Els jutges serveixen a qui els paga; «justícia» a mesura, en el cas que ens afecta des de 1707 ençà, a la corrupta Espanya borbònica. Això de «corrupta» no m’ho invento jo per una mena de zel separatista. Espanya és així, malgrat els espanyols de bé, que de tot hi ha a la vinya del Senyor, i que gosen denunciar-la. I els jutges que la serveixen són els lacais, funcionaris altius i vils, formats en la corrupció endèmica d’un estat que nasqué així, putrescent des del seu origen. Celebro molt l’aparició del llibre del professor Josep M. Torras i Ribé, Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808) (Rafael Dalmau, Editor). Hi trobareu la gènesi de l’estat que encimbella a la cúpula judicial individus del pelatge de Carlos Lesmes Serrano, un personatge que, com és habitual a l’Espanya borbònica, corrupta i fatxenda, fa carrera a «l’Espanya assimilada», assimilada a bastonades, abans d’optar a les altes esferes. Sí, aquest pardal, madrileny ell, voltà pels Països Catalans (fou fiscal a Alacant i magistrat del TSJ a València) abans de recalar definitivament a la villa y corte. Avui dia, ja veieu, per la gràcia de M (punto) Rajoy i el PSOE que ho consent, president del Tribunal Supremo i del Consejo General del Poder Judicial espanyols. Lesmes el borbònic, xulo ell, el condemna-pancartes, l’antiTorra, mentre descaradament absol Rato i la banda de lladres que rebentaren Bankia. Lesmes, entre altres heroïcitats, fou qui ordenà cessar Pablo Ruz, el jutge que s’atreví a registrar la seu del PP, el que pressionà a Javier Gómez Bermúdez perquè no investigués la caixa B del PP, qui apartà el jutge de la Gürtel José Ricardo de Prada perquè la dona de Bárcenas no entrés en presó, etc. Ja ho he dit més amunt: un jutge, a Espanya, serveix a qui li paga. I això —ho reitero— és així des de temps immemorials i, als Països Catalans, en concret, des que la pestilència borbònica —espanyola!— i catalanòfoba acabà amb les seves institucions pròpies.
Els borbònics imposaren una «justícia» —la seva— catalanòfoba des dels inicis. Iniciaren la lawfare sistemàtica contra els Països Catalans. El regne català del sud del país, València, fou el primer a rebre les bastonades. No sé per què a València l’espanyolisme és més insistent, més bèstia. Fixeu-vos: mentre Pujol i els seus vailets, allà pels anys vuitanta del segle passat, arreglaven el seu corralet autonòmic, al sud de la Sénia plogueren hòsties per tots els costats. A això algun eixelebrat ho batejà com a batalla de València, denominació dissortada, que no s’ajusta a la realitat històrica: el feixisme, amb la connivència dels poders de l’Estat, agredia, i els demòcrates rebien les garrotades. Ah! I a Catalunya Principat callaven. Catalunya Principat era, per als espanyols, la Catalunya permesa, en canvi València era la Catalunya prohibida, prohibidíssima, prescindible per als autonomistes, la Catalunya a exterminar pels espanyols, que ni han consentit —i encara s’obcequen a no permetre-ho— el reconeixement d’una cosa tan evident com és la identitat de la llengua comuna que parlem. Ep!: encara la parlem. I la bestiesa continua avui dia, fins i tot entre els terceraviistes que s’ajoquen al govern de la Generalitat meridional, que a l’À Punt el mot «català» està bandejadíssim.
Conseqüència del mal d’Almansa? Ja sabeu la dita: «Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança». La fatídica data del 25 d’abril de 1707 marcà el país. A partir de llavors, els homes del francès Felip d’Anjou (el Felip V dels castellans) maquinaren la terrible repressió contra els catalans, tot començant pels meridionals, que tingué el seu punt culminant amb el decret d’abolició dels Furs, les lleis del Regne de València, el 29 de juny de 1707. L’exèrcit militar donà pas a un altre de funcionaris castellans, absolutistes i catalanòfobs. El seu cap era el president de la nounada chancillería de València, el madrileny —com Lesmes— Pedro Colón de Larreátegui, un funcionari dòcil, submís i vil. L’aversió dels jutges castellans —espanyols— a Catalunya i els catalans era la mateixa que avui llueixen els Lesmes, Marchena, Llarena, Fernández Valverde, Guilarte Gutiérrez, Carmona Vergara, Macías Casteño, Ballestero Pascual, Fernández Martínez, Martínez Tristán, Llombart Pérez, Olea Godoy, Martínez Moya, Díaz Abad... Uff! Déu li demanà a Abraham: troba deu homes justos a Sodoma i no destruiré la ciutat. Impossible! La «justícia» espanyola crema i bé mereixeria ser anihilada a sofre i foc. I —atenció!— no mireu enrere, que us convertireu en estàtues de sal com la dona de Lot, o com els prucesistes, estaquirots de sal polítics, que amoniatats encara enyoren el corralet pujolià. Espanya, la Sodoma d’occident, sodomitza Catalunya a pler, fins a l’eretisme, amb els seus jutges, policies, rei i polítics sodomitzadors, però hi ha també —sembla— el sodomitzat que li troba el gust a l’aberració. Digueu-me: si el govern espanyol es nega a publicar la inhabilitació del MHP Quim Torra al BOE, quins peleles a casa nostra l’han d’autoritzar publicant-la al DOGC?
El Lesmes de 1707
Pedro Colón de Larreátegui arribà a València en 1707 com avui hi arriben la plèiade de funcionaris que la Meseta exporta a l’Espanya «assimilada». Amb ell, podem dir-ho clarament, començà la catalanofòbia judicial. Primer a València, després li arribà el torn al Principat en 1714. Ah!: i recordem que en la defensa de Barcelona participaren regiments valencians. Derrotat l’exèrcit aliat a Almansa i el Regne de València envaït per l’exèrcit francocastellà del duc de Berwick, Colón de Larreátegui fou l’individu triat a dit per Felip V, el 30 de maig de 1707, per a preparar l’annexió del Regne de València a Castella. Buròcrata ocupant vingut amb l’exèrcit que envaí el País Valencià, fou el primer castellà que exercí com a president de l’Audiència valenciana. Encara, però, sobre els papers, regien —haurien de regir— els Furs. Felip V i, sobretot, la camarilla d’arribistes que l’envoltava, tenien la decisió gairebé presa: derogar els Furs, car els molestaven, oimés pel contrapoder que suposaven al poder absolutista del rei. La llei de Castella era la que més els convenia. A més a més, com avui dia, no passava res si, coses de la vida o pels dídims del rei o del Lesmes de torn, se la saltaven. A ningú li queia la cara de vergonya. També això passà a València, on hi pul·lulaven, com ara, els caragirats, capaços de vendre la mare per una prebenda.
El jutge Pedro Colón de Larreátegui féu mans i mànigues perquè la nova chancillería al més pur estil de Castella foragités el català de tota actuació judicial. Era ben conscient d’allò que feia, i tant!, i treballà de valent per omplir aquell TSJ de llavors amb castellanots togats. D’aleshores ençà, «justícia» a l’espanyola, catalanòfoba i en espanyol. Quin és l’idioma de l’administració de «justícia» als Països Catalans encara avui? Larreátegui era un individu estirat, que adoptà el cognom de la mare per pedigrí (descendent de Colón —o Colom— el descobridor). De pas a València, per fer mèrits i amb l’ambició de tornar aviat —com Lesmes— a la villa y corte, s’obcecà a no permetre la llengua catalana en els plets, amb un espanyolisme verament salvatge. En un país unilingüe catalanòfon, la «justícia» a impartir per un individu així era —ras i curt— una farsa. Fins i tot li ho recordaren els seus propis correligionaris, no tan salvatges, puix que a Nàpols i Sicília, territoris que formaven part del conglomerat d’estats dels Habsburg hispànics que reclamaven els Borbons, ningú feia escarafalls a l’ús de la llengua materna dels administrats. Larreátegui, tretze són tretze, obligà els valencians a hablar en cristiano, que per això els havien conquerits. Ep!, «conquerits», vet ací la paraula essencial, màgica, amb què justificar tot el seu bestial capteniment, glotòfag, catalanòfob, d’ell i dels que vindran, fins a l’any 2020 en què vivim.
Els col·laboracionistes botiflers
Tota ocupació d’un país necessita, per activa o per passiva, de col·laboracionistes autòctons. Als Països Catalans són els botiflers, una espècie que tres-cents anys d’ocupació han aclimatat al bioma català. A inicis del segle XVIII eren els partidaris del petulant Felip d’Anjou, una casta que s’acomodà a la borbonada que s’instal·là al país en els primers anys de govern de Felip (V per als espanyols, IV si de cas per als catalans). El triomf austriacista al País Valencià comportà l’exili dels elements que s’havien destacat en l’efímer moment de govern borbònic prebèl·lic. Instal·lat a Madrid, el duc d’Anjou, un noi de divuit anys que només parlava francès, envià els seus oficials a governar el País Valencià, encapçalats per un nou virrei, el marqués de Villagarcía, Antonio Domingo de Mendoza Caamaño y Sotomayor, un altre castellà que vingué a València —com el Lesmes— a fer mèrits, en espera d’una destinació més sucosa. Felip V mai no jurà els Furs valencians, però sí les Constitucions del Principat català i fins i tot envià la seua esposa, Maria Lluïsa de Savoia, a jurar els Furs aragonesos en nom d’ell. Els valencians, ja veieu, els últims de la fila, o ni això. I no n’aprenen —o no n’aprenem— d’això, encara amb la murga de l’ofrendar nuevas glorias a España a la boca. Val a dir, però, que el capteniment de Felip no agradà a la majoria dels valencians d’aleshores, on des de les elits al poble desconfiaven d’un rei a les ordres de Lluís XIV de França, qui era qui manava de veritat a Madrid a través del seu ambaixador, el comte d’Harcourt. Bon pardal aquest, com a diplomàtic, no res a veure amb el sapastre del Borrell, que ha deixat internacionalment el nom d’Espanya i ara d’Europa a l’alçada del betum. Alphonse-Henri de Lorraine, comte d’Harcourt, tingué la gràcia d’engalipar Portocarrero i la colla de beneits que envoltaven el dissortat Carles II, i el resultat fou espectacular: la corona de les Espanyes, de la Monarquia Catòlica, la joia dels Habsburg, per al nét del rei de França. Felip d’Anjou, el rei, un vailet ple de manies que només parlava francès, i Portocarrero i la colla d’adlàters que li reien les gràcies, fidels a la tradició hispànica, eren monolingües en castellà. Així que, qui manava de debò? És ben fàcil imaginar-ho.
L’adhesió valenciana, com de la resta dels Països Catalans i Aragó (l’Aragó d’aleshores era encara un país de debò, no res a veure amb l’excrescència mesetària actual que presideix el catalanòfob Javier Lambán), a l’arxiduc Carles d’Àustria, propicià la proclamació d’aquest com a rei de València, d’Aragó, de Mallorca i comte sobirà de Barcelona, Carles III. Aquest sí que vingué a València i jurà els Furs, el 30 de setembre de 1706. Però —ai llas!— la guerra es perdé, que quan el mal ve d’Almansa —ja sabeu— a tots alcança. El Regne resistí fins a la definitiva presa borbònica d’Alacant el 19 d’abril de 1709, i després els seus soldats combateren al Principat fins a la definitiva caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714.
Convertit el Regne de València a l’austriacisme per a salvaguardar les seues llibertats, els Furs, els que pretenien fer carrera a redós del rei Borbó s’exiliaren, entre ells alguns magistrats de l’Audiència foral, refugiats a Requena, Castella, al costat del nou virrei borbònic triat per a València, Joaquín Ponce de León, duc d’Arcos. I tornem-hi: un altre castellanot —com el Lesmes— enviat a Levante a fer carrera. A Requena, vila castellana de frontera que mai no formà part del Regne foral. Bé convé recordar-lo, que fins a 25 de juny de 1851 no la incorporaren, els buròcrates de Madrid, a la província de València. Així que no ens estranyi que per allà apareguin espècimens del gènere Homo hispanicus carpetovetonicus, com l’exalcalde PePero Javier Berasaluce, un autèntic croat contra el català, o el televisiu Pablo Motos (el subjecte que surt a El hormiguero), que vessa bilis catalanofòbica sense cap mena de rubor. Doncs a Requena anaren a parar una colla de renegats a la pàtria com Francesc Descalç, Pere Mayor i Pere Domènech, tots tres jutges de l’Audiència que marxaren quan el marquès de Villagarcía abandonà el Regne. I passaren mil i una peripècies, que tot i el seu botiflerisme foren tractats pels castellans com a enemics, com a catalans, o encara pitjor, com el que eren, catalans meridionals, valencians. Conten tots tres que passaren les de Caín a Castella, que no tenien ni per a menjar. El duc d’Arcos passà d’ells, els ignorà. Ara bé, quan s’albiraren possibilitats de recuperar el Regne, foren rescatats de llurs penúries, ells i la resta dels vuit funcionaris de l’Audiència foral que s’havien lliurat en cos i ànima a la causa borbònica. No pensaven —vaja, ningú s’ho pensava— que la catalanofòbia madrilenya, o digueu-li valencianofòbia, calaria tant en l’ànim del jove rei francès, que acabaria per abolir els Furs, que ells, com els seus compatriotes maulets, tant respectaven. Conquerida Oriola pels borbònics (11 d’octubre de 1706), el Consell d’Aragó (amb autoritat sobre tots els territoris catalanoaragonesos, inclosa l’illa de Sardenya) fidel a Felip d’Anjou, que encara existia presidit per Rodrigo Manrique de Lara, comte de Frigiliana (ja sabeu, un altre castellanot, com el Lesmes), ordenà la reconstitució de l’Audiència valenciana a Oriola. Fou impossible, però, constituir-la, perquè a Oriola, «sólo ha quedado para huir de ella porque está reducida al último estado de misèria, sin haver allí capacidad de otro gobierno que el militar, y hoy crece más esta imposibilitad porque aquel pueblo se arde en enfermedades». Això ho expressava el bisbe de Múrcia Luis Belluga, un dels capitosts borbònics que envestí el Regne pel sud, al rei. Belluga havia estat nomenat virrei de València i se l’exigia que residís a Oriola en els mesos anteriors a la desfeta austriacista a Almansa. Ell declinà fer-ho pels motius al·ludits i, finalment, la constitució de l’Audiència borbònica hagué d’esperar.
Larreátegui l’espanyolitzador
Us recordeu d’allò que etzibà el ministre PePero José Ignacio Wert en el 2012? Frase que restarà en els annals de la catalanofòbia en seu parlamentària: «Nuestro interés es españolizar a los ninos catalanes». Amb la victòria a Almansa començà la barra lliure de l’espanyolització dels Països Catalans. En tenien ganes els espanyols, d’espanyolitzar tot Déu. El bisbe Belluga (un andalús de Motril) renuncià a ser virrei de València. En fou l’últim. Després d’ell, jo no en fou nomenat un altre. El Consell d’Aragó, malgrat ser presidit per un castellà, el comte de Frigiliana, perseverà a mantenir l’autoritat que li confiava el sistema polisidional que havia caracteritzat el govern de la Monarquia Catòlica des dels Reis Catòlics i insistí en el nomenament d’un nou virrei que, altrament, el nou govern borbònic a Madrid, encapçalat per Jean Orry, secretari d’estat, i la seua mà dreta José Grimaldo, rebutjava. Els buròcrates que envoltaven Felip V ja apostaven per la submissió de les perifèries al centre, el model francès. Això passava per la liquidació de la Corona d’Aragó com a entitat política diferenciada de Castella, la qual cosa significaria la fi del govern polisidional. El comte de Frigiliana ho sabia i fins i tot, per a intentar salvar la institució de la crema, acceptà la centralització que els ministres de Felip V proposaven, encara que s’oposà al fet que això suposés la uniformització de les corones castellana i aragonesa. Des del govern espanyol s’apostava per una administració valenciana dominada per castellans i, en conseqüència, a fer de l’Audiència un calc de les chancillerías de Valladolid i Granada.
La ràpida ocupació del Regne després de la desfeta d’Almansa precipità els esdeveniments. Malgrat les objeccions dels Consell d’Aragó, fou decretada la composició d’una nova Audiència amb igual nombre d’oïdors (jutges) valencians que castellans, vuit en total, i presidida per un regent (president) castellà, càrrec per al qual fou designat Pedro Colón de Larreátegui, membre d’una prestigiosa —a Espanya— nissaga de juristes i personatge amb una dilatada carrera en els consells de govern: havia estat conseller del Consell d’Ordes Militars, del d’Índies, però al que aspirava veritablement era a un lloc al consell que manava de debò, el de Castella. A contracor fou enviat a València, a «províncies» i ell acceptà. Seria premiat per això en el futur i acabà seient el seu cul en una poltrona a la Càmera de Castella.
Des del primer moment en què arribà a València, Larreátegui «l’espanyolitzador» es comportà com un funcionari ocupant, menyspreador del dret i la llengua autòctones i partidari de convertir l’Audiència en una chancillería castellana. Fou un partidari aferrissat d’eliminar el català de tota actuació judicial, la qual cosa l’enfrontà amb l’agonitzant Consell d’Aragó. Larreátegui no fou enviat a València debades. Des de la victòria borbònica d’Almansa i potser des de molt més abans, la determinació del govern de Felip V era ben evident: acabar amb els Furs i l’entramat institucional valencià. Mancava el coup de grâce final, que se substancià amb el decret d’abolició del Furs del 29 de juny. L’animadversió contra la llengua dels valencians —un clàssic entre el funcionariat espanyol destinat a casa nostra— la tenia Larreátegui també contra els propis valencians, als que no volia veure ni en pintura; fins i tot arribà a sol·licitar escrivans castellans per a les escrivanies de l’Audiència valenciana, a la qual cosa s’oposà el Consell d’Aragó, en teoria, encara l’únic òrgan del govern de Madrid a qui havia de retre comptes. En fi, ja veieu quin desastre, amb l’Audiència valenciana en mans d’un individu del pelatge de Larreátegui. Amb l’abolició dels Furs valencians i aragonesos (el Principat català encara resistia), el Consell d’Aragó tingué els dies comptats, que fou suprimit oficialment i per sempre el 15 de juliol de 1707. La Corona de catalans i aragonesos, la dels gloriosos comtes de Barcelona i reis d’Aragó, deixà d’existir.
La lawfare institucionalitzada
La guerra continuà i la lawfare també. El País Valencià no se sotmeté tan fàcilment a l’ocupant, com a priori hom podria pensar per la relativa facilitat en què ocuparen la capital després de la victòria borbònica a Almansa. Conquerir Xàtiva no ho tingueren tan fàcil, i la resistència de la ciutat ha quedat com a exemple de patriotisme en la memòria històrica dels valencians. No és fins a després del 6 de juny, quan l’exèrcit borbònic prengué Xàtiva després d’una llarga batalla, que des de Madrid no es decidiren a infringir el càstig suprem als valencians, el —diguem-ne— 155 definitiu. Xàtiva fou cremada i fins i tot canvià de nom pel de San Felipe a honor del rei conqueridor. Fou tanta la ignomínia de les tropes franceses i castellanes contra la població civil xativina, que fins i tot hi hagué qui posà en dubte els mètodes repressius del capitost militar borbònic, el francès François Bidal, marquès d’Asfeld, i del seu segon, el jutge de confiscacions Melchor Rafael de Macanaz, els abusos del qual arribaren a oïdes de Larreátegui, que arribà a censurar-los en carta a Felip V. Macanaz era un pertorbat polític, natural d’Hellín, que no respectava ni estat ni edat, ni sexe ni condició. Era, però, el protegit de Jean Orry i féu el que volgué, fins i tot contra l’Església. Gaudí d’influència a la cort borbònica fins a la caiguda en desgràcia d’Orry en 1714. No fou Xàtiva l’única ciutat valenciana que resistí a l’invasor. Al Regne tothom esperava la reacció austriacista i les partides de miquelets alimentaven la resistència. País en guerra, la nova Audiència tingué dificultats per engegar. Larreátegui «l’espanyolitzador» no trobava la col·laboració que pretenia. I què volia, doncs? Els quatre oïdors valencians de l’Audiència, Vicent Pasqual Martínez, Eleuteri Josep Torres, Francesc Faus i Pere Domènech, aguantaven el tipus com podien. Els altres, els castellans, desconeixedors del dret autòcton, eren l’avantguarda de l’exèrcit de buròcrates que anaven a caure com la pesta sobre el Regne: Rodrigo de Cepeda, que venia de la chancillería de Valladolid, Martín de Miraval i Francisco Melgarejo, que venien de la de Granada, i Francisco Aguado, que havia estat oïdor de l’Audiència de Sevilla. Però Larreátegui volia més castellans. Convertida l’Audiència valenciana en chancillería de planta castellana, i ell en el seu president («regent» és un càrrec foral), féu nombroses crides al funcionariat castellà perquè vingués a València i demanà que foren convenientment pagats, puix que, segons escriu, «los horrores que de suyo concebirán [els funcionaris castellans] por la calidad de la tierra y sus naturales, que no es dado a todos saber hacer sacrificio de la vida y descomodidad».
En definitiva, ocupants, per als qui els valencians i la seva terra eren «horrores». I per sotmetre la terra i la gent calien jutges, a la castellana, i corregidores i alcaldes mayores. Madrid nomenava corregidores i alcaldes en 1707 i des de Madrid, amb lleis tan centralistes i alienadores com les de 1707, segueixen ordenant la vida municipal dels Països Catalans en el segle XXI. Els nostres consells i universitats foren convertits en ayuntamientos a la manera castellana. Els nostres justícies, batles, jurats i consellers foren substituïts per corregidores, alcaldes i regidores. A València ciutat volgueren imposar el model municipal de Sevilla. Els Furs foren abolits per «dret de conquesta», el país fou annexionat a Castella i convertit en simple província del reialme de ponent, Larreátegui insistí, no parà de fer-ho, a portar castellans, més i més castellans, quants més millor, per a acabar de subjugar els valencians i convertir-los a l’espanyolitat. Era el seu interès, com el de Wert i Rajoy, com el de Sánchez i Casado, com el de Lesmes i el seu reietó: espanyolitzar. Larreátegui, jutge, fou el primer gran espanyolitzador a terra catalana. En seguiren més i tres-cents anys després la dèria catalanofòbica, com veieu, continua.