Els crítics

La llum de la vida que s'apaga a poc a poc

‘Tast de salobre’ és la novel·la de Joan-Lluís Moreno que li ha valgut el primer premi Carmelina Sánchez-Cutillas, que atorga l’Ajuntament d’Altea (Marina Baixa). Ambientada en l’Alacant actual, reflecteix perfectament la decadència d’una ciutat observada des dels ulls d’un nadiu també decadent, en els seus últims dies de vida. El desarrelament de la ciutat és perfectament representat per la seua família, pel seu entorn i pel seu pensament.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Alacant té pocs resignats, perquè només uns quants se l’estimen. La ciutat és el paradigma d’un mal que afecta el País Valencià sencer. Però que destaca, molt especialment, sobre aquest nucli. El famós autoodi, reflectit en els canvis de la ciutat, en edificis resultants de la desconsideració, en les evolucions que mostren un menfotisme evident, només és lamentat pels que han estat conscients de tots els canvis experimentats. Una estricta minoria obligada a resignar-se davant la passivitat dels seus conciutadans, només conscients del seu lloc de procedència en els moments oportuns d’eufòria.

“El sol, la llum, la platja, el mont... No te n’adones? Tot el que té de formós aquesta ciutat ens ha sigut donat. Ens pertany de mena. Això no té mèrit. Nosaltres no ho hem creat, ni tenim res a veure. En canvi, quan hem ficat cullerada, l’hem feta malbé. Mira el mont. Ara mira aquells edificis de davant. Ningú amb una mica de trellat haguera consentit que construïren uns edificis que taparen la vista del mont i del castell. Mira la platja. Mira aquell hotel. Ningú amb una mica de trellat haguera consentit construir un hotel que tancara la platja. Mira el port, les barques. Ara mira el casino. Pot haver-hi al món un nyap més horrible? Has passejat tranquil·lament per la ciutat? T’has fixat en ella? És bruta, agressiva. No s’assembla gens a la ciutat que jo coneixia. Aquella era una ciutat menuda i amable. Aquesta, no. S’ha fet gran i esquerpa. Hi havia un poeta que tu no coneixes, que parlava d’una pàtria pobra, bruta, trista i dissortada. Aquesta ciutat també és així: pobra —vull dir pobra d’ànima—, bruta, no sé si trista, i dissortada. I també caòtica, desorientada, desarrelada...”.

Es tracta d’una de les moltes reflexions de Vicent, un vell octogenari que troba inesperadament un impuls vital quan només augurava soledat, foscor i agonia. La companyia d’una cuidadora cobreix de llum un buit fins llavors irreversible. Quan la viudetat, la invalidesa i els fracassos familiars només aboquen al desig de la mort espontània, imprevisible per no ser patida amb la crueltat lenta que colpeja molts innocents que volen marxar sense fer soroll. A més de no voler molestar els seus.

Aquest darrer desig, altruista i humil, no sempre identifica ben bé la realitat. La novel·la de Joan-Lluís Moreno (Alacant, 1961) demostra perfectament que les tasques de cura de la gent gran no han de ser necessàriament angoixants. Més aviat al contrari. Despertar la felicitat allà on només queden les darreres passes prèvies a la mort és una satisfacció amb poques comparacions possibles. Així ho sent Luz Marina, obligada a exercir un treball improvisat en una terra que no és la seua, però on encaixa a la perfecció. Tot concorda, de fet, quan la tasca realitzada dóna el resultat òptim de la complicitat, de l’entesa, del respecte més sincer. Quan la víctima de l’edat supera per moments una foscor on es fa impossible de clarejar.

El respecte és forjat a còpia de confessions, de sinceritat, de transparència i de penediment. Vicent troba en Luz Marina l’última —i l’única— coneixedora dels seus pecats. Les infidelitats unilaterals, les trampes descobertes però callades per l’afectada, submisa a la por de la desfeta familiar i a la magnificació d’un amor mal interpretat, imposat per les regles del joc, per la innocència d’una subordinació més inqüestionable encara en altres èpoques.

A l’altra part de la finestra del confessionari hi ha la que ha patit aquesta actitud de manera violenta, indissimulada, dèspota. La qui per haver conegut l’horror enyora la sagacitat, hipòcrita però tènue, que compensa la culpa quan la discreció es disfressa d’un respecte que és banal, inexistent. Les malifetes subestimades al llarg de tota una vida es transformen en culpa quan la vellesa obre la porta a una reflexió inevitable, feridora quan arriba per quedar-se per sempre més, sense camí possible de retorn.

I entremig, el camí recorregut, visible en una família dividida, enfrontada per caràcters, per vicis, per obscenitats i per egoismes que amarguen l’existència del moribund i que seran elementals en el desenllaç del relat, condicionat pels capricis d’algun personatge hiperbòlic, construït amb els tòpics més previsibles.

Alacant, la dels laments, la dels pecats reflectits en projectes sense rumb i en una deferència desconeguda. La vellesa, la de la tristor i el penediment compensat per la companyia que tota persona mereix quan la seua vida s’apropa irremeiablement cap al seu final.

Dos elements sobre els quals gira un relat que ha sigut mereixedor del premiCarmelina Sánchez-Cutillas 2017 per a un autor que ja va conquerir un bon grapat de jurats amb obres com, per exemple, Jack no va passar pel purgatori, Dol de mar, Els adéus anunciats, Compta comptes, Quimeres indocumentades o A la taula i al llit. Joan-Lluís Moreno és, a més, autor de diverses obres teatrals. Ara ens ofereix un Tast de salobre amarg, emotiu i realista amb ingredients alliçonadors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.