Al cinquè tall del disc Montmartre 1964, gravat en directe al club de jazz més important de Copenhaguen, el saxofonista Dexter Gordon —un dels músics més importants del segle XX i protagonista del film ’Round midnight— presenta els seus companys de quartet: el bateria Alex Riel, el baix Niels-Henning Orsted Pedersen, i “al piano, el gran senyor de Catalunya, Tete Montoliu!”. Amb la seua veu cavernosa i arrossegada, Dexter Gordon pronunciava les paraules que segurament provocarien el gest de satisfacció del Tete: un somriure d’orella a orella mirant al cel. Com deixà escrit Manuel Vázquez Montalbán, “les ganyotes a la cara del Tete estaven dirigides a si mateix”.
Aquell 1964, Tete Montoliu tenia 31 anys, però, com destaca amb admiració i enveja el pianista Albert Bover, havia començat a tocar amb Dexter Gordon —el somni somiat per generacions de jazzistes—, “amb 25 anys!”.
Inexplicablement, la figura de Tete Montoliu va ser ignorada o menystinguda a casa nostra mentre a Copenhaguen, París i mig Europa ja se’l considerava un dels grans i diversos músics de prestigi se’l rifaven com a pianista en els seus concerts. Els dos primers discos de llarga durada, amb total llibertat com a creador, els va gravar al segell Concèntric per iniciativa de l’incombustible i omnipresent Josep Maria Espinàs.
Eren els anys que el racisme imperant als Estats Units havia enviat a Europa bona part dels músics de jazz que volien treballar i viure en pau. L’exili europeu no era ideal, però s’hi trobaven un públic que els admirava i els transmetia, com a mínim, respecte.
Pere Pons comença aquest excel·lent treball sobre el Tete transcrivint una conversa entre Ben Webster, un altre saxofonista afroamericà expatriat, i el periodista i productor alemany Joachim Ernst Berendt. El músic, a punt de començar a tocar amb el seu quartet, li demana a en Berendt: “Qui és aquest paio? El de les ulleres fosques?”. Tot sorprés, en Berendt li diu: “Coi, Ben, és el Tete, el pianista”. I en Webster li respon convençut: “Però que dius, Jo, si el Tete és negre!”.
Aquesta anècdota —fos seriosa o una broma la resposta de Webster— revela fins a quin punt els músics afroamericans s’estimaven Tete Montoliu.
Una altra anècdota que Pere Pons inclou a ‘Round about Tete explica alhora la catalanitat, l’humor i l’afroamericanitat del seu estil.
En acabar la gravació d’una de les peces d’aquell disc del Tete amb Webster, el saxo Don Byas, el baixista Peter Trunk i el baterista Albert Tootie Heath —possiblement Ben Webster meets Don Byas del 1968—, el productor alemany, Jo Berendt, en concloure la gravació d’un dels temes del disc:
“—Aquest paio espanyol té un swing que no té cap altre pianista blanc a Europa.
Atent a l’observació, el Tete respongué al moment:
—Jo no soc espanyol, soc català! No saps que tots els catalans som negres?”
Pere Pons explica la resposta del Tete i afegeix un fragment on Montoliu argumenta més la seva particular teoria: “Més enllà d’aquesta sortida, o de la ironia que feia servir quan deia que ell, quan es mirava al mirall, es reafirmava en la seva negritud (fent esment, òbviament, a la seva condició d’invident), en la seva Quasi autobiografia addueix unes raons que van més enllà de l’anècdota o l’acudit fàcil: ‘Els catalans han sofert una opressió molt semblant. Quan sento un negre cridar ‘Black is beautiful’ a mi em surt ‘Visca l’Empordà’, que ve a ser el mateix. Els comprenc perfectament quan diuen que estan orgullosos de ser negres, perquè jo estic orgullós de ser català. Orgullós de la meva terra, de la meva cultura, del meu idioma, del pa amb tomàquet i, per què no?, de la meva música, encara que a mi m’agradi tocar-la amb una mica més de swing’”.
‘Round about Tete està prenyat d’anècdotes d’aquesta mena i opinions sobre el Tete per part de músics de primera fila, locals i estrangers; periodistes musicals europeus i estatals (com Yves Sportis, editor de la revista francesa Jazz Hot o Jim Simpson, de l’anglesa Jazz Rag), crítics o aficionats de luxe (Fernando Trueba, David Trueba, Antonio Muñoz Molina, etc.).
Pere Pons, fins i tot, investiga fins a trobar la veritat sobre alguns mites de l’abast de la influència de Tete Montoliu entre la intel·lectualitat mundial. Així, Pere Pons desmenteix la llegenda —ara podem qualificar-la així sense por— que afirmava que no era casualitat que, a la pel·lícula Hannah i les seves germanes (1986), Woody Allen fes sortir un disc de Tete Montoliu. Es tracta d’una escena en una botiga de discos on surt la caràtula d’un LP del Tete en primer terme, mentre Woody Allen i Dianne Wiest dialoguen. Va ser una casualitat.
Però amb Woody Allen no s’acaba el món, per sort. La influència de Tete Montoliu s’ha notat sobretot en la música i en l’impuls del jazz. Com qualsevol sisme, l’epicentre d’aquesta influència ha estat sobretot Barcelona, tot i que va afectar tot l’Estat.
La influència del Tete
Pere Pons admet que, possiblement, Tete Montoliu no va crear escola perquè no va voler mai dedicar-se a la docència o impartir classes de manera particular, però constata un cas singular dels jazzistes que es formen a Barcelona: “Potser no és casualitat que, percentualment, la proporció de pianistes que surten dels graus superiors del departament de jazz de les escoles de Barcelona doblin o tripliquin els titulats en altres instruments i representin cinc vegades el nombre dels que hi ha en altres ciutats de l’Estat”.
També opina això el pianista Albert Bover, tot i que ell està convençut que Tete Montoliu no va fer més escola perquè no va voler: “No és casualitat que a la ciutat de Barcelona hi hagi tanta gent que es dediqui al jazz. Tot i així, crec que Tete Montoliu no va crear escola. Es va tancar una mica en banda i en el tracte personal era molt especial, sobretot amb els joves. Del seu llegat musical destacaria la faceta de bebopper, a més dels seus àlbums i les col·laboracions amb músics de la categoria de Ben Webster, Don Byas i, sobretot, Dexter Gordon —només tenia vint-i-cinc anys quan va tocar amb ell!”
A més a més, no són pocs els pianistes que l’han pres com a model o per als quals Tete Montoliu ha estat un esperó: al capdavall, hi va haver un llarg període que el Tete era l’únic músic del país que s’havia volgut dedicar de manera incondicional i exclusiva al jazz.
Ja ho deia el pianista Francesc Burrull (1934-2021) en unes declaracions recollides per Pere Pons al llibre: “El Tete era un amic i un gran músic. De tots nosaltres, el que més en sabia de jazz i el més decidit a dedicar-s’hi. A mi ja m’agradava el jazz, era la meva fal·lera. Quan realment gaudia d’allò més. Però noi, s’havien de pagar factures, i en aquell moment allò donava el que donava. Bé, ara tampoc és que hagi canviat tant. (...) El Tete sempre ho va tenir clar i no estava per romanços”.
I afegia el mestre Burrull: “Tete Montoliu, per a mi, és un músic comparable a Pau Casals, a Mompou, a Granados o a Albéniz”.
Entre els pianistes de jazz que se’n senten deutors d’alguna manera, pel mestratge proper o per l’exemple històric que havia esdevingut, Pere Pons recull testimonis de Lucky Guri i el navarrès Iñaki Sandoval: “Iñaki Sandoval —escriu Pere Pons— em confia que un dels propòsits de la seva carrera ha estat sentir-se el més a prop possible de l’esperit de Tete Montoliu. Fins al punt de formar trio propi i portar a l’estudi els mateixos músics que el Tete havia escollit per a tocar des de principis dels vuitanta”. En unes declaracions a Pons, Sandoval afirma: “Crec que ha estat des de sempre un exemple per a tots els músics que fem jazz de poder arribar a ser com ell. La seva carrera musical és un compendi dels postulats del hardbob”.
Els saxofonistes valencians Perico Sambeat i Eladio Reinón que van gravar sengles discos amb ell (Punto de partida, de 1991, i Es la historia de un amor, de 1992, respectivament) opinen el mateix: “És tot un referent per a la nostra generació, i és que a la seua època només hi era ell i poca cosa més”, reconeix Sambeat, mentre que Reinón afirma que “gràcies a ell molta gent es dedica al jazz en aquest país”.
Pere Pons, un dels grans periodistes musicals del país i, durant molts anys, director de la revista Jaç, ha executat a ‘Round about Tete un extraordinari treball de documentació i compilació de grans veus que van tocar amb el músic de Barcelona, però també ha incorporat un apartat amb testimonis directes de familiars, músics col·legues, hereus de la seva música, mànagers i programadors de jazz: el company de trio Horacio Fumero; les cantants Laura Simó i Mayte Martín; el saxo cubà Paquito D’Rivera; el pianista Ignasi Terrassa; Lluís Cabrera (Taller de Músics); el baterista Jordi Rossy, etc.
D’Rivera troba les paraules per explicar les habilitats inexplicables del Tete: “M’impressionava la seva forma d’articular i de gronxar-se en el swing, d’una manera ràpida i intensa alhora. El seu so tenia un poder d’atracció irresistible. (...) La sorpresa, l’inesperat, era marca de la casa. Com aquell gest que feia quan parava de tocar per gratar-se damunt del nas. Era senyal que s’ho estava passant d’allò més bé”.
El cubà afegeix una altra anècdota del caràcter del Tete, en aquest cas en un concert al Canadà: “Recordo una vegada que ell tocava amb el seu trio, no sé si a Montreal o a Toronto, i li vaig etzibar des del públic: ‘Toca un pasdoble, gallego!’. No va trigar a respondre: ‘Et perdono que em diguis ‘gallego’, fill de puta, però si em dius ‘espanyol’ t’escanyo”. •