Els crítics

La memòria com a bé més preat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Aunque la vida cueste, Llorona, no dejaré de quererte”. No és Lila Downs qui ho canta, però podria ser-ho, tan fascinant en el lament que es trenca, esgarrapant-nos tot el que ens queda d’allò que va marxar. No és Lila Downs, sinó Mamá Imelda qui eleva la veu per marcar el rumb de Coco, la darrera fantasia de Pixar i Disney. Una història que segueix el camí de Miguel, un nen que vol ser músic en el si d’una família de sabaters, i que és un esplèndid esclat colorista que celebra la vivacitat extraordinària de l’imaginari popular mexicà. Dels mariachis de cantina a la passió melòdica per viure a la seva manera, passant per la rauxa punxeguda de Frida Kahlo, pels amors perduts, pel temps guanyat, pel Jorge Negrete de l’època daurada, o pel Santo, capa i màscara de lluitador inclosa. Un mosaic d’afiliacions sentimentals que Pixar uneix a la narrativitat clàssica de Disney, i que arriba just ara, en temps d’amenaces i murs fets per separar. No només per aquesta indissimulada associació política, Coco és una successió d’encerts.

Ho és per apostar per la bellesa de la melodia, per concebre el film com una obra que ret tribut a la música i que, alhora, es val d’ella per sotragar-nos emocionalment. Ho és perquè ens explica que l’èxit té un preu molt alt. Ho és perquè sacralitza la singularitat, i tot allò que té d’universal. Ho és perquè el relat és apte per a tota mena de públics, i això no és només un eslògan de publicitat rutinària: ho és a totes, sense que hi hagi res que no pugui agradar a besnéts, néts, fills, pares, avis, besavis o rebesàvies. Ho és, de fet, perquè és un vigorós retrat de la família que tenim i que voldríem tenir, exposant la necessitat de prioritzar el valor d’allò que importa de debò, de la calidesa que sempre ofereixen els teus, els estimats més propers, hi siguin o ja hagin marxat. Ho és perquè és una mostra de pirotècnia visual, la nova baula d’una factoria d’il·lusions que sempre se supera, història a història, amb textures humanes cada vegada més increïbles —els replecs de la besàvia Coco—, amb expressions cada vegada més intel·ligents, amb una intenció de moviment de càmera cada vegada més encertada, amb una poderosa contundència de colors, escenes i imaginació. Ho és perquè no banalitza el folklore mexicà, sinó que el fa gloriosament fastuós, apropant-lo a una ànima comuna que es belluga entre cultures diverses. Ho és perquè fa endinsar grans i petits al reialme de la mort, amb l’encert que suposa explorar la festivitat d’El día de los muertos i convertir-lo en l’excusa perfecta per mostrar esquelets en moviment, éssers mítics convertits en guies espirituals i, per a fortuna dels sentits, un inframón que sembla sortir de la unió entre els quadres de Diego Rivera, el Jardí de les delícies del Bosch i un parc d’atraccions faraònic i totalment irresistible.

I ho és, sobretot, perquè agafa el fil que Pixar teixeix amb clàssics del seu propi catàleg, com bé feia en la recent Inside Out, i sense oblidar la valentia de persistir en la dignificació dels somnis que era Up: la importància de la memòria com a saba de la pròpia existència, com a nexe d’unió entre la successió familiar, com a bé més preuat de tots els béns —immaterials o no— que posseïm. I que cal cuidar-la, respectar-la i fer-li ofrena. Sabent que ni la nostra vida, ni la nostra mort, mai no seran tan joioses i emocionants com la que mostra Coco. Però entomant aquest humil aprenentatge que ens llega el film: que val la pena intentar-ho i que val la pena, i molt, recordar-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.