Literatura exiliada

L’amarg exili del sorneguer Max Aub

Max Aub Mohrenwitz, valencià d’origen alemany, una de les figures més importants de l’exili intel·lectual provocat per la Guerra Civil, era un escriptor juganer i creatiu. Tanmateix, la seua trajectòria vital i literària, marcada per l’amargura i el desarrelament, no fou cap broma. Una mostra a la Fundació Bancaixa, “Retorn a Max Aub”, el reivindica. I és un poderós esquer per accedir a l’obra.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’any 1969, després de diversos intents, Max Aub (París, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1972), aconsegueix tornar a Espanya des de l’exili. Està de visita. Recupera els seus llibres i agafa el pols del país que havia deixat en la dècada de 1940. El troba irrecognoscible. No s’identifica amb el que veu i amb l’actitud d’aquells que no han marxat. I ha perdut el seu lloc. Fruit d’aquell retrobament desencantat escriuria un llibre, La gallina ciega. Diario español (1971), en el qual bolca el seu profund desencís. Amb una escena que ho simbolitza tot: passejant pel Parc de l’Oest arranca a plorar. Plora per la derrota que el va dur ben lluny. Per la joventut i les oportunitats perdudes. 

L’home enginyós i volenterós, el gran bromista, l’intel·lectual que ha posat dempeus una obra ingent, polifacètica i no massa reconeguda, ensuma la derrota. Sortosament, no va viure per assistir al penúltim afront al seu llegat: el mes de març del 2017, uns gestors culturals de l’Ajuntament de Madrid —consistori en mans de l’esquerra— decidiren traure en nom de Max Aub (també el del dramaturg Fernando Arrabal) d’una de les sales d’El Matadero. La nova denominació és Nave 10. Amb l’excusa que els nous espais anaven a dedicar-se a l’art “contemporani i experimental”. El pretext era barroer, propi d’uns indocumentats: tant Aub com Arrabal havien estat referents del teatre d’avantguarda. I en una etapa tan pregona com la dècada de 1920, el valencià escriu obres de teatre experimental com ara Una botella, El desconfiado prodigioso, Espejo de avaricia o Narciso. Lògicament, la decisió fou contestada des de la Generalitat Valenciana i  la Fundació Max Aub, radicada a Sogorb i presidida per Teresa Ferández Aub, néta de l’escriptor. L’alcaldessa madrilenya, Manuela Carmena, esmenà la decisió.


Per una cabriola del destí, aquesta desafortunada iniciativa municipal va coincidir, al cap de poc, amb un acte de restitució: al maig, arrancava a l’Institut Cervantes de Madrid la mostra “Retorno a Max Aub”. Una exposició visitable ara a la Fundació Bancaixa de València, fins al 18 de febrer, que fa una immersió pels nombrosos vessants creatius i vitals del novel·lista, poeta, tipògraf, contista, crític cinematogràfic i literari i dramaturg, entre més. Un recorregut a través de 125 peces, la majoria procedents de la Fundació, entre llibres, documents personals, fotografies, manuscrits originals, cartells i obres plàstiques de Vicente Rojo, José Moreno Vila i el mateix Aub, que l’escriptor atribuïa a l’imaginari Jusep Torres Campalans. La mostra està comissariada pel poeta i crític literari Juan Marqués i inclou un interessant catàleg amb textos de l’historiador de l’art Juan Manuel Bonet, el professor de literatura de la Universitat Pompeu Fabra Domingo Ródenas de Moya o el mateix comissari de la mostra. A l’exposició també es pot veure la pel·lícula Sierra de Teruel (Espoir), un film dirigit per André Malraux amb Aub com a ajudant de direcció.

Entre l’humor i el drama

Hi ha un punt atzarós i dramàtic en tot el periple vital de l’escriptor. És molt coneguda la frase de Max Aub que diu que “uno es de donde ha hecho el bachillerato”, en el seu cas l’Institut Lluís Vives de València. Aquella destinació, però, va ser bastant casual. La seua mare era Susana Mohrenwitz, una francesa d’origen jueu i alemany. El pare, Friedrich Wilhelm Aub, era un viatjant de Baviera a qui va sorprendre l’esclat de la Primera Guerra Mundial viatjant per Espanya. Tot i que la família estava instal·lada a França i el seu fill Max havia nascut a París, la nacionalitat alemanya de Friedrich feia inviable el retorn a causa de la guerra. 

Un dels segments de l’exposició, amb més dibuixos de Jusep Torres


Es pot concloure que a València, o a qualsevol altre lloc, no hauria variat molt la voracitat intel·lectual del jove, atiat per una família amb inquietuds culturals i que li proporcionà una educació cosmopolita. En poc temps, a les llengües de casa, el francès i l’alemany, incorporà el castellà i el català, la qual cosa li permetia obrir el camp als moviments literaris de tot arreu. La professió del pare, altrament, també tingué un efecte insospitat en el període formatiu d’Aub, qui va seguir els passos paterns com a representant de bijuteria. Això li va permetre viatjar i connectar amb diverses escenes literàries arreu de l’Estat. A Girona, el 1921, tingué una trobada decisiva amb l’escriptor, filòsof i dramaturg Jules Romains. L’autor del cicle Les Hommes de bonne volonté li va fer una carta de presentació per a Enrique Díaz-Canedo, una important figura del Madrid literari de l’època que li obrí les portes, a partir del 1923, al contacte amb Federico García Lorca, Pedro Salinas o Valle-Inclán. En les seues estades a Barcelona, mentrestant, va entrar en contacte amb figures com Joan Salvat-Papasseit. I enceta una amistat paradoxal amb Luys Santa Marina, un escriptor falangista amb el qual va arribar a escriure un poema satíric a quatre mans. Tot i les diferències ideològiques, la seua fou una amistat duradora: en la darrera visita a Espanya, el 1972, tingueren una trobada amb una acalorada discussió sobre la polèmica Aranguren-Fuster en La Vanguardia. El fragor dialèctic fou sufocat amb una emotiva abraçada.

El Max Aub juganer

Tornant enrere en el temps, Aub començà a publicar relats als inicis de la dècada del 1920 i, poc després, el seu primer llibre, Los poemas cotidianos (1925), un volum que revela el seu tarannà juganer: es tracta d’un cant a la vida familiar, dedicat a l’esposa, per part d’una persona que encara no s’havia casat ni havia tingut fills. Un artefacte literari encara dubtós però molt il·lustratiu de les intencions artístiques d’Aub.


Una tendència al joc que continuà conreant, d’alguna manera: una de les seues bromes supremes va ser la creació, ja a l’exili mexicà, del pintor cubista Jusep Torres Campalans, a qui dedicà una falsa biografia el 1958. Aub va crear un pintor cubista fracassat i amic de Picasso, trobat en un punt remot de Mèxic, que li servia per fer la seua pròpia obra pictòrica. Curiosament, no poca gent va caure en l’engany de considerar Campalans un personatge real. L’escriptor valencià d’origen alemany degué gaudir bona cosa de la confusió. 

El debut juganer de l’escriptor, Los poemas cotidianos (1925). Al costat, fotografia amb la seua esposa Perpetua Barjau, feta a Santander l’any 1926.


El ben cert, tanmateix, és que per la vida d’Aub es creuaren una guerra i un exili que tingueren una incidència decisiva sobre la seua obra i, també, sobre la seua biografia. A això va contribuir l’opció ideològica de l’escriptor, alineat amb la República i les posicions progressistes. Aub no sols posseïa el carnet número 3 de l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes en Defensa de la Cultura: col·laborava en revistes marxistes i, juntament amb Josep Renau, dirigia el diari Verdad. Amb tot, la seua actuació més pública i destacada va ser la coordinació del pavelló espanyol en l’Exposició Internacional de París de 1937. L'escriptor era a la capital francesa com a agregat cultural de l’ambaixada espanyola. I com a coordinador del pavelló, intervingué en la participació de Picasso amb el mític Guernica


Aub s’havia significat molt. Les cartes ja estaven marcades. En acabar la guerra, ha de marxar a França, el 1940, per no patir la repressió franquista. Tot el que ha viscut va prenent forma literària, amb el punt de partida de Campo cerrado —obra que no va poder publicar fins a 1944— la primera de les novel·les del cicle anomenat irònicament “El laberinto màgico”, completat per Campo de sangre (1945), Campo abierto (1951), Campo del Moro (1963), Campo francés (1965) i Campo de los almendros (1968). Juan Marqués aventura que, sense aquella conflagració, i sense renunciar “al contingut social i de denúncia, tota la seua literatura hauria incidit en els significants juganers, en el bandarrisme elegant, tot prenyat sempre amb un humor de la més alta nota”.

Fotomuntatge no inclòs a l'exposició, obra de Josep Renau, que mostra Picasso al costat del fictici Jusep Torres Campalans.


Les experiències, òbviament, atenuaren el vessant festiu d’Aub, el portaren a uns altres terrenys. Al poc temps de l’arribada a França, una denúncia anònima que l’acusa de militància comunista, segurament impulsada per l’ambaixador franquista José Félix de Lequerica, inaugura el calvari de l’escriptor: és internat al camp de Roland Garros, enviat més tard als camps de Vernet d’Ariège i Vernet i, finalment, acaba en el camp de concentració de Djelfa, a Algèria, on va haver de patir unes condicions molt difícils durant els nous mesos que estigué presoner. 


Un dels documents més cridaners que recull l’exposició és una carta mecanografiada que Max Aub dirigeix al president de la República Francesa, el 1951, ja des de Mèxic, provocada per la denegació d’un visat a França pels seus antecedents penals. Aub explica el calvari que va haver de passar, tot i haver estat agregat cultural en l’ambaixada i haver nascut a París (“lo que no hace sino dar cierto sesgo tragicómico a la sitación”) i subratlla la falsedat de la denúncia. “Yo no soy, ni he sido comunista. He sido, soy socialista”, conclou. Aub, de fet, fou combatiu amb tot tipus de totalitarismes, també amb l’estalinista.


A Mèxic, l’intel·lectual va haver de bregar de valent per poder tirar endavant, recorrent a l’experiència teatral i cinematogràfica i en treballs com a docent. Hi ha l’esperança d’un ràpid retorn a Espanya, però el valencià, com altres exiliats, no tardà a rebre el bany de realitat: el final de la Segona Guerra Mundial amb victòria dels aliats no comporta, com aspiraven els exiliats espanyols, un moviment de pressió internacional per posar fi al règim feixista de Francisco Franco. 

Max Aub, l'any 1962, en el seu despatx de la Universitat Autònoma de Mèxic / Foto: Ricardo Salazar


A Max Aub no li quedava altre remei que sobreviure i alimentar una obra literària de publicació i destí encara incerts. Tot i els intents reiterats, les autoritats franquistes no permetien el retorn, ni tan sols per acudir als enterraments dels seus éssers estimats. Malgrat que el seu prestigi internacional va creixent —va ser membre del jurat del Festival de Canes— a Espanya és un autor invisible. En ell va covant-se l’amargura i el desencís. “Dentro de nada hará veinte años que nos echasteis de España, más de una vida (...) El hecho es que toda esa generación se ha perdido para España, que ya no tiene qué hacer allí y que el futuro español está en vuestras manos (...) Por tanto mal no hay perdón, solo olvido y vida nueva”, escriu a l’escriptor franquista Dionisio Ridruejo el 1957. Un dels intel·lectuals, com Buero Vallejo, amb els quals mantingué el contacte.


A pesar de l’amargura, el valencià no llança la tovallola. L’any 1964, Aub decideix requerir els serveis com a agent literària de Carmen Balcells per anar donant eixida a una producció ja ingent. La seua obra es va publicant a poc a poc, en el cas de El zoopilote y otros cuentos mexicanos per la intervenció de Guillermo de Torre, qui tractava des d’Argentina d’impulsar una col·lecció que aglutinara els autors exiliats i els que havien romàs a Espanya. Com s’ha dit abans, però, quan finalment aconsegueix tornar, les sospites de la manca de reconeixement es veuran confirmades asprament.


L’any 1971, abans de la seua mort, imaginà com podia haver anat tot plegat amb una fantasia ben significativa: una cerimònia de recepció en una Academia de la Lengua (sense “Real”, com correspondria a una república) a un nou acadèmic, Max Aub, en substitució del desaparegut Valle-Inclán. Entre els acadèmics, Federico García Lorca, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Rafael Alberti, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre i uns joves Camilo José Cela i Miguel Delibes, entre més. En el seu discurs, “El teatro español sacado a la luz de las tinieblas de nuestro tiempo”, Max Aub, que ha estat director del Teatro Nacional des del 1940, recordava la brillant trajectòria i reconeixement internacional del teatre espanyol dels anys precedents, l’èxit de Lorca... 

La vida és somni, clar.


L’escriptor, qui deixà en el seu epitafi el darrer bri d’ironia (“hice lo que pude”), mai no pogué veure aquella cerimònia. I nosaltres tampoc. Però resten els seus escrits, una obra per recuperar i llegir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.