Kernberg, 95 anys, va desenvolupar teràpies per a trastorns que abans es consideraven intractables com ara el trastorn límit de la personalitat i el narcisisme maligne. Aquesta setmana ha estat de viatge per Europa. A Colònia, va impartir un seminari a l’Hospital Alexianer i abans havia estat a Viena, la seva ciutat natal, i a Roma, on va mantenir una audiència privada amb el papa. D’ençà del 1976, Kernberg és catedràtic (ja jubilat) de Psiquiatria a la Universitat de Cornell. No segueix com un dogma les tesis de Freud, sinó que intenta integrar aspectes neurobiològics a la psicoanàlisi. La seva consulta de Nova York segueix oberta.
SPIEGEL: Professor Kernberg, quan el 1928 va néixer a Viena, Sigmund Freud encara hi vivia. El 1939 vostè va fugir amb els seus pares a Xile escapant dels nazis i el 1961 va anar als EUA. Ara, a una edat avançada, torna a Europa. Què significa aquest viatge per a vostè?
Kernberg: Quan vaig visitar Alemanya per primera vegada el 1975, m’imaginava que arribaria a un país enemic ple de nazis. Estava molt tens, però el primer vespre un col·lega alemany, un psicoanalista, va proposar d’anar a sopar plegats. Em va explicar que els seus pares estaven en contra de Hitler i volia que jo sabés que també hi ha una altra Alemanya. Va mostrar tanta sensibilitat que per a mi allò va ser un alleujament. En altres visites, va acabar de desaparèixer la meva actitud paranoica. Amb el temps, m’he situat en el camí de tornar-me cada cop més europeu. Tanmateix, això també té a veure amb la situació als Estats Units, que em preocupa molt.
SPIEGEL: Es refereix a la influència de Donald Trump?
Kernberg: Sí, fa por que milions de persones es deixin seduir per les seves idees autocràtiques, ideològiques, nacionalistes i paranoiques. Després del triomf sobre el nacionalsocialisme vaig pensar que arribava l’era de la democràcia. Sempre he percebut els Estats Units com el país de la llibertat. És una gran decepció el que hi està passant.
SPIEGEL: Quan encara era un infant va viure les celebracions del març del 1938 en ocasió de l’Anschluss d’Àustria a Alemanya. Quins records en té, d’aquell dia?
Kernberg: La meva infantesa vienesa de cançons populars, pastissos i galetes, i del pare fidel al kàiser, tot es va esfumar de la nit al dia, però no vaig entendre res. Hitler va marxar per Viena en una gran desfilada i nosaltres, els infants, érem a la Mariahilfer Straße, al costat de centenars de milers de ciutadans que cridaven entusiasmats. I jo també vaig cridar “Heil! Sieg Heil!”. No tenia ni idea de què significava, però en aquell moment vaig percebre la sensació del poder, de les possibilitats infinites, la pèrdua de tot sentiment de responsabilitat personal que comporta fusionar-se amb una massa de gent.
SPIEGEL: Poc després començaven els altercats antisemites?
Kernberg: Sí, al cap d’una setmana s’havia acabat tot. Va ser brutal, primitiu. Vaig ser expulsat de la meva escola i vaig haver d’anar a una “escola de jueus”. Una volta, un grup de joves em volia donar una pallissa perquè era jueu. El meu pare va intentar ajudar-me i van anar contra ell. Al darrer moment, un policia conegut del meu pare el va salvar de la gentalla. Un altre dia, els de la SA (secció d’assalt) van obligar la meva mare a netejar la vorera. Em vaig quedar com de pedra, al costat, mentre un grup de gent ens va envoltar insultant-nos. Els grans estaven molt preocupats perquè ningú no es cuidava ja de la canalla. Amb uns amics jueus, vaig crear una petita banda de lladres. Furtàvem caramels i xocolata.
SPIEGEL: A l’últim moment, el 1939, va fugir amb els seus pares a Xile. Després de la guerra, va saber que els nazis havien assassinat gairebé tota la seva família. Va arribar a ser possible de parlar-ne, d’aquest trauma, amb els pares?
Kernberg: Ben poc. Quan es va saber la veritat dels camps de concentració i els meus pares es van assabentar que tota la seva família havia estat assassinada, fins i tot el meu cosí que després de les vacances s’havia quedat a França, en aquell moment, en plena adolescència, vaig haver d’entendre-ho per mi sol. Van passar molts anys fins que vaig comprendre del tot la gravetat del que havia passat.
SPIEGEL: A Xile va estudiar medicina i va decidir de ser psiquiatre. Més tard, als EUA, es va especialitzar en el tractament de pacients amb trastorns severs de la personalitat. Tenia l’esperança que a través de la psiquiatria entendria com funciona la ment de dictadors i assassins en massa o què li passava pel cap a Hitler?
Kernberg: Aquest podria ser un factor, sí. És un tema que estudio. Però també hi havia un cosí de la meva mare, el psiquiatre Manfred Sakel, que va ser una autoritat a la meva família. Ell va desenvolupar fa més de 90 anys el tractament de xoc amb insulina com a teràpia de l’esquizofrènia.
SPIEGEL: De jove ja va estudiar Sigmund Freud.
Kernberg: En llegia un llibre rere l’altre. Em semblava que transmetien una comprensió fonamental de la humanitat. És el que em va portar a la psiquiatria. La psicopatologia de dictadors i assassins en massa era un tema relativament nou al qual em vaig dedicar. Vaig analitzar detalladament Hitler, Stalin, Idi Amin i altres dictadors criminals. Estic convençut que tenien una personalitat patològica que es pot descriure amb el terme de narcisisme maligne.
SPIEGEL: Què vol dir això exactament?
Kernberg: Un narcisisme simple està caracteritzat sobretot per la sensació de considerar-se més important que els altres. A més, ho fa a través de l’enveja, que controla tota la vida, i el menyspreu cap als altres. En el cas del narcisisme maligne, s’hi afegeix una intensa agressivitat i una actitud paranoica i desconfiada que fa veure la resta de gent com a enemics. I un comportament antisocial que condueix fins al crim. Exactament aquests elements caracteritzen una bona pila de líders criminals.
SPIEGEL: Hitler era narcisista. Cal vigilar amb una afirmació d’aquesta mena de no disculpar amb un diagnòstic psicològic el pitjor assassí en massa de l’era moderna? On és la línia que separa malaltia i malícia?
Kernberg: Sempre que una persona sàpiga què és un crim i què no, serà responsable dels seus actes. Tant hi fa si presenta un trastorn psíquic sever. Malauradament, en la psiquiatria occidental hi ha la tendència a dir: ai, aquesta pobra persona va tenir una infantesa terrible, així que es pot entendre que hagi assassinat la seva dona. Critico profundament aquest posicionament. Als meus pacients que mostren un comportament antisocial, clarament els dic: jo li dono un tractament, però la factura pels seus actes, la hi donarà un tribunal.
SPIEGEL: Durant la seva trajectòria professional ha tractat molts pacients amb narcisisme maligne i fins i tot ha arribat a desenvolupar una teràpia pròpia per tractar-lo. Suposem que un jove Adolf Hitler visita la seva consulta a 19 anys després que fos rebutjat per l’Escola d’Art de Viena. L’hauria pogut tractar i d’aquesta manera canviar el curs de la història?
Kernberg: Sí, potser hauria pogut donar a Hitler un tractament. En el cas del narcisisme maligne, s’hauria d’aclarir en avaluacions prèvies quin és el grau antisocial de la seva personalitat; no pot ser massa gran, si no no es pot donar un tractament al pacient. Per tant, si, per exemple, hagués tingut l’oportunitat d’infondre la por a Hitler que sense tractament podria acabar sent un criminal, i si d’aquesta manera li hagués pogut despertar el desig de rebre un tractament, llavors tal vegada li hauria pogut prescriure un tractament que tingués resultat.
SPIEGEL: Ha rebut a la consulta alguna vegada un pacient antisemita?
Kernberg: Vaig atendre el fill del líder del partit neonazi de Xile. Quan ja érem en ple tractament, va saber que jo era jueu. Vam cloure el tractament amb èxit. Però quan, després de la guerra, un antic fotògraf de la Gestapo de l’hotel Métropol de Viena em va venir a veure a Xile per venir a la meva consulta, m’hi vaig negar.
SPIEGEL: Per què el va rebutjar?
Kernberg: Com a terapeuta, cal poder ser relativament objectiu respecte del pacient. Quan hi ha qüestions personals pel mig, això afecta el que s’anomena contratransferència i la teràpia no funciona.
SPIEGEL: Expliqui-ho millor.
Kernberg: Sigmund Freud tractava pacients que patien símptomes neuròtics que tenien origen en conflictes desconeguts apareguts en la infància. En la seva psicoanàlisi, s’espera que el pacient faci associacions lliurement, que digui tot el que li passa pel cap. D’aquesta manera, Freud esperava fer conscient el que és inconscient per tal que el pacient ara adult pogués resoldre els conflictes que no va poder resoldre de nen. Aquest concepte, però, no funciona si els trastorns de la personalitat són severs.
SPIEGEL: Per què no?
Kernberg: Tractem pacients que són agressius i que pateixen severs estats d’ansietat, accessos de ràbia o un col·lapse per feina, amor o per vida social. Si els diem que ens expliquin tot el que els passa pel cap, ens respondran que el que els passa pel cap són ximpleries, que els ajudem. Per això, es va haver d’adaptar la teoria psicoanalítica de Freud. Més aviat investiguem la relació que el pacient construeix amb nosaltres. Del que es tracta és d’entendre, mitjançant la relació amb nosaltres, les distorsions de l’actual comportament del pacient i corregir-les.
SPIEGEL: Aquesta relació que el pacient construeix amb el terapeuta, vostè l’anomena transferència.
Kernberg: Exacte. I la relació que jo obtinc del pacient, contratransferència. Totes les transferències relatives a trastorns que observem i estudiem sistemàticament entre els pacients i nosaltres ens poden ajudar a resoldre els seus conflictes. Aquests conflictes primitius són controlats per mecanismes de defensa. L’individu pot estimar i odiar al mateix temps, també idealitzar i desvalorar.
SPIEGEL: Durant la teràpia adopta sovint un rol de pare o mare?
Kernberg: Li puc explicar això de manera més gràfica amb el cas d’una pacient amb trastorn límit de la personalitat que s’intentava suïcidar un cop cada quatre setmanes. Tenia una mare cruel que li va clavar pallisses durant tota la infantesa. El pare no s’hi va entremetre, sinó que hi tenia una relació erotitzada però distanciada. Quan era a la meva consulta, tenia accessos de ràbia i em volia llençar el telèfon.
SPIEGEL: Com es va arribar fins aquí?
Kernberg: Es reia de mi, m’acusava de no tenir ni idea de sexualitat i que per això em molestava que ella, com acostumava a dir, se n’anés al llit amb qualsevol. S’asseia damunt del meu escriptori i deixava penjar les cames, era agressiva. Quan mancava poc per acabar la sessió, de cop deia: “M’ha passat una cosa terrible. M’ha d’ajudar.” Jo deia: perdoni, la sessió ja ha acabat. I responia: “Això no pot pas ser. No em pot fer marxar d’aquesta manera.” Jo la feia fora i ella es feia la Madonna plorosa. Aquesta dissociació, aquest ràpid canvi de rols, és típic en pacients amb trastorn límit de la personalitat: tant se sentia com un infant desemparat i en mi veia la mare maligna, com adoptava ella mateixa el rol de la mare maligna.
SPIEGEL: De quina manera va poder ajudar aquesta dona?
Kernberg: Amb el pas del temps, li va ser possible de reconèixer que darrere aquest comportament hi havia els aspectes dissociats d’una relació ambivalent amb la seva mare. Desitjava tenir la mare perfecta. Una volta, va explicar la seva fantasia: ella era un cangur bebè i jo, la seva mare, a la bossa de la qual ella reposava. I deia: així tot és perfecte.
SPIEGEL: Què li va respondre?
Kernberg: Que tenia tota la raó del món sent com era un infant de tres mesos de vida. I la pacient va dir: “Però jo no soc un bebè de tres mesos.” I jo vaig contestar: “Sí, aquest és el seu problema. No té l’edat adequada.” Va costar molt de temps, però al final de la teràpia la pacient estava en condicions d’integrar millor aquestes dues cares en la seva personalitat. Que jo sàpiga, no ha intentat suïcidar-se de nou.
SPIEGEL: És correcta la impressió que la nostra societat cada cop és més narcisista per com és de marcada per actors, polítics i persones que tenen poder?
Kernberg: El que nosaltres anomenem narcisisme és també un aspecte normal de la personalitat: autoestima, confiança en l’opinió d’un mateix. Si això manca, és un problema, per exemple en el cas de les depressions. Tanmateix, aquest narcisisme normal té trets infantils. Els nens petits també són narcisistes. Volen ser els més genials i tenir la millor roba. Hi ha moltes persones, la immaduresa emocional de les quals s’expressa en una persistència del caràcter narcisista infantil.
SPIEGEL: Què vol dir exactament amb això?
Kernberg: Es tracta de persones, l’autoestima de les quals depèn de portar els millors vestits, conduir el cotxe més modern o ocupar la posició més important a la feina. Això és un aspecte normal però justament infantil del narcisisme. Ara bé, això no equival a una personalitat narcisista malaltissa.
SPIEGEL: Quantes persones pateixen aquest trastorn?
Kernberg: Un vint per cent de la població té un trastorn de la personalitat, però només un cinc per cent és de caràcter sever. D’aquests, al voltant d’un trenta per cent té una problemàtica narcisista. Sabem més de personalitats antisocials, és a dir, persones que assassinen i roben, que són perilloses. Aquestes són aproximadament un u per cent de la població. No importa si en un acte es descuida la cartera en una sala amb cent monges o psiquiatres. Després de la pausa ja no hi serà.
SPIEGEL: Hi ha alguna tendència social que li causi preocupació?
Kernberg: La involució massiva de moltes persones als EUA que tenen un ressentiment crònic. A això, s’hi afegeix la persuasió per part d’una personalitat marcada per un narcisisme maligne que reforça aquesta regressió.
SPIEGEL: Es refereix a Donald Trump?
Kernberg: M’agradaria deixar-ho clar: no adjudico a Trump un diagnòstic clínic de “personalitat narcisista maligna”. L’Associació Americana de Psiquiatria va acordar que no podem emetre mai diagnòstics de persones que no puguem analitzar clínicament. Ho trobo correcte perquè no sé si Trump es comporta diferent en la seva vida privada. Tot i això, el seu comportament polític es correspon amb aquests trets patològics. Sembla fonamentat parlar d’una estructura política narcisista maligna.
SPIEGEL: Hi veu paral·lelismes, en l’ascens de moviments feixistes de principis del segle passat?
Kernberg: La situació és semblant. Freud va demostrar que la identificació amb un líder ajuda a sentir-se magníficament i donar curs lliure a les agressions. I que en aquests grans grups s’hi veu reduïda la intel·ligència de l’individu.
SPIEGEL: Quina pot ser la solució?
Kernberg: S’han de defensar les institucions democràtiques. I és important que la joventut aprengui quins perills emanen de la capacitat de persuasió d’aquests grans grups.
SPIEGEL: Si Trump fos elegit de nou president, abandonaria els EUA?
Kernberg: La meva dona i jo esperem que no s’arribi a tal punt i que el sistema democràtic resisteixi aquest nou embat.
SPIEGEL: Professor Kernberg, li agraïm haver mantingut aquesta conversa.
Conversa conduïda per les redactores Veronika Hackenbroch i Kerstin Kullmann.
Traducció d'Arnau Ferre Samon