Si els catalans ―tots!― no assumim la nació, la nació sencera, «de Salses entrò a Guardamar», com la proclamà el rei Pere III el Cerimoniós, a les Corts Generals de Montsó, l’11 de febrer de 1363, francament, nacionalment hem begut oli. La nostra pàtria ―deia Joan Fuster― és la nostra llengua i, com també digué el patriota i assagista de Sueca, «o ens recobrem [els catalans] en la nostra unitat o serem destruïts com a poble». Fixeu-vos i la realitat quotidiana ens ho adverteix: o tots plegats reeixim, sense excepcions, o tots plegats sucumbirem. La catalanitat no pot prescindir de l’existència i de les aportacions dels catalans de més enllà del Principat estricte, malgrat qui hagi qui les silenciï perquè, ras i curt, li fan nosa. El País Valencià, les Illes, la Franja, la Catalunya Nord i l’Alguer molesten? Hi ha a qui, pusil·lànime, sí; hi renuncia, ensinistrat per la pressió ideològica espanyola que condemna ―la permet― la catalanitat a les quatre províncies reconegudes per Espanya amb la denominació regional Catalunya: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. A la resta de Catalunya que la bombin!
Especialment descoratjador i il·lustratiu del desinterès d’alguns ―massa!― per la pàtria completa, ara que ha passat l’11 de setembre, és el logotip que fa servir el Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència, impulsat per l’Assemblea, l’Òmnium, el Consell de la República Catalana, l’AMI i Intersindical-CSC. Es veu, per allò que il·lustra la icona de capçalera que mostren, que a aquestes persones els importa un rave la integritat de la nació que diuen defensar. Alegrement, s’acomoden al dibuix espanyol de Catalunya, la representen emasculada i eixorca, i ―ai!― volen la independència només d’aqueix trosset, d’un trosset només perquè Espanya no s’incomodi i menys França. A la resta de catalans ―torno a reiterar-ho― que els bombin. Fixeu-vos la bestiesa: ni Ramon Llull ni Ausiàs March, per a aquests beneits, eren catalans.
Li diuen règim del 78, el de la sacrosanta Constitució postfranquista escampadora d’ideologia espanyolista. O millor dir-li, a Catalunya estant, del 77, la del pacte entre Adolfo Suárez (el president del govern espanyol) i Josep Tarradellas (el president de la Generalitat a l’exili) que establí el corralet autonòmic català estricte, o sia, per a l’única Catalunya que reconeix l’Estat espanyol. A l’altra plogueren bombes: bombes a l’estadi del Llevant (1976), bomba contra el professor Manuel Sanchis Guarner (1978), bombes contra l’assagista Joan Fuster (1978 i 1981), bombes contra... Bombes! Bombes i agressions de tota mena esperonades per un Estat que de manera violenta ofegà les aspiracions de redreçament nacional del País Valencià. Mentrestant, al Principat ―el pacte Suárez-Tarradellas obligava― feien la viu-viu. Ells eren els catalans, els catalans de debò i a la resta doncs que els bombin. I d’aquelles noces aquests confits, o millor dit, la mala llet que encara cueja. Al nord del rierol de la Sènia van de prucés ―ells només― de mai no acabar i al sud ―ai el sud!― abandonats a la seva dissort pas a la regió que avança en marxa triomfal cap a l’Espanya final, o el que és el mateix, l’Endlösung (solució final) al «problema» català.
1714
L’11 de setembre de 1714 caigué Barcelona en mans de l’Espanya borbònica. Dia trist, doncs, per a tots els catalans, perquè a Barcelona ―recordem-ho― lluitaren combatents vinguts d’arreu del país, valencians i mallorquins inclosos. El 15 de desembre fou dissolt el Consell de Cent i a l’endemà era abolida la Diputació del General. Però encara Mallorca es mantingué lliure del jou borbònic fins al 2 de juliol de 1715. El 28 de novembre eren suprimides definitivament les institucions illenques, de Mallorca i Eivissa, perquè ―ep!― Menorca restà en mans dels britànics i això, mentre els britànics s’estigueren, permeté la conservació de lleis, llengua i institucions pròpies fins al 1802.
Barcelona reviscolà aquell dia infaust de 1714 en 1886, amb una missa oficiada per mossèn Jaume Collell a Santa Maria del Mar, un ofici dedicat als «màrtirs», els patriotes enterrats al Fossar de les Moreres. Una missa, però, sense sermó, que les autoritats espanyoles el prohibiren. El catalanisme polític balbucejava i a la missa assistiren Àngel Guimerà i Valentí Almirall. També en aquell any l’Ajuntament de Barcelona encarregà dues estàtues per a emplaçar al passeig de Sant Joan, una dedicada al cronista Bernat Desclot i una altra al conseller en cap barceloní de 1714, Rafael de Casanova, una estàtua, la de Casanova, erigida en 1888, en la qual acabaven els actes de l’11 de setembre des que en 1889 la Lliga de Catalunya l’elegí com a lloc per a protestar contra la promulgació del Codi Civil espanyol, una legislació que qüestionava el dret diferencial català.
Dret diferencial català? Doncs mireu, sí, Felip V, el borbonàs, no abolí el dret privat del Principat, cosa que sí que féu amb el valencià. Punyetes! Al sud de la Sènia, ja veieu, cosits a bastonades. El País Valencià fou el primer a sucumbir a l’onada borbònica, el mal que vingué d’Almansa en 1707 i, arran d’això, la regió catalana més castigada per les autoritats borbòniques d’ocupació. Quan el mal arribà a Barcelona en 1714, la disposició del príncep francès convertit en rei de les Espanyes era una altra. Fixeu-vos que el seu avi, Lluís XIV de França, fins i tot intentà fer-lo abdicar de la corona en 1710. I diguem-ne que quasi ho aconseguí. Una França empobrida per anys de guerra cercava la pau desesperadament i Lluís XIV oferí als aliats austriacistes (la Gran Aliança) la possibilitat que Felip V abandonés el tron d’Espanya a canvi de la corona de Nàpols. Les negociacions (les converses de Geertruidenberg) es frustraren per la insistència aliada que Lluís XIV col·laborés militarment a destronar el seu nét. I la sort per a Felip V ―dissort per als catalans― és que, finalment, la Gran Bretanya, des de la tardor de 1710 governada pels tories, abandonà la Gran Aliança. L’emperador austríac Josep I morí sense descendència (17 d’abril de 1711) i la corona imperial recaigué en el seu germà, l’arxiduc Carles, el Carles III dels Països Catalans. Des d’aquell moment als britànics ja no els interessà l’aliança amb l’Imperi (un altre Carles V no!) i cercaren una entesa amb França. Així s’arribà als tractats d’Utrecht (1713) i Rastatt (1714) que posaren fi a la Guerra de Successió a la Corona de les Espanyes i condemnà els Països Catalans a ser annexionats políticament per Castella. Vet ací, ras i curt, el naixement d’Espanya, l’Espanya estat-nació de supremacia castellana. Catalunya Principat encara resistí, malgrat que Carles III l’abandonà (Convenció per a l’evacuació de Catalunya, 14 de març de 1713) i la guerra, ara els catalans tot sols, continuà fins a la definitiva caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714.
11 de setembre de 1714, malgrat ser un dia fatídic, data icònica del primer catalanisme convertida en «Diada Nacional» de la Catalunya estricta per la Llei 1/1980, de 12 de juny, pel Parlament de la Catalunya quatriprovinciana sorgida del pacte entre Suárez i Tarradellas de 1977, que l’Estatut de 2006, encara vigent, qualifica com a símbol de Catalunya (article 8.3). Símbol que el president Carles Puigdemont, tot prescindint de les Catalunyes de més enllà de l’Albera, de més enllà d’Almacelles, de més enllà de la Sènia i de mar enllà, ha invocat, a Brussel·les estant (5 de setembre de 2023), en el futur «acord històric» ―ja veurem!― que marqui la relació futura entre Catalunya (la seva quatriprovincial) i Espanya: «No parlem d'un pedaç, estem parlant que si hi ha acord, aquest ha de ser un acord històric. Un compromís històric, com el que cap altre règim ni govern espanyol no ha estat capaç de fer realitat des de la caiguda de Barcelona el 1714 i el Decret de Nova Planta que va abolir les institucions catalanes». Llàstima! El prucés i els seus factòtums continuen perseverant a ser només catalunyesos.
1707
Ara bé, set anys abans de la caiguda de Barcelona en mans borbòniques, una altra data atzarosa colpí el país dels catalans. En 1714 el peix ja estava venut, en 1707, però, no. I vet ací que 1707, en aquells inicis del segle XVIII, havia de ser, com la posteritat ha demostrat, potser el més nefast annus horribilis de la catalalanitat, l’any ―com canta Al Tall― dels «Lladres que entreu per Almansa, / no sou lladres de saqueig; / que ens poseu la cova a casa / i des d’ella governeu». El 25 d’abril d’aquell any, dilluns de Pasqua, un exèrcit aliat (britànics, portuguesos i neerlandesos) caigué vençut, al camp d’Almansa, davant el borbònic francocastellà del duc de Berwick. A conseqüència de la desfeta ―la gran desfeta!― l’exèrcit de Berwick penetrà a pler al Regne de València. El 8 de maig l’exèrcit vencedor a Almansa entrà a València. El Consell de la ciutat deixà de ser-ho per a convertir-se en Ajuntament a la manera castellana. Al marquès d’Asfeld, entretingut encara a Xàtiva (acabà cremant-la per ordre del seu rei), se li encomanà el comandament militar del Regne ocupat. El 29 de juny els Furs foren abolits per «dret de conquesta» i el Regne dels catalans meridionals annexionat a Castella. El Regne de València, oficialment, havia deixat d’existir.
El regne, sense distinció d’ideologia política, pagà sencer haver plantat cara al Borbó i a l’Espanya «nacional» que li venia al damunt. Sí, pagaren els maulets (austriacistes) i pagaren els botiflers (borbònics), que el Regne de sobte s’esfumà, les institucions i les lleis, que el País Valencià fou brutalment annexionat a Castella, completament. El dret foral, inclòs el privat, fou abolit i a dia d’avui encara no s’ha recuperat. Però què s’empatollava Felip V? Ell, francament, poc, abúlic com era i un calçasses com el Felip VI d’avui, Felip V estava dominat pel seu entorn cortesà i per les seves esposes, primer Maria Lluïsa de Savoia i després Isabel Farnese. A Felip V els afers del govern li avorrien, al VI també. No era home d’estat ni mai no procurà ser-ho. Per ser qui era, el nét de Lluís XIV de França, el coronaren rei, els castellans, i vegetà a Madrid envoltat de luxes que pretenien imitar l’esplendor de Versalles. Li deien de malnom l’Animós, no pel valor en batalla, com pregonen els seus panegiristes, sinó pels seus canvis continus d’humor. Tenia episodis maniacodepressius constants i fins i tot, com he dit més amunt, hi hagué el moment en què el seu avi, qui realment manava i pagava la tabola, el donà per impossible i pensà a destronar-lo. Rei foll, normes folles: la Nova Planta. Així fou bastit l’Estat espanyol ―una bogeria!― que avui dia encara perdura. Felip V era maniacodepressiu i arribà un moment (octubre de 1717) en què decidí no tallar-se ni les ungles ni els cabells. Fins i tot arribà a no rentar-se. Imagineu-vos el panorama. Les ungles dels peus li cresqueren tant que no podia caminar i en la seva bogeria creia que no tenia braços ni cames i que era una granota.
L’abolició dels Furs sorprengué a uns i a altres, a maulets i botiflers. Als segons potser més, perquè pagaven, a ulls d’ells, justos per pecadors. No s’havien arrenglerat a les files de Felip V (IV per a ells) perquè aquest els derogués els Furs. Vaja! Espanya, en definitiva, és així. I hi hagué qui traslladà el descontentament al rei. Un jurat, convertit en «regidor» (a la castellana), Lluís Blanquer, protestà, i la ciutat de València envià un memorial a Felip V, redactat per l’advocat Josep Ortí i Moles. Fou debades. Fins i tot Blanquer i Ortí acabaren portats a Pamplona i engarjolats. A la fi de juliol d’aquell funest 1707 arribà a València Rodrigo Cavallero, un castellanot encarregat de muntar una chancillería a l’estil de Castella, que presidí Pedro Colón de Larreátegui, un funcionari dòcil, submís i vil. L’aversió dels jutges castellans —espanyols— a la catalanitat era la mateixa que avui llueixen els Lesmes, Marchena, Llarena, Fernández Valverde, Guilarte Gutiérrez, Carmona Vergara, Macías Casteño, Ballestero Pascual, Fernández Martínez, Martínez Tristán, Llombart Pérez, Olea Godoy, Martínez Moya, Díaz Abad... Uff! El jutge Pedro Colón de Larreátegui féu mans i mànigues perquè la nova chancillería al més pur estil de Castella foragités el català de tota actuació judicial. Era ben conscient d’allò que feia, i tant!, i treballà de valent per omplir aquell TSJ de llavors amb castellanots togats, com avui encara hom fa. D’aleshores ençà, «justícia» a l’espanyola, catalanòfoba i en espanyol. Quin és l’idioma de l’administració de «justícia» als Països Catalans encara avui?
25 d’abril de 1707, dia de la ruïna. La Joventut Valencianista, en 1914, a imitació dels catalanistes de la Catalunya Principat, proposà una altra data infausta a celebrar, la del 29 de juny, perquè aquell dia de 1707, Felip V, el vencedor a Almansa, abolí els Furs valencians. Quatre anys més tard, en 1918, a la seu de la Unió Valencianista Regional, es commemorà per primera vegada el 25 d’abril, i es commemorà successivament per les formacions de l’incipient moviment valencianista (Agrupació Nacionalista Escolar, Nostra Parla, Joventut Valencianista) fins al 1921. La commemoració, passat el parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, fou recuperada en 1932, primerament pel Centre d’Actuació Valencianista i més tard per Acció Nacionalista Valenciana, que en 1934 la proclamà «Dia de dol nacional». Després de la mort del dictador Franco, la commemoració fou rescatada, en 1977, per la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià i des de 1980 fins avui per Acció Cultural del País Valencià. Des de 1994, sense pena ni glòria, diada de les Corts Valencianes de l’Estatutet.
1707, 1714, 1715
Ah! I no oblidem que a Mallorca la borbonalla arribà el 2 de juliol de 1715. ¿«Un compromís històric, com el que cap altre règim ni govern espanyol no ha estat capaç de fer realitat des de la caiguda de Barcelona el 1714 i el Decret de Nova Planta que va abolir les institucions catalanes»? Doncs, què us diré? El compromís històric, si de cas, seria un com el signat pels catalans (els vigatans) amb el Regne d’Anglaterra a Gènova, el 20 de juny de 1705. Un pacte amb una potència estrangera per a recuperar les llibertats del país. Aquell pacte de 1705 fructificà, però el canvi polític a Anglaterra el derogà. Històric, però, és, i bé convindria aconseguir un reconeixement semblant en els temps que corren. Sigui com vulgui, convindria ―i seria bo que el president Puigdemont s’esforcés a fer-ho― no deixar fora del «compromís» valencians i balears. En 1705 els «vigatans» ho tenien claríssim i el País Valencià i les Illes s’uniren en defensa dels interessos nacionals comuns. El general Joan Baptista Basset i Ramos, defensor de Barcelona en 1714 és bona prova d’això. Si avui dia es commemora l’11 de setembre de 1714 és gràcies a qui encertà a mantenir a ratlla francesos i espanyol comandant l’artilleria fins a aquell dia. Atenció!: fou Basset (que no té carrer dedicat a Barcelona), valencià, qui organitzà la defensa a ultrança, qui féu costat a la resistència heroica quan uns altres, com l’Antoni de Villarroel (aquest sí que té carrer a Barcelona) haguessin preferit capitular.
1707, 1714, 1715, en quin annus horribilis ens quedem? En tots tres i, per ser el primer, cal que ningú oblidi especialment el 1707, l’any en què començà el calvari desnacionalitzador del nostre país que encara continua, que sembla el prucesisme i altra fauna regionalista oblida molt alegrement. D’aleshores ençà no hi ha hagut cap règim ni govern espanyol ―ni francès― que hagi estat capaç de fer realitat cap compromís que respecti la nació catalana en la seva integritat. I si, com diu el president Puigdemont, «no parlem d’un pedaç», conseqüentment l’acord ―llavors sí que seria històric― s’hauria de bastir sobre la base del reconeixement de la catalanitat completa i el seu dret a la supervivència com a realitat nacional diferenciada.