El veureu penjat cap per avall a Xàtiva i representat així en samarretes reivindicatives diverses, s’ha convertit per mèrits propis en la icona malèfica de la catalanitat, el rei «espanyol» que anorreà l’existència política dels estats catalans d’arrels medievals, l’individu que lliurà els Països Catalans a l’Espanya depredadora, però, en realitat, qui era de debò el duc d’Anjou Felip de Borbó?
Per començar era francès, se sentia francès, parlava sempre en francès i, sobretot, era un sòmines, o digueu directament un guillat. Ep! El qualificatiu no és debades, no me l’invento per aversió a l’obra política del personatge, encara que imagino que hi haurà qui, per desconeixement de l’individu, necessiti d’una explicació. A més a més, hi hagué un Felip V i ara un Felip VI, que no en va porta aquest nom en remembrança de l’obra del primer. Què us diré? Que pensaríeu d’un individu que es creia que era una granota? Doncs que no és útil per a governar, per a regnar. Per a Espanya, però, això és una nimietat, puix que als espanyols els té igual col que bleda, els importa un rave el pelatge de qui els governi en tal que les elits extractives de la Carpetovetònia —l’Espanya única i real— continuen saquejant les perifèries. En definitiva, com diu el lema feixista de 1937 que encara llueixen les casernes militars espanyoles, «Todo por la patria», la d’ells.
El conflicte dinàstic, convertit en guerra europea, que sacsejà la península Ibèrica als inicis del segle XVIII i anorreà l’existència política dels Països Catalans, tingué com a conseqüència primera l’accés a la corona «d’Espanya» d’un individu que estava com un llum, però que —el que veritablement importava— tenia un pedigrí acollonant: fill del gran delfí Lluís de França i nét de Lluís XIV, le Roi-Soleil dels francesos; mentre que la seva mare era la princesa Maria Anna Victòria de Baviera. Noblesa de gama alta, doncs, a borbollons, encara que tanta com la del seu rival polític, l’arxiduc Carles d’Àustria. Ara bé, a l’Espanya profunda li feia més pes el francès, que era, ras i curt, més mico que l’altre. Bé, això i la connivència imprescindible del cardenal Portocarrero, l’home fort a Espanya en 1700 i, clergue d’ambició insadollable, l’artífex del canvi dinàstic. La jugada, finalment, no li sortí bé al Portocarrero. La cort espanyola ara en mans de francesos intrigants (la princesa dels Ursins al capdavant), fou menystingut, apartat del poder i enviat castigat a Catalunya com a virrei.
A Felip, tan badoc com sempre, devorat per l’abúlia, els afers del govern li avorrien. No era home d’estat ni mai no procurà ser-ho. Per ser vós qui sou el coronaren rei, els castellans, i vegetà a Madrid envoltat de luxes que pretenien imitar l’esplendor de Versalles. Li deien de malnom l’Animós, no pel valor en batalla, com pregonen els seus panegiristes, sinó pels seus canvis continus d’humor. Tenia episodis maniacodepressius constants i fins i tot hi hagué el moment en què el seu avi, qui realment manava i pagava el xivarri, pensà, en 1709, a enviar-lo a fer la mà i reconèixer Carles III —l’arxiduc— rei d’Espanya.
Felip V de Castella (IV per a catalans estrictes, valencians, balears i aragonesos), però, reeixí. L’avi, finalment, no l’abandonà i la guerra contra la nació catalana, partidària de Carles III, continuà fins a la caiguda de Barcelona (11 de setembre de 1714) i Mallorca (2 de juliol de 1715). Començà així la dura postguerra per als catalans, amb bona part de la població engarjolada i bona part exiliada. I és que Felip V (que ell, d’antuvi, ni fa ni fot) d’un cop de ploma es carregà tot l’edifici constitucionalista dels Països Catalans i l’Aragó. Això, òbviament, mai no ho acabaren d’entendre els seus partidaris en aquests territoris, que en tingué, de botiflers. Deia el dietarista botifler Isidor Planes en 1711: «Beberían nuestra sangre, tal es el odio que han cobrado contra nosotros, sin haver dado motivo, pues ni les hemos contristado ni dado en cara con oprobios ni com remoquetes, ni tenemos culpa, ni hemos deseado la introducción de las alcabalas, alojamientos, ni otros impuestos, ni deseamos la leyes ni usajes castellanos».
Atenció: «ni deseamos las leyes ni usajes castellanos». Per què aquest francesot gosà «abolir y derogar enteramente como desde luego doy abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, práticas y costumbres hasta aquí observadas en los referides reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntat que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla»? Aquest és el text del decret d’abolició dels furs dels regnes de València i Aragó, el 16 de març de 1716 ampliat a Mallorca i el 9 d’octubre del mateix any al Principat, la Nueva Planta. Noves lleis, castellanes, i atabalar el poble a impostos. Vet ací l’origen de l’infrafinançament valencià, dels Països Catalans en conjunt, que no se solucionarà mai —vaja, és impossible!— si des de Madrid, el centre de la Carpetovetònia, continuen dirigint les vides i hisendes de valencians, catalans estrictes i balears. Ja pot anar el Baldoví les vegades que vulgui a Madrid a llegir-li la cartilla a la ministra Montero, del PSOE, tan fatxenda com els ministres de Felip V. Si vas a Madrid a fer el muelle, com definí als valencians el comte-duc d’Olivares en 1626, doncs et tractaran com un muelle. I aquest complex de «molls» (així ho arreplega el Dietari de Pere-Joan Porcar o Coses evengudes en la Ciutat i Regne de València) ha perseguit els valencians des de llavors. Per als amos de Madrid, siguin Habsburgs, siguin Borbons, siguin franquistes o siguin republicans, el finançament és totalment just, tot és per a ells: l’amo és l’amo, Espanya, i punt.
Copular com Déu mana
Rei foll, normes folles. Així fou bastit l’Estat espanyol que avui dia encara perdura. El rei continuà donant mostres de la seua singularitat. Passaren els anys i no millorà. Felip V era maniacodepressiu i arribà un moment (octubre de 1717) en què decidí no tallar-se ni les ungles ni els cabells. Fins i tot arribà a no rentar-se. Imagineu-vos el panorama. Les ungles dels peus li cresqueren tant que no podia caminar i en la seva bogeria creia que no tenia braços ni cames i que era una granota.
Boig però no mancat de concupiscència. Els Borbons, com és ben sabut, han donat a parlar per la seva voracitat sexual i Felip V, tot i ser molt beatot, no fou una excepció. A Felip V l’educà el teòleg François Fénelon que li inculcà la por al pecat de la carn. I el Felip —ep!— se’l creia. Així que a cada còpula, amb la seva dona legal i beneïda per l’Església, el pas pel confessionari era obligat. Encara adolescent i per despertar-li la libido, li portaren a la seva cambra la jove amb la qual el seu avi Lluis XIV es desfogava i a Felip li provocà un trauma, no per no tenir desig de posseir-la, que la desitjava amb passió, sinó per por de cometre pecat tal com monsieur Fénelon li ensenyava. El trauma li acompanyà tota la vida. Una vegada casat, el seu desig sexual esclatà, estimulat per afrodisíacs de l’època. A la seva primera esposa, Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, la posseïa cada dia, fins i tot quan malalta i a punt de morir tenia el cos afectat per escròfules. Felip i Maria Lluïsa contragueren matrimoni a Figueres, el 3 de novembre de 1701, quan encara no havia esclatat la guerra contra els catalans. Ella tenia 13 anys i morí amb 27, el 14 de febrer de 1714, a Madrid. No tingué treva copulatòria fins que no va morir. D’aquest matrimoni nasqueren quatre fills (Lluís, 1707-1724), Felip Lluís (1709), Felip Pere (1712-1719) i Ferran (1713-1759). Lluís i Ferran, de caràcter calcat al pare, arribaren a ser reis «d’Espanya».
Felip V tornà a casar-se. No passaren set mesos de la mort de la primera muller, que ja trobà una nova companya de tàlem, la parmesana Isabel Farnese. Fou una tria d’un personatge ambiciós i intrigant, el també parmesà Giulio Alberoni, que havia arribat a Espanya com a secretari del duc de Vendôme en 1711. Encara aleshores hi havia guerra i Catalunya —el Principat— resistia. El duc havia participat com a comandant borbònic en diversos enfrontaments contra els austriacistes, l’últim el dels Prats del Rei, a l’Anoia, en què fou obligat a recular. Morí a Vinaròs, l’11 de juny de 1712 i, segons comenten a la capital del Baix Maestrat, la causa fou un empatx de marisc i llagostins. Al Louis-Joseph de Bourbon, duc de Vendôme, li agradava la bona vida i les bones viandes i... Ja veieu, el tiberi de Vinaròs el pagà car. Mort el de Vendôme, Alberoni cercà feina i la trobà com a ambaixador del ducat de Parma a Madrid. I, home astut amb el deler de pujar posicions en la vida (el pare era jardiner i ell havia començat de campaner a la catedral de Piacenza), tingué la pensada de casar una princesa parmesana amb Felip V. I la jugada li sortí. Això sí, amb l’ajut de madame La Trémoille, altrament dita princesa dels Ursins, l’assistenta (cambrera major) de la finada Maria Lluïsa, que s’havia convertit en la intrigant més poderosa de la cort de Felip V.
La Isabel ben bé no era una dona formosa. Això ho deia l’Alberoni mateix, en carta a madame La Trémoille. A més afegia que s’afartava menjant mantega i formatge parmesà. Ah! I no sabia ni cosir ni brodar. Vaja, i com el rei, amb la quantitat de princeses a triar, es conformava amb una dona que el mateix Alberoni, el seu valedor, qualificava de «lletja» i «insignificant»? No era pas per amor. Ho torno a repetir: Felip V estava com un llum i feia el que li deien; millor dit, feia el que la persona de confiança, acostada a ell, li deia. La qui manava de debò era la de La Trémoille i aquesta, que no volia perdre la posició aconseguida amb la traspassada Maria Lluïsa, acceptà la candidata parmesana. Pensava que la parmesana de qui li parlava Alberoni era una dona «insignificant», sense caràcter i, fet, la trià.
Felip V i Isabel Farnese es casaren a Guadalajara, el 24 de desembre de 1714. L’Isabel, però, no era com a madame La Trémoille li l’havia descrita l’astut Alberoni. Aquest ja l’havia ben alliçonat: al rei dóna-li tot el que et demani. I «la Parmesana» (així l’anomenaven), que d’espavilada era un munt, féu tot el possible —sexualment era una voràgine— per a tenir el rei satisfet. I el Felip —què us diré?— encantat. L’adició de Felip al sexe, amanida pels temors al gaudi de la carn que l’inculcà el Fénelon, comportà una dependència completa del rei per la Parmesana, tant és així que ella feia i desfeia en política. La política de la nova «Espanya borbònica» es dirimia pels capricis al tàlem de la parella reial. Ella donava però també demanava. I què demanava? Enviar el Tractat d’Utrecht a fer punyetes i assegurar-se el ducat de Parma i el Regne de les Dues Sicílies per a la seva descendència. De la Farnese foren fills Carles (el futur Carles III de Borbó), Francesc, Maria Anna Victòria (casada amb Josep I de Portugal), Felip (futur duc de Parma), Maria Teresa (casada amb el delfí Lluís, fill de Lluís XV de França), Lluís Antoni (arquebisbe de Toledo) i Maria Antonieta (muller de Víctor Amadeu III de Savoia)
Isabel acomiadà a madame La Trémoille. La dels Ursins ja no reeixiria. Ho havia estat tot a la cort borbònica espanyola i ara, la Parmesana, la foragitava de la cort i del regne. Alberoni fou el gran beneficiat i l’artífex de la política expansiva de Felip V. Alberoni féu el que li demanà la Isabel i, de sobte, aquella Espanya borbònica de monarca francès i aliada de França es convertí en enemiga de mitja Europa. Felip V, dominat per la seva muller, volia recuperar les antigues possessions dels Habsburg «espanyols» a Itàlia i, evidentment, les potències europees no li ho anaven a consentir.
La Gran Bretanya, França, els Països Baixos i l’Imperi s’aliaven contra Felip V i, tatatatxaaaan!, torna el conflicte català a la palestra. Els catalans exiliats —els exiliats!— ja feren perquè tornés a la palestra el «cas dels catalans». Atenció! A Gran Bretanya tenien mala consciència. No havien obrat bé a Utrecht i ho sabien. Bé, una cosa com ara, que des de l’exili li tornen els cops a l’Espanya neoborbònica del 2021 i Europa, d’alguna manera, té mala consciència de permetre els abusos espanyols contra un poble pacífic i democràtic com el català. La comparació —què voleu que us digui?— és inevitable, més encara després de comprovar aquesta setmana com el Consell d’Europa li ha tret els color als fatxendes espanyols.
Els espanyols de Felip V, com els del Felip VI que sense cap pudor envesteixen contra les resolucions del Consell d’Europa, feren oïdes sordes a les advertències. Espanya és així, vanitosa i petulant. Esclatà la Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720) i, com estava cantat, la perdé. Bé, la perdé, però no del tot, que el Felip VI, cada vegada més tarat, encara conservà el tron i la causa catalana, malgrat la invasió francesa i la col·laboració de les guerrilles catalanes (com la de Pere-Joan Barceló «Carrasclet») contra els espanyols, tornà a ser oblidada. Si més no, de moment s’aparcà (Tractat de la Haia, 1720, i Madrid, 1721). L’emperador Carles VI (Carles III dels Països Catalans) continuava alerta i reivindicant les que foren possessions dels Habsburg ibèrics.
Rei dement
Òbviament, després del fracàs bèl·lic, l’Alberoni hagué de fer les maletes i marxar. El rei durant la guerra visqué en el seu món, aliè als afers de l’alta política. Alberoni s’havia encarregat de muntar l’exèrcit i de fer-lo escalabrar. El rei vivia obsessionat en la roba que vestia la seva dona. Deia Felip V, producte de la seva paranoia, que la roba d’Isabel irradiava una llum màgica. Per això ordenà establí una vigilància permanent de l’armari de la reina i que foren monges les que confeccionessin les peces de vestir, com a mesura per a espantar el diable. Més encara, el rei decidí no rentar-se i no es canviava la roba interior fins que no acabava feta esquinçalls. Felip V mai no es posava cap camisa que la seva dona no hagués dut prèviament.
Mentrestant, la Nova Planta seguia, encara que hi havia esperances que la situació es redrecés. Tant d’espanyolisme malaltís era perjudicial per a tothom, però... El país dels catalans no reaccionà o més aviat li mancà la capacitat de fer-ho. La demència del rei dissimulava una Espanya encara més dement i demolidora, de buròcrates depredadors i interessos inconfessables. «¡Viva el rey!», encara que sigui un dement com Felip V, un corrupte com el Campechano o un feixista de nova planta com el Preparao de l’«a por ellos, oé», i al poble, com en temps de l’absolutisme, que el bombin.
La població dels Països Catalans en el seu conjunt, fóra maulet o botiflera, patí el pillatge de la nova fornada de funcionaris ungits per la borbonalla. A Peníscola, per exemple, de res no els serví haver estat «fidels» a Felip de Borbó. Pagaren com tothom, impostos a dojo i saqueig generalitzat. El País Valencià havia estat ocupat militarment i el poble estava obligat a mantenir les tropes invasores. En juny de 1715, Peníscola fou obligada al pagament de la contribució extraordinària para el manteniment de l’exèrcit d’ocupació anomenada cuartel de invierno. Atabalats a impostos i empobrits per l’obligació de pagar les despeses de tropes castellanes que durant la guerra s’havien traslladat al front de guerra del Principat, els peniscolans es negaren a pagar ni un ral més. El matí del dia 14 de juny es produí un avalot. Una gran gentada amb armes de foc ocupà la plaça major de la població. Reduïren la vintena de soldats que protegien l’entrada i també l’altra vintena que ocupava el castell. Arribaren fins a la casa del governador, el basc Sancho de Echevarría. Precisament, Peníscola, l’altra plaça forta del Regne juntament a Alacant, havia restat en mans borbòniques per la prestesa de Echevarría a eliminar l’austriacisme local. L’escut de la població encara ens recorda el seu borbonisme —oh, vergonya!— amb la flor de lis. Però, vegeu!, ni la militància borbònica li serví per a exonerar-la dels pagaments. En l’avalot morí un dels regidors borbònics, foren apallissats la resta i cremades llurs cases. Així que de poble muelle —què us diré?— poc. El motí acabà quan el governador prometé que atendria les reclamacions.
Cito aquest exemple d’alteracions al País Valencia, però podria parlar de molts més. El país aleshores —recordem-ho— convivia amb la bota militar espanyola a sobre, però encara no havia l’esperança de retornar a les llibertats perdudes. De fet, el Congrés de Cambrai (1720), convocat després de la signatura del Tractat de la Haia que posava fi a les hostilitats entre la Gran Bretanya, els Països Baixos i l’Imperi contra l’Espanya borbònica, obrí la possibilitat al retorn dels furs i constitucions abolits. També —atenció!— fou tractada una amnistia —paraula tan en voga en aquests moment— general. Sí, amnistia, que no indults que obliguen a ajupir el cap. Els catalans de l’exili, la majoria a Viena, forçaren la discussió. Espanya, però, al·ludí a l’article 13 del Tractat d’Utrecht, pel qual el Borbó espanyol es comprometia a dotar els catalans de tots els privilegis que tenien els habitants de les dues Castelles. Si Castella (Espanya) era la vencedora i el compromís era de tenir els mateixos privilegis que els vencedors, els britànics callaren i atorgaren. Cras error! Hi havia trampa i d’això tothom se n’adonà. Un dels ambaixadors de l’emperador Carles VI a Utrecht, el castellà austriacista (pocs, però també n’hi havia, d’austriacistes a Castella) comte de la Corzana, afirmà indignat: «indecoroso que el tiempo no borrará el sacrificio que el ministerio inglés hace de la España y singularmente de la Corona de Aragón y más en particular de la Cataluña, a quienes la Inglaterra ha dado tantas seguridades de sostenerles y ampararles». Fins i tot Lluís XIV s’interessà per la qüestió: a on vas nétet? Però el nét s’havia espanyolitzat, encara que seguia parlant francès, s’havia carpetovetonitzat. Bé, més aviat els seguia el corrent als qui l’adulaven.
A Cambrai, finalment, no s’arribà acord important. Espanya sortí, com és costum que surti d’Europa, amb la cua entre les cames. Això sí, mantingué sotmesos els Països Catalans, els quals, dissortadament, havien deixat de tenir valor estratègic per als britànics. Però Felip V pretenia Menorca, Gibraltar i els ducats de Parma i la Toscana. Pretengué també casar la seva filla Maria Anna Victòria, filla d’ell i de la Parmesana, amb Lluís XV de França. Li donaren carabasses i caigué en l’abatiment, la melangia i la bogeria total. En 1724 acabà abdicant, com un Juan Carlos qualsevol, en el seu fill Lluís (Lluís I d’Espanya). Però —ai llas!— el regnat de Lluís, de 17 anys, durà només uns mesos, del 10 de gener al 31 d’agost. Morí de verola. De Lluís, ràpidament, què us diré? Li pegava als dos pals, dones o homes, tant li feia a l’hora de cardar, i acostumava a eixir per Madrid amb un tal Lacotte, un pederasta (almenys crià fama de ser-ho). Una dita popular deia d’ell: «Fogoso como su madre, lascivo como su padre, caliente como su madrastra y masturbador como su pederasta». Que cadascú prengui les seves conclusions.
El rei que pensava era una granota
La mort del fill afecta molt a Felip «l’Animós», de 41 anys, que ara sí, acabà sentint-se granota més que mai. Una granota més de l’aiguamoll d’aigües putrefactes que era la corona borbònica. Ah! I com fan les granotes, raucava. Raucava amb l’accent versallesc que mai no perdé. Patia la síndrome de Cotard, que li feia negar-se com a humà i sentir-se granota, o quan es cansava de ser un amfibi, es feia el mort. Imagineu-vos l’escena: el tio botant i raucant en conill pels jardins de la Granja de San Ildefonso, el palau que manà construir a terres de Segòvia a imitació del Versalles parisenc, o pel Buen Retiro madrileny. Seria tràgic si no fóra per la perversitat del personatge, que converteix l’afer en tragicòmic. Ja veieu quin final per al francesot espanyolitzador de catalans. Parafrasejant el gran Estellés: «que els déus li ho paguen / enfonsant-li una clava en el forat nefand».
Què fer amb Felip? La Isabel Farnese cercà tots els mitjans possibles per a curar el trastorn del seu home, qui, granota o no, no parava de demanar-li sexe a totes hores. Finalment, sembla que trobà una mena de solució en el castrato Carlo Broschi, més conegut com Farinelli, que triomfava a Londres. El 1737 el portà a Espanya —amb diners, xiulits!— per tal d’amenitzar les nits reials. I Farinelli s’hi posà de valent! La teràpia funcionava i el Felip deixava de fer el moniato o el que collons pensava que era. Farinelli ja no se separà de Felip V, que cantà i cantà fins que el borbonàs morí a Madrid, el 9 de juliol de 1746, al palau madrileny del Buen Retiro.
El rei granota subscrigué, finalment, un tractat amb el seu competidor Carles VI. Fou quan retornà al tron gràcies a l’habilitat de la seva esposa, que aconseguí deixar l’abdicació sense efecte. La Farnese o Parmesana, tot s’ha de dir, era una dona capaç, que suportà estoicament les inclemències, sobretot les sexuals, de marit tan extravagant i l’ajudà a carregar amb les qüestions d’estat, que ell, convertit en granota o bé fent-se el mort, evitava. Ah! I el Felip tenia un terror profund a fer el ridícul. Fixeu-vos, en un home que botava i raucava com una granota, o més aviat un gripau. Sigui com vulgui la qüestió és que després del Congrés de Cambrai el cas dels catalans literalment es gelà. Restà congelat fins a nova oportunitat, si s’esqueia, però aquesta ja no sorgí. Passà el temps i Anglaterra (la Gran Bretanya) oblidà les promeses fetes als catalans. I l’emperador, finalment, també. Als exiliats catalans —de tots els Països Catalans— els col·locà a l’Imperi, a terres d’Àustria o d’Hongria, i allà s’hi quedaren rebent terres en compensació pels serveis prestats o cobrant pensions. El guerriller Carrasclet s’enrolà a l’exèrcit imperial, on serví com a coronel manant exiliats catalans en diverses campanyes a Hongria, Nàpols, Caríntia i Alemanya, fins que morí a prop de Breisach am Rhein en 1743. L’exiliat que volgué, però, pogué tornar a casa després de ser signat a Viena, el 30 d’abril de 1725, el tractat que posà final a la disputa entre el Borbó i l’emperador austríac que arribà a ser rei dels catalans. I el país, total fava igual estic que estava, restà definitivament en mans de la borbonalla fins avui, que encara esperem el moment de tornar els Borbons, a ells i als seus lacais, al toll d’estultícia del qual mai no hagueren d’haver sortit.
