L’estació d’esquí de Vallter 2000 ocupa en un espai estratègic: la capçalera del riu Ter, a la comarca del Ripollès, un petit circ d’origen glacial situat a més de 2.000 metres d’altitud en el Pirineu oriental. L’estació aprofita, durant els mesos d’hivern, els fronts que penetren des de llevant, els quals li proporcionen la neu per a tirar endavant el negoci de l’esquí. Les muntanyes que la circumden són, malgrat l’altitud que frega els 2.900 metres en el millor dels casos, bondadoses i d’un caminar còmode. L’exigència en aquesta geografia és relativa, limitada, mentre la bonança meteorològica no deixe pas a escenaris de clima rigorós, que a l’hivern es tradueixen en dies de torb d’una violència venjativa, que obliguen a suspendre les activitats a l’aire lliure i a tancar temporalment aquestes instal·lacions esportives. Al torb, a aquest fenomen que barreja en una fórmula diabòlica vent i neu, se li ha dedicat a la zona una travessa senderista batejada els Refugis del Torb. No us la proposem ací, per ser una activitat de diverses jornades. Per contra, us invitem a descobrir aquest racó de món a través d’una caminada matinal, agradable, tècnicament senzilla i amb una exigència moderada.
Arribem a Ulldeter, tot remuntant la vall del Ter. Passem Camprodon. La vila —ho hem publicat en altres ocasions— barreja el passat medieval amb les primeres onades d’estiuejants de la burgesia barcelonina que hi varen deixar empremta en forma de luxoses residències d’estil modernista en artèries esponjades com el passeig Maristany. A Camprodon, s’hi respira un aire de muntanya, dolçament assossegat i amb un innegable toc de distinció.
La carretera s’esmuny riu amunt per la vall folrada de conreus de farratge i de creïlles, de blat i sègol. Un ramat aporta al paisatge la rítmica sonoritat de l’esquellot. Se succeeixen Llanars i Vilallonga de Ter. Penjats sobre els vessants arriscats, hi ha una constel·lació de poblets: la Roca, Abella i Tregurà —de Dalt i de Baix. Progressivament, les muntanyes encaixonen el riu; amb dificultats, el sol hi penetra durant els dies curts d’hivern. Setcases perviu enclotat als peus de la pujada a Vallter 2000, que ha esdevingut, per cert, una de les fites del ciclisme a Catalunya. En els 12 quilòmetres de port s’han lliurat algunes de les batalles més sonades de la Volta a Catalunya i la Vuelta, i dels esforçats amateurs i sempre anònims ciclistes de cap de setmana. El tram final d’aquesta carretera descriu unes estètiques llaçades, on encara ressona el rebombori i el circ mediàtic que acompanyen aquestes celebracions esportives.
Cap a la Portella de Mentet
Des de l’aparcament central de l’estació d’esquí, comencem aquesta excursió que ens portarà a circumval·lar el circ glacial d’Ulldeter. El recorregut ressegueix la carena des de la portella de Mentet, pas estratègic transfronterer, toca els cims del pic de la Dona (2.568 m), de Bacivers (2.702 m), el puig d’Ombriaga (2.639 m) i assoleix el rei de la zona: el de Bastiments, amb els seus 2.881 metres.
Malgrat ser un terreny d’alta muntanya, el camí es presenta sense complicacions i apte, fins i tot, per a infants. A més, si la meteorologia es complica, o si la fatiga ens juga una mala passada, al coll de la Geganta, després d’haver recorregut dos terços de la ruta, un camí ens permetrà tornar ràpidament al punt d’inici.
Posem rumb, doncs, a la portella de Mentet. El camí s’enfila ràpidament, ben fressat, sense deixar ni temps per a un escalfament. Aprofita el curs del petit torrent de la Portella per a guanyar, de cop, els 400 metres de desnivell que separen el pàrquing del coll. No serà estrany creuar-nos amb excursionistes que fan, en un sentit o en un altre, aquest tram. Hi passa, a més, el sender GR-T76.
La Portella de Mentet (2.411 m) és de dimensions generoses, àmplia, d’aspecte amable, com el conjunt d’aquesta geografia que ens acull. A llevant, la silueta densa del Canigó domina el paisatge. Pel vessant septentrional, el camí davalla a Mentet, gairebé a 1.000 metres per sota dels nostres peus. El poble pateix el despoblament endèmic de les realitats rurals i de muntanya: el 2007 comptava amb 22 habitants, i difícilment la situació deu haver millorat. Moltes de les seues cases han estat recuperades per a segones residències i una única carretera hi dona accés des de Vilafranca de Conflent. A la Portella de Mentet, trobareu la fita transfronterera 511 de les 602 que va establir el tractat dels Pirineus el 1659, quan imposà un límit administratiu que desmembrava la cultura catalana assentada a banda i banda de la carena pirinenca. Podreu suposar que aquesta nova frontera no aturà les relacions entre ambdós vessants i que la transhumància i els camins ramaders pervisqueren al marge de la divisió administrativa. A Campmagre, una extensíssima planura que s’estén des de la Portella de Mentet fins a la Roca Colom, al Conflent, al llarg d’uns quatre quilòmetres i sempre rondant la cota dels 2.400 metres d’altitud, es donaven cita els ramats del Ripollès, l’Empordà i fins i tot els de la Selva, que s’hi aplegaven a través de l’anomenat camí de Marina.
Pic de la Dona
Des de la Portella de Mentet comencem a recórrer cap al nord-oest un camí evident i ben fressat. No té pèrdua: transcorre per la carena mateixa. El paisatge, a aquesta altitud, es torna d’una sobrietat aclaparadora: amb una orografia suau, arrodonida, antiga, tan sols un tímid mantell d’herba intenta cobrir tímidament aquest espai mineral.
Per assolir el pic de la Dona, haurem d’ascendir 150 metres de desnivell, amb un pendent moderat que puntualment es torna exigent. El cim es resumeix en un promontori discret, amb poques pretensions de cim pirinenc. Una enorme fita de pedra, un pal indicador i un refugi improvisat contra el vent l’identifiquen.
Uns minuts més i serem al cim de Bacivers. Sense estridències i amb un seguit d’ondulacions, aquest terreny fa l’experiència muntanyenca realment còmoda i agradable. El nostre recorregut segueix la línia de carena, que és també, com hem dit anteriorment, la línia de frontera. No triguem a passar pel puig d’Ombriaga i en suau descens arribem al coll de la Geganta. Aquest és un punt estratègic d’escapada, en cas de voler acurtar l’itinerari i tornar ràpidament al punt d’inici. Als nostres peus hi ha, ben visibles, les instal·lacions de l’estació d’esquí de Vallter 2000: remuntadors i telecadires, canons de neu artificial i un conjunt de vies de servei conviuen en aquest circ glacial amb la presència curiosa, de xiulit agut, de les marmotes.
El Bastiments, rei del lloc
El Bastiments és el cim dominant d’aquest entorn i punt culminant de l’itinerari. La seua massa inconfusible i una altitud per sobre de la resta de muntanyes atreuen, tant a l’estiu com a l’hivern, excursionistes, corredors i esquiadors de muntanya. Nosaltres el pujarem pel vessant menys freqüentat, tot mantenint-nos sobre la línia de carena. Des del coll de la Geganta, l’espina dorsal adopta, justificadament, el nom d’Esquena d’Ase, per tractar-se d’una aresta més estreta, definida, dreta, però sense cap dificultat tècnica, més enllà de l’exigència física que imposa el fort pendent.
El cim en qüestió es presenta com un mirador de primer ordre sobre aquest bocí del Pirineu. Al nord, avall, ben avall, hi ha la vall de Carançà, amb les seues gorges tenebroses; cap a ponent, la carena continua per a connectar amb la vall de Núria i la seua olla, a través dels pics de Freser, l’Infern, la Fossa del Gegant, Noucreus... i així fins a assolir la joia de la corona: el Puigmal.
Cap al sud i als nostres peus, inicia el seu breu viatge el riu Freser, emparat pel cim del Balandrau i fonent-se amb el Ter en tocar Ripoll.
Ambdós rius naixen, com bessons, l’un al costat de l’altre. Són coetanis, simultanis, tan sols separats per l’ampli coll de la Marrana. És per això, i pel valor ambiental de la zona, que el 2015 es va crear el Parc Natural de les Capçaleres del Ter i el Freser. La zona protegida s’estén més enllà de l’estricte naixement dels dos cursos fluvials: les seues 14.500 hectàrees abracen, també, la vall de Núria com a centre de turisme de muntanya i altres espais destacats perifèrics, com la serra Cavallera.
Antic refugi d’Ulldeter
En el retorn al punt d’inici de l’itinerari, sempre en descens, visitem les ruïnes de l’antic refugi d’Ulldeter, situat sobre un monticle estratègicament situat als peus dels cims més rellevants i a tocar de la surgència del Ter. El projecte, impulsat pel Centre Excursionista de Catalunya, va inaugurar-se el 25 de juliol de 1909, amb un cost que ascendí a 48.172 pessetes. D’estil noucentista, el refugi va estar en funcionament fins a la Guerra Civil. Posteriorment, les tropes franquistes el dinamitarien, amb l’objectiu d’evitar-ne l’aixopluc de maquis. En l’actualitat, distingireu l’únic mur que queda dempeus, coronant sempre, més mal que bé, aquell monticle insignificant, però transcendent, enmig del paisatge domesticat de l’estació d’esquí.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a baixar el track.
GALERIA D'IMATGES, ací.