-Quan va entrar al grup Al Tall?
Enric va entrar l'any 1993, si no recorde mal. Vam cridar-lo perquè el coneixíem d'una gravació de prova dels cants per a les aurores de Corbera, realitzada per a la fonoteca de materials. Ell, de fet, va participar en aquestes peces musicals de la mà del seu pare, que era una persona molt vinculada a tot aquest món. En aquella gravació, en la qual nosaltres també vam estar, ens vam conèixer. A més a més, hi havia la casualitat que Enric i Ximo Caffarena [membre d'Al Tall i una de les personalitats de la música tradicional valenciana] eren concunyats, és a dir, estaven casats en dues dones que eren germanes.
Amb totes aquestes referències i vincles amb nosaltres, va ser fàcil pensar en ell quan vam necessitar una veu tenor a la formació musical per completar els registres. De fet, va ser el mateix Ximo qui ens va suggerir el nom d'Enric. I com ja teníem relació amb ell, vam incorporar-lo al grup en aquelles dates. Val a dir que no tenia una gran trajectòria musical en aquell moment, però sí que gaudia d'una veu característica que ens aportava un matís vocal que no teníem.
-Quin paper va jugar dintre de la formació musical?
Musicalment aportava el registre de la seua veu de tenor, els acompanyaments que feia en guitarra i també els que realitzava en guitarró. En aquest instrument, de fet, va destacar prou. Enric, al seu torn, també aportava riquesa al grup, ja que sabia muntar les veus de manera molt instintiva. Per tant, en l'apartat de la polifonia vam guanyar molt amb la seua incorporació.
-Al conjunt de les cançons d'Al Tall que aportava amb la seua veu?
La seua veu ens donava una tessitura alta que, en aquell moment, cap membre d'AL Tall tenia. Per exemple, es tractava d'una tessitura semblant a la que havíem tingut amb Miquel Gil. De fet, a l'etapa de Miquel Gil al grup, ell estava com a tenor, jo al mig i Manolo Miralles als baixos. Doncs quan va entrar Enric, la distribució va ser semblant. Ocupant aquella posició vocal en Al Tall també havia estat Montse Anfruns. De fet, Enric va substituir-la.
-Que ha significat per a la música tradicional valenciana Enric Banyuls?
No havia tingut, fins a la seua arribada al grup, treballs específics en aquest camp musical, a la música tradicional. L'única experiència fou la creació d'una banda de folk durant la dècada dels 70. Dintre d'Al Tall, Enric va caracteritzar-se per la seua capacitat de treball, ja que era molt faener. És curiós, a més, com combinava la seua faceta musical amb altres del món artístic, com ara la pintura. Va estudiar Belles Arts i això va fer-li que realitzara també escultures d'alguns materials molt curioses. Personalment, en quedava espatarrat quan m'explicava com creava les seues obres artístiques.
-Tornem a la seua faceta musical.
Sí, dintre d'Al Tall va treballar molt en la qüestió vocal i també amb la guitarra. Enric va adquirir a poc a poc un nivell elevat gràcies a la seua feina constant i intensa.
-Acabem amb el seu perfil més íntim. Com era personalment?
Era una persona molt discreta i que no li agradava massa la notorietat. Per altra banda, també buscava sempre en els conflictes de convivència que tot tornara a la normalitat i que imperara la pau. Aquesta capacitat, per exemple, va posar-la en pràctica en la seua activitat política, com a militant de Compromís. Una manera de funcionar que va aplicar en el Al Tall. Com també la seua personalitat patidora, d'exigència perquè les coses sorgiren de forma correcta. En les qüestions musicals i en les d'organització al grup, situava el nivell d'exigència molt alt.
Al seu torn, era una personal que ideològicament i culturalment tenia un gran compromís i era molt llegida. Tant ell com la seua dona llegien moltíssim. Quan quedaves amb Enric a xerrar es notava fàcilment el seu bagatge cultural. Sempre aprenies coses noves. També, i és molt important ressaltar-ho, era una persona molt bona, que es feia molt d'estimar i molt íntegra. D'aquelles persones bones que si hi haguera més al món, tot funcionaria millor.