Moltes habitacions foren subdividides o compartimentades, especialment a les ales est i nord, i sobretot a la gran estança sud de l’ampliació de finals del segle XIII. D’altra banda, a l’habitació sud-est s’hi va construir una cisterna que s’abastia d’aigua a través d’una canalització connectada per un costat a un canal que baixava per dins de la paret oest procedent de les cobertes -on recollia l’aigua de pluja- i, per l’altre, a una boca que vessava dins de la cisterna. Finalment, a l'extrem de llevant de l'estret espai que quedava entre les restes de l’antiga torre de l'homenatge i la primitiva muralla sud s'hi va construir un forn per a usos domèstics.

En aquest moment també va haver de ser reconstruïda la capella, que havia patit els efectes dels terratrèmols de 1427-1428. La nova capella, una construcció rectangular, de 11'55 metres de llarg per una amplada d’entre 7'32 i 6'63 metres, es va bastir reaprofitant en part l’antic edifici romànic, però amb una orientació totalment diferent, amb el presbiteri a tramuntana i la nau a migdia.

A la segona meitat del segle XV el castell era ple d'activitat. El material arqueològic d'aquest moment que s'ha trobat a les excavacions és ingent. Les ceràmiques decorades en blau (català o valencià) i en daurat valencià han aparegut en abundància, al costat de peces vidrades i d'obra negra, atuells de vidre, objectes metàl·lics, sobretot de ferro, i algunes monedes, entre les que hem de remarcar cinc croats de plata d'Alfons el Magnànim i de Pere IV, conestable de Portugal.

La participació del castell en els esdeveniments de la guerra civil catalana de 1462-1472 i les revoltes remences està certificada. Amb el vescomteBernat Joan empresonat a Barcelona, la major part del vescomtat de Cabrera va passar a mans de la Generalitat que, en nom de Pere IV, va designar l'any 1464 Vicenç Albanell com a capità del castell. Posteriorment, el 12 de juny de 1465 fou nomenat el conseller reial, Beltran d’Armendàriz, capità general dels llocs, viles i batllies de Tordera, Riudarenes, Palafolls, Montpalau i Vidreres amb els seus castells, fortaleses i termes. Per altra banda, entre les condicions que hagueren d'acceptar els remences revoltats arran dels pactes que desembocaren en la Sentència Arbtiral de Guadalupe (1486), hi havia el retorn als seus senyors de diversos castells ocupats, entre els quals el de Sant Iscle.

L’abandó

Aquest és el darrer testimoni de vida i funcionament del castell com a tal. Descomptant la capella, l'abandó fou sobtat i total pels volts de l’any 1500. Cal remarcar, però, que la mort del castell va anar precedida d'un intent d'adaptació als nous temps que no va reeixir, i que va consistir en el desdoblament de la muralla est del recinte principal, amb les dues torres que la flanquegen, i la reconstrucció de la part nord oest de l'ampliació del finals del segle XIII. Es tracta d’unes reformes que pretenien transformar la vella fortalesa en un castell- palau d'inspiració gòtico-renaixentista i que van quedar inconcluses.

Només la capella va continuar funcionant i oberta al culte. Al cap d'unes dècades fou reformada i renovada: un document datat el 6 d'agost de 1583 dóna llicència al rector de Vidreres per beneir la capella de Sant Iscle i Santa Victòria, reedificada al castell. La reforma més destacable fou l'enderroc de la paret est de la capella anterior, que fou substituïda per una de nova una mica més a l'oest, de manera que les dimensions de l'edifici quedaren sensiblement reduïdes. L'espai que havia deixat lliure l'enderroc de la vella paret est fou convertit en una zona de pas exterior. A l’interior s'hi col·locà un paviment de rajoles de ceràmica, es bastí ara un nou altar i un retaule i s'obrí una nova porta a la façana sud.

A aquesta capella s'hi realitzà fins a mitjan segle XIX una processó anual des de Vidreres cada 17 de novembre, festivitat de Sant Iscle i Santa Victòria, i també se'n féu una des de Maçanet de la Selva a partir del 1667. Al segle XVIII va decaure i el 1828 es documenta ja com a derruïda.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.